Blog del Museu Picasso de Barcelona

Musicant les obres de Picasso

Per segon any consecutiu i com a projecte de fi de curs, els estudiants de composició del Conservatori del Liceu han compost una obra musical entorn algunes de les obres de la col·lecció del museu.

En aquest projecte, el Conservatori del Liceu i el Museu Picasso han treballat per explorar les noves interpretacions que altres llenguatges artístics i noves generacions de creadors poden aportar a les obres de la nostra col·lecció.

musicant_picasso_01

Com deia Picasso, “Un quadre viu la seva vida com un ésser viu, experimenta els canvis que la vida quotidiana ens imposa. Això és ben natural ja que un quadre no viu sinó per aquell que el mira.” Així doncs, aquestes “mirades musicals” creades per joves compositors enriqueixen la nostra col·lecció i li donen nova vida.

Durant el projecte, els estudiants van visitar el museu, i després es van fer sessions de treball i debat al Conservatori, a partir de les quals es van seleccionar les obres sobre les quals composar. D’aquestes noves peces musicals, s’han seleccionat dues per obra.

Aquestes composicions s’han estrenat al mateix museu en dos formats, el primer amb una visita musicada on s’ha interpretat la peça davant mateix de l’obra que l’ha inspirada i seguidament amb un concert final a la sala d’actes. El concert ha estat presentat per Josep Perelló, professor de la Universitat de Barcelona i Líder del grup de recerca OpenSystems.

Les obres en què s’han inspirat els compositors han estat les següents:

Retrat de Carles Casagemas

MPB_110_022musicant_picasso_14

Pablo Picasso. Carles Casagemas. Barcelona, 1899-1900. Oli sobre tela. 55 x 45 cm. Donació  Pablo Picasso, 1970. Fundació Museu Picasso, Barcelona. Fotògraf: Estudi Gasull. MPB 110.022

Aquesta obra, un dels retrats que feu Picasso del seu amic de joventut, ha estat la inspiració de les peces composades per Daniel López i Guillem Ponsí, respectivament i interpretades per Èric Masip al violí, Alicia Domínguez a la viola i Marc Martí al violoncel.

Segons Dani López “En el retrat es percep una personalitat obsessiva, imprevisible i diabòlica. El meu objectiu durant tot el procés de composició ha estat plasmar els trets d’aquesta personalitat al trio de corda. La peça conté únicament dos motius molt simples, la funció dels quals canvia constantment, acompanyats sempre per un obstinat de notes ràpides repetides. Un joc d’accents impredictibles adquireix protagonisme a mesura que va avançant l’obra, que acaba mesclant tots els elements esmentats en un punt culminant. A partir d’aquí comença una desintegració de la textura aconseguida per acabar amb un final obert.”

Per altra banda, per a Guillem Ponsí el Retrat de Carles Casagemas “fa pensar que el protagonista és una persona complexa, problemàtica. El petit toc de blanc de la camisa sobre el gran fons negre suggereix que els seus problemes van començar essent una cosa molt petita, i que aquests han anat creixent fins engolir el protagonista, tal i com fa el color negre del fons. En aquesta obra, he volgut reflectir aquest procés emocional que el protagonista pateix, és a dir, com comença en una cosa insignificant i sense importància i es va fent cada cop més gran fins que acaba en el no res.”

Lola, la germana de l’artista, a l’estudi de la Riera de Sant Joan


MPB_110_054musicant_picasso_07

Pablo Picasso. Lola, germana de l’artista, a l’estudi de la Riera de Sant Joan. Barcelona, 1900. Oli sobre tela. 55,5 x 45,5 cm. Donació  Pablo Picasso, 1970. Fundació Museu Picasso, Barcelona. Fotògraf: Estudi Gasull. MPB 110.054

Els compositors Daniel Muñoz Osorio i Míriam Spinelli s’han inspirat en aquest retrat de Dolores Ruiz Picasso, la germana de l’artista. Les peces han estat interpretades per Clara Giner i Héctor Rodríguez a la flauta.

La composició de Míriam Spinelli s’ha inspirat “en aquesta peça, utilitzant el simbolisme on les finestres representen la possibilitat d’alliberar-se del malestar, contrasta la foscor de l’habitació -com a metàfora del seu estat anímic- versus la claredat exterior, com a representació de la llum i de la vida. Dins d’aquest marc, Lola, germana del pintor, amb el seu vestit blanc, podria funcionar com a àncora de calma, serenor i pau interior per a Picasso, en una plasmació del significat del món exterior en el cor del pintor.”

Molt diferent ha estat sa composició de Daniel Muñoz que es planteja “Quin misteri hi ha darrere d’aquesta cara sense rostre? Quin enigma hi ha en aquesta silueta sense línia? Quin secret s’amaga en aquesta figura sense identitat? No podem saber qui és. No podem reconèixer gaires trets que ens donin pistes importants, ni massa faccions que ens ajudin. Podem imaginar innumerables cares, això sí. Cares que poden pertànyer a qualsevol persona. Qualsevol que pot tenir inimaginables històries darrere, una de les quals l’ha portat davant d’aquesta finestra, en un estudi de l’antiga Riera de Sant Joan. Però quin misteri hi ha, doncs, darrere d’aquesta cara sense rostre? Cap. Només que el sol li cau al darrere. Només que la llum no il·lumina les seves faccions. Només que és Lola, la germana de l’artista.”

