Blog del Museu Picasso de Barcelona

MOLAB II – Obres de la Barcelona finisecular (segona part)

Part II de l’estudi: Early stages of Picasso through material characterization of different portraits

El següent grup d’obres de la selecció corresponen a quatre pintures realitzades a Barcelona: són pintures més elaborades i, per tant, amb estructures més complexes que les obres de la Corunya. Picasso ja ha abandonat la seva formació acadèmica, està plenament integrat a les activitats dels joves intel·lectuals de Barcelona i treballa en la recerca d’un llenguatge propi.

MPB 110.022 CARLES CASAGEMAS

Aquest retrat és premonitori. Picasso ubica l’amic frontalment, vestit amb un abric de dimensions desproporcionades, com si volgués emfatitzar la seva complexa personalitat. Fill d’una família acomodada, Casagemas era brillant i seductor, però, a la vegada, autodestructiu i addicte a l’alcohol i a la morfina. Acabarà amb la seva vida al febrer de 1901.

Retrat de Carles Casagemas

Pablo Picasso. Carles Casagemas, 1899-1900. Oli sobre tela. 55 x 45. MPB 110.022

Amb la inclusió al projecte d’aquesta pintura, afegim una mica més de complexitat estructural a l’estudi. A simple vista, tenim una capa pictòrica opaca, espessa i amb molta textura. Tanmateix, l’estudi de la imatge radiogràfica va posar en evidència tota una xarxa de clivelles, fissures i pèrdues de capa pictòrica, i quan posteriorment es va restaurar l’obra vam descobrir-hi una pintura subjacent.

L’estudi de la pintura ha aportat dues dades fonamentals:

  1. La presència d’una pintura subjacent no-visible amb nitidesa a la radiografia, però visible puntualment durant el procés de restauració de l’obra. Atesa la distribució dels colors, treballem sobre la base que probablement es tracti d’un paisatge.
  2. La localització d’una capa de blanc de plom separant les dues composicions.

A partir d’aquestes dades tècniques obrirem dos fronts d’estudi:

  1. Determinar el tema: és una obra amb contrasts cromàtics manieristes (rosa, verd, grog…) similars a la producció paisatgística d’Horta.
  2. Estudiar la relació directa entre la capa de blanc de plom (de gran poder assecant) i la natura de les degradacions que presenta l’obra.

 

Per acabar, la intervenció de la pintura també va obrir un nou camp de debat sobre els límits de la restauració:

  1. Hem fet una revisió històrica del procés de restauració del anys setanta.

    Detalls del procés de restauració de l'obra Detall del procés de restauració de l'obra

    Detalls del procés de restauració de l’obra Carles Casagemas, 1899-1900. Oli sobre tela. 55 x 45. MPB 110.022
  2. Una valoració i classificació de les pèrdues establint dos nivells.
  3. Ens hem hagut de posicionar davant dels criteris aplicats per al tractament de llacunes.
  4. Hem primat la recuperació de l’epidermis de la pintura més que el color perquè, en definitiva, la percepció del color ve condicionada per la incidència de la llum sobre la superfície de l’obra.
[Feu clic sobre les imatges per veure-les amb detall]
Casagemas Melich Carles Casagemas Carles Casagemas IR
1- MPB 1100.222. Foto realitzada al 1970. Fotògraf Francisco Melich
2- Pablo Picasso. Carles Casagemas, 1899-1900. Oli sobre tela. 55 x 45. MPB 110.022
3- MPB 1100.222. Imatge radiogràfica (detall)
4- MPB 1100.222. Imatge reflectometria IR (1700 nm)

 

MPB 110.034 HOME A L’ESTIL DE EL GRECO

Aquesta pintura no amaga secrets o els amaga parcialment, donat que Picasso pinta el retrat a sobre d’una composició anterior, sense intentar cobrir-la per complet.

A través de les clivelles i la rugositat de la capa exterior podem endevinar la composició subjacent i, quan en revelem la placa radiogràfica, descobrim el tors d’una figura masculina d’esquena.

L’estudi de la pintura ha aportat diverses dades fonamentals:

