Blog del Museu Picasso de Barcelona

Picasso a la Barcelona dels anys 60

Aquest passat mes de maig va tenir lloc la taula rodona sobre “Picasso a la Barcelona dels 60s” que va reunir experts historiadors, literats i arquitectes per parlar sobre el context de naixement del museu en el marc de la primera exposició que celebra el 50è aniversari del museu “El Museu Picasso, 50 anys a Barcelona. Els Orígens”.

Exposició Picasso organitzada per la Fundació Joan March i el Museu Picasso. 05/12/1978. Fotografia: Eduard Olivella

La Sílvia Domènech, responsable del Departament de Coneixement i Recerca va presentar la sessió tot recordant que l’any 55 aproximadament Jaume Sabartés, que era el secretari personal i gran amic de Picasso, en una de les seves visites a Barcelona llença la idea (que li dóna el mateix Picasso) de donar la seva col·lecció d’obres de l’artista a la ciutat de Barcelona per crear el Museu Picasso de Barcelona. A partir d’aquí hi ha un moviment de la societat barcelonina i catalana, no només dels amics de Picasso de joventut sinó també del sector intel·lectual que ajuden i creen un cultiu que fa possible presentar la idea del museu a l’alcalde de Barcelona d’aquell moment, Josep Maria de Porcioles i Colomer. I Porcioles l’accepta tot i ser Picasso l’artista espanyol més identificat amb el Partit Comunista durant l’època del Franquisme.

Resum de la taula rodona

Des d’un punt de vista històrico-polític, l’historiador Joan B. Culla va situar el naixement del museu en un context de postguerra on l’economia comença a recuperar-se i on entra en escena un nou alcalde de Barcelona, Porcioles, amb un projecte polític que s’estén més enllà de la ciutat. Amb l’aprovació el 1960 de la Carta Municipal de Barcelona es produeix un model de desenvolupament econòmic  i urbà que descansava en gran part sobre la construcció i el turisme. I és en aquest context que es posa en marxa l’“Operació Picasso”, que és una operació d’imatge i prestigi de la Barcelona porciolista de cara al turisme internacional.

Plànol de l’església de Ronchamp

Jaume Vidal Oliveras, historiador i crític d’art, ens va exposar la recepció i repercussió de l’obra picassiana en l’obertura del museu. A finals dels anys 40 es detecten símptomes de canvis d’orientació en la política cultural del Règim amb un rerefons propagandístic. Un episodi clau de renovació van ser les biennals hispanoamericanes a Madrid, Cuba i Barcelona, tot i que Picasso en va rebutjar la participació en la 1a convocatòria. Pel que fa a les exposicions relacionades amb l’artista, la primera va ser el 1948 a les Galeries Laietanes, composta d’obra primerenca, dibuixos i pastels de l’època barcelonina i litografies, que havien estat prèviament exposades a Madrid. Però l’espai on es realitzen més mostres sobre Picasso és la Sala Gaspar que monopolitza la presència de l’artista des de l’any 54 i fins a la seva mort amb un total de 26 mostres monogràfiques.

Segons Jaume Aulet, assagista i professor de literatura, la literatura és molt important per entendre la modernització de la cultura catalana. Però quina relació té Picasso amb la literatura? No és especialment significativa la relació dels escriptors més mediàtics de la corrent del realisme històric amb Picasso. Hem de buscar autors més aïllats no tant vinculats al moviment, com és el cas de Palau i Fabre que va escriure el llibre “Homenatge a Picasso”, Pere IV, Salvador Espriu que va escriure l’article “Catalunya i Picasso” en motiu de la inauguració del fris del Col·legi d’Arquitectes i que ha estat inèdit fins aquest 2013 que s’ha publicat al diari ARA en el marc de l’Any Espriu. O també seria el cas de Perucho que va escriure un llibre sobre Picasso i Horta de Sant Joan i també en va incloure un poema necrològic al llibre “Els morts” publicat el 1999.

Façanes frontal i lateral dreta de l’edifici del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya

Enric Granell, arquitecte i professor d’història de l’art i l’arquitectura, va ressaltar la repercussió que va tenir Picasso en l’àmbit arquitectònic i l’impacte cultural. La primera vegada que es veu conjuntament l’arquitectura racionalista amb l’art de Picasso és el 1930 a Sant Sebastià quan José Manuel Aizpurúa, que era el número 3 de la Falange Española, es presenta al concurs nacional d’arquitectura que té com a tema la construcció d’un museu d’art modern, i fa servir escultures de Picasso en el seu dibuix. També és interessant la relació de Picasso i Le Corbusier on a l’església de Ronchamp que va dissenyar s’hi endevina, plànol en mà, la possible cara de Picasso. I tornant cap a Barcelona, a Francisco Juan Barba Corsini, se li encarrega un conjunt d’apartaments a l’anella alta de la Pedrera i utilitza la idea de la torsió de les espines de peix que veu en Picasso per realitzar-ne les escales de cargol. Per últim no s’ha d’oblidar la construcció l’any 56 de la nova seu del Col·legi d’Arquitectes on a Picasso se li encarrega el disseny dels frisos que la decoren.

La següent exposició dedicada al 50è aniversari del Museu Picasso estarà centrada en la Col·lecció del museu i s’inaugurarà el proper dia 4 de juliol.

Cristina Martín
Gestió de xarxes socials

Enllaços relacionats
50 anys dels esgrafiats de Picasso al Col·legi d’Arquitectes de Catalunya

No hi ha comentaris.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


Captcha: *