L’ofrena

MPB 112.761musicant_picasso_12

Pablo Picasso. L’ofrena. París, 1908. Guaix sobre cartó amb imprimació blanca. 30,6 x 30,6 cm. Donació  Lord Amulree, 1985. Fundació Museu Picasso, Barcelona. Fotògraf: Estudi Gasull. MPB 112.761

Aquesta obra de Picasso està estretament relacionada amb Les demoiselles d’Avignon. Nicolás Hernández a la flauta, Emili Flores a l’oboè i Cristian Molina al clarinet han donat so a les composicions creades per Irene Gregori i Óscar Vilaprinyó respectivament.

Segons ens explica Irene Gregori “En aquesta breu peça, he aprofitat els tres instruments per representar els tres personatges que veiem en el quadre. Cadascun d’aquests personatges reflecteix molt bé la seva personalitat i així ho he intentat transmetre musicalment. Al principi de la peça es nota molt la diferència entre els tres i a mida que va avançant en aquest petit recorregut comencen a agafar tocs l’un de l’altre fins arribar a un moviment melòdic ràpid on es van barrejant, però al final, sempre els supera la personalitat forta que té cadascun d’ells.”

La peça musical de Óscar Vilaprinyó ens relata una petita història on “cada personatge està representat per un instrument: el clarinet és la noia; la flauta esdevé el noi jove i l’oboè, el senyor. D’aquesta manera, les tres figures representades per Picasso cobren vida en una breu tragèdia musical: la noia sedueix els dos personatges masculins que es persegueixen i lluiten fins a la mort del més jove en un final melancòlic.”

El taller de la La Californie

musicant_picasso_16

Pablo Picasso. El taller de La Californie. Canes, 29 abril de 1956. Oli sobre tela. 195 x 260 cm. Col·lecció particular

Aquesta obra ha estat interpretada per Marta Crous i Lluís Vila a la guitarra. Els dos compositors seleccionats, Jordi Estany i Eli Ben Avi, han treballat a partir de dissonàncies sonores per remarcar els aspectes abstractes, podríem dir que gairebé “visualment dissonants” de la pintura.

Segons el compositor Eli Ben Avi, “A primera vista es pot veure que Picasso divideix el quadre en tres parts. La part dreta de la pintura és un espai obert amb gran quantitat de llum: aquest ambient l’interpreto amb sons de cordes a l’aire amb un ritme flotant, i amb harmònics naturals que per a mi expressen la llum de la finestra. La part central és un ambient més fosc, misteriós i amb l’ombra d’una persona: em va suggerir una música més emocional, amb acords i melodia, i amb extrems entre greus i aguts que expressen els colors blanc i negre. La part esquerra és la més complexa del quadre, i la música respon amb densitat rítmica i dissonàncies més marcades. L’acord de la novena menor amb sincopes que apareix per un moment en la fi de la primera part descriu la proximitat entre el simple i el complex en l’obra de Picasso, el mateix que l’aparició sobtada d’una melodia tranquil·la, que pretén plasmar la sensació que em va provocar el quadre, d’alguna cosa inesperada.”

Per a Jordi Estany, “Aquesta descomposició i abstracció de l’objecte, sempre entreguardant una simetria submergida dins el desordre, m’han donat la possibilitat de moure’m en un terreny fins ara desconegut per mi, el llenguatge cubista. Els tons emprats per Picasso, gairebé una gamma de blanc i negre com a únic ventall colorista, per a mi simbolitzen aquest pols aparentment tan oposat en música com són la dissonància i la consonància. En el contingut melòdic-harmònic de la peça, he mirat de trencar i reconstruir de nou tot el material que m’ha inspirat La Californie. Els diferents espais de l’obra, clarament delimitats en el quadre, han estat les pautes a seguir per a la dissecció formal. Dins a cada una de les seccions he intentat que el moviment rítmic escenifiqui la densitat proposada per l’autor.”

Finalment les peces s’han interpretat també a la sala d’actes del museu en un concert obert al públic i amb la presentació de Josep Perelló.

musicant_picasso_23musicant_picasso_31
 

musicant_picasso_30musicant_picasso_33

Moments abans del concert, presentació i presentació de les peces davant del públic de la sala d’actes. Fotografies: Jordi Mota

“Un quadre viu la seva vida com un ésser viu, experimenta els canvis que la vida quotidiana ens imposa. Això és ben natural ja que un quadre no viu sinó per aquell que el mira”

Pablo Picasso. Christian Zervos, “Conversations avec Picasso”, Cahiers d’art Paris 7/10 (1935), p. 173-174

Redacció del museu

Enllaços relacionats
Àlbum de fotografies

No hi ha comentaris.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


Captcha: *