  1. La presència clara d’una pintura subjacent a la imatge radiogràfica.
  2. La confirmació de la no-existència d’una capa de blanc de plom separant les dues composicions. Picasso fa servir els colors de la capa de sota com a base del retrat i, per tant, a la imatge radiogràfica coexisteixen les dues capes.
  3. La confirmació que es tracta d’un fragment que procedeix d’una acadèmia de format més gran, com les que havia fet a la Llotja durant el període d’aprenentatge.
  4. Això justifica les característiques de la capa visible, amb clivelles produïdes durant el procés d’assecatge del retrat i les diferències d’absorció i lluentor.
  5. Ens obre un front d’estudi únic: hem d’intentar completar el trencaclosques d’obres fragmentades que iniciarem per a la documentació exhaustiva de les acadèmies de la col·lecció.
[Feu clic sobre les imatges per veure-les amb detall]
MPB111.134 Home a l'estil del Greco Home a l'estil del Greco RX Picasso Home a estil de El-Greco RX retocada Home a l'estil del Greco IR
1- MPB 110.034. Foto realitzada al 1970. Fotògraf Francisco Melich
2- Pablo Picasso. Home a l’estil de El Greco, 1899. Oli sobre tela. 34,4 x31,2. MPB 110.034
3- MPB 110.034. Imatge radiogràfica
4- MPB 110.034  . Imatge radiogràfica girada
5- MPB 110.034. Imatge reflectometria IR (1700 nm)

 

MPB 110.026 JOSEP CARDONA I FURRÓ

No és la primera vegada que Picasso retrata Josep Cardona, amb qui compartirà taller al carrer Escudellers de Barcelona. És una obra molt més complexa que l’anterior, atès que Picasso treballa en dos formats diferents i fa tres composicions sobreposades.

A través de les diverses anàlisis realitzades de la pintura, hem pogut reconstruir una hipòtesis del procés de treball: tenim indicis per pensar que Picasso realitza la primera composició sense bastidor, en un format una mica més gran que el retrat de Josep Cardona i segurament seguint la tònica habitual de clavar la tela en una fusta amb quatre xinxetes. Inicialment realitza una composició d’interior amb una finestra que recorda la de la pintura Al costat de la malalta. Una part del finestral encara és visible a la banda superior dreta.

Després hauria muntat aquesta tela en un bastidor més petit, fet que justificaria la línia perimetral de forats visibles a la radiografia per pintar un paisatge urbà en format horitzontal. Sobre aquest paisatge, ja sec, fa el retrat del seu amic l’escultor Josep Cardona.

[Feu clic sobre les imatges per veure-les amb detall]
110026 Josep Cardona de Picasso
1- MPB 110.026. Foto realitzada al 1970. Fotògraf Francisco Melich
2- Pablo Picasso. Josep Cardona i Furró, 1899. Oli sobre tela. 47,5 x 35,2. MPB 110.026
3 – MPB 110.026. Imatge radiogràfica
4 – MPB 110.026. Imatge radiogràfica girada i retocada

La imatge radiogràfica mostra amb nitidesa la segona composició, però, malauradament, aquesta fa pantalla i impedeix interpretar-ne la més interna. És una imatge amb molt de contrast on podem distingir el perfil d’un paisatge urbà des d’un terrat.

A través dels colors visibles a les clivelles, hem pogut fer una aproximació i reconstruir els colors de les formes bàsiques: una xemeneia i els perfils dels edificis. El paisatge està estructurat amb colors matèrics i lluminosos, pinzellada ampla i espessa, tot cobrint la superfície amb formes ondulades. Aquesta composició estava seca quan pinta el personatge; ho fa amb un ritme de pinzellades molt diferent, de caràcter més vertical, fred i fluid.

 

L’estudi de la pintura ha aportat diverses dades fonamentals:

  1. La presència de dos pintures subjacents: la més interna no és visible a la radiografia però sí que ho és puntualment a la banda superior. La intermèdia és visible a la radiografia.
  2. La confirmació que no existeix una capa de blanc de plom que separi les diferents composicions.
  3. Picasso cobreix completament la primera composició, llevat de la tela que queda a les bandes.
  4. Fa servir alguns colors de la segona per realitzar el retrat i el treballa amb la capa anterior completament seca.
  5. A la imatge radiogràfica coexisteixen les dues últimes capes. La composició química dels pigments que utilitza pel retrat dóna una imatge diotransparent.
  6. Modifica el format de la primera composició i munta la tela en un bastidor, tot deixant-nos indicis per reconstruir el procés de treball que va seguir.
  7. Disposem d’elements per reconstruir la colorimetria de la capa intermèdia i estudiar la relació amb altres obres de la col·lecció, a partir del cromatisme i la morfologia de les pinzellades.

 

MPB 110.053 AUTORETRAT AMB PERRUCA

Arribem a la peça central del projecte: un retrat de plantejament acadèmic amb la figura disposada de tres quarts emergint d’un fons fosc. Picasso comença a retratar-se a ell mateix sent un adolescent. Aquest exercici de fixació de la identitat es prolongarà al llarg de tota la seva trajectòria vital del 1895 a 1972, en gairebé un centenar d’autoretrats.

Així mateix, es tracta d’una pintura d’estructura pictòrica complexa, però, a diferencia del retrat  Carles Casagemas, aquesta està ben conservada.

[Feu clic sobre les imatges per veure-les amb detall]
Melich-home-amb-peluca Autoretrat amb perruca MPB 110.053 Autorretrat amb perruca_UB_MPB
1- MPB 110.053. Foto realitzada al 1970. Fotògraf Francisco Melich
2 – Pablo Picasso. Autoretrat amb perruca, 1898-1900. Oli sobre tela. 55’8 x 45’8. MPB 110.053
3 – MPB 110.053. Imatge radiogràfica
4 – MPB 110.053. Imatge reflectometria IR retocada

La composició és confusa perquè, ja a simple vista, en determinades zones, es veuen capes de pintura que es superposen, tot deixant entreveure detalls de tres composicions: una capa interna més clara de color ocre (1), una capa intermèdia negra (2) i la més externa que correspon a la perruca blanca (3).

autoretrat-amb-perruca-detall

Pablo Picasso. Autoretrat amb perruca, 1898-1900. Oli sobre tela. 55’8 x 45’8. MPB 110.053 (detall)

La imatge radiogràfica desvetlla una pintura subjacent a sota de la perruca i ens va acabar de definir la forma d’un barret de gran format en el nivell més profund. De manera complementària, les seqüències d’imatges, adquirides amb la reflectometria d’infraroig a 12 intervals de longitud d’ona (entre 952 y 2265 nm), han estat el complement idoni per interpretar la radiografia i determinar quins elements pictòrics pertanyen a cada estrat. A la vegada, les diferents imatges obtingudes de l’Infraroig ens il·lustren tota una seqüencia del procés de treball de l’artista.

La imatge radiogràfica ens facilita també una aproximació de la naturalesa dels pigments, que són molt radioopacs i tenen tendència a evolucionar cap a capes més denses i matèriques. Amb l’estudi MOLAB hem comprés que Picasso es disfressa físicament: partint del seu autoretrat acabat «es col·loca» una perruca, tot fent una mena de sàtira o funció de carnaval, en la línia de les activitats de les colles humorístiques de finals de segle. A la vegada, hem descobert el retrat primigeni, realitzat a l’estil d’altres autoretrats de joventut amb la mirada de tres quart i la característica clenxa negra.

Finalment, el barret identificat a la capa més interna és un element de partida per iniciar la identificació del personatge que el portava. A partir d’aquesta recerca, iniciarem nous reptes com ara la identificació de la capa inferior, sense descartar que es tracti d’un primer autoretrat tocat amb un ample barret.


Pablo Picasso. Picasso, Àngel Fernández de Soto i Sebastià Junyer i Vidal al cafè. Barcelona, c. 1903. Tinta sèpia a ploma sobre paper 13,2 x 9 cm. Donació Sebastià Junyer i Vidal, 1966. Museu Picasso, Barcelona. Fotografia: Estudi Gasull. MPB 70.808

Tanmateix, tampoc podem obviar els personatges del seu entorn: a l’imaginari picassià trobem nombrosos personatges amb barret, tant entre els joves retratats a l’exposició dels Quatre Gats, com entre els múltiples dibuixos d’amics de l’època.

Pablo Picasso. Oriol Martí. 1899-1900. Llapis Conté sobre paper. Museu Picasso, Barcelona. Donació Pablo Picasso, 1970. MPB 110.271 © Successió Pablo Picasso, VEGAP, Madrid 2015

Per mitjà del retrat, Picasso mostrarà la seva capacitat de metamorfosis i autoafirmació, tot i que també serà a través del retrat que manifestarà la seva integració plena a la vida cultural de Barcelona, de la qual en serà testimoni en primera persona, a més de cronista d’excel·lència gràcies a les seves obres.

 

L’estudi de la pintura ha aportat dues dades fonamentals:

  1. La presència clara i parcialment visible de dues pintures subjacents.
  2. La confirmació que no existeix una capa de blanc de plom que separi les dues composicions. Picasso fa servir els colors de la capa de base del primer retrat i, per tant, a la imatge radiogràfica coexisteixen les tres capes.
  3. La capa corresponent al seu primer autoretrat estava seca quan hi va incorporar la perruca i la camisa blanca.

 

Com a responsable del departament, vull fer constar el meu agraïment a l’equip MOLAB per aquell viatge curt però intens de l’estiu de 2013 i a l’equip de la UB, que ha recorregut aquests dos últims anys amb nosaltres, processant tota la informació aportada pel MOLAB.

 

 

 

Reyes Jiménez

Conservació preventiva i restauració

Enllaços relacionats:

Primera part: MOLAB I – Seguint el rastre de Picasso: estudi raonat de sis retrats de joventut

vídeo

1 Comentari
  • Lourdes Calzado Montobbio
    gener 22, 2016

    gracias Reyes, magnífico trabajo!
    un abrazo,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


Captcha: *