Blog del Museu Picasso de Barcelona

Sabartés, aquell gran amic

El Museu Picasso fa cinquanta anys, per això volem dedicar al blog una sèrie d’articles que commemorin aquesta efemèride i que apropin la trajectòria del Museu al ciutadà. Van ser moltes les persones que van treballar plegades i a contracorrent per fer realitat el somni d’obrir un museu dedicat a l’artista a Barcelona, ciutat a la qual Picasso se sentia estretament vinculat. I també són moltes les anècdotes que han anat construint aquest relat. A través d’aquestes persones i d’aquestes anècdotes, us volem narrar la nostra història.

Començarem aquesta sèrie parlant d’una de les figures clau en el procés de formació del Museu: Jaume Sabartés (Barcelona, 1881 – París, 1968), secretari personal i gran amic i confident de Picasso.

Picasso i Sabartés

Picasso i Sabartés

A finals dels anys cinquanta, Sabartés residia a París i va venir a Barcelona amb la idea de començar a moure els fils per fer un últim homenatge al seu amic. El 1962 va donar a la ciutat el llegat d’obres que posseïa de l’artista i una part del seu fons personal. Només un any més tard, el 9 de març del 1963, s’inaugurava el Museu Picasso de Barcelona.

En el marc de recerca de documents que ajudin a entendre Picasso i el seu context artístic, el Museu Picasso va adquirir, l’any 2009, una part del fons personal de Jaume Sabartés (produïda entre els anys quaranta i finals dels seixanta) que havia anat a parar a mans privades. Una veritable joia que el Centre de Coneixement i Recerca del Museu està treballant per garantir-ne la conservació definitiva i afavorir-ne l’accessibilitat. Els processos de tractament d’arxiu, documentació i preservació que s’hi estan aplicant són els normalitzats; però no voldria allargar-me aquí amb explicacions massa tècniques, el que de debò m’agradaria és parlar de les impressions que m’ha desvetllat el treball del Fons Jaume Sabartés.

Jaume Sabartés

Jaume Sabartés. c.1961

Desconec exactament per quantes i per quines mans va passar aquesta documentació des de la mort de Sabartés el 1968 fins que va entrar al Museu, però, en comprovar l’ordre en què es trobava en arribar a les meves mans, se’m va fer molt obvi que l’estructura inicial, aquella que es crea de forma natural com a conseqüència de l’activitat de qui la genera, havia desaparegut en bona mesura. Això em va obligar a endinsar-me més en els papers de Sabartés, en la seva activitat i, de retruc, en la seva vida. Vaig començar així a conèixer la seva manera de fer i de pensar, i vaig anar reconstruint la relació que el va unir a Picasso. Obrir la seva agenda de telèfons per qualsevol pàgina volia dir trobar personatges de la talla d’Éluard, Gaspar, Vidal Ventosa, Leiris, Braque… volia dir saber quin nivell de relacions mantenia Sabartés, una constatació que també es desprèn dels centenars de llibres de la seva biblioteca dedicats per autors com Miró, Kahnweiler, Penrose o Cassou. Fullejar les llibretes d’anotacions on ho comptabilitzava tot fins al més mínim detall em mostrava una persona curosa, previnguda i que no nedava precisament en l’abundància. Llegir la ingent quantitat de gestions que va haver de fer per publicar alguns dels seus escrits, i copsar el to que gastava, em va fer veure com li va costar que aquests textos sortissin a la llum; la majoria, tot i ser escrits en castellà, es van publicar a l’estranger.

Jaume Sabartés al Palau Aguilar

Visita de Jaume Sabartés al Palau Berenguer d’Aguilar. 15 d’octubre de 1963

Podria continuar parlant de moltes altres impressions, però el que de veritat em va colpir és la dedicació de Sabartés a Picasso. La major part de la documentació del fons gira al voltant de la figura de Picasso. És especialment interessant percebre la relació entre ambdós personatges a través de les més de cinc-centes fotografies que formen part del fons. En llegir aquestes imatges, i gairebé sense adonar-te’n, vas passant de la vida de Sabartés a la de Picasso; unes fotografies que destil·len, potser més que cap altre document, la complicitat entre els dos amics i expliquen, de la mateixa manera, la vida d’un i la de l’altre. Sabartés, a la biografia Picasso. Retratos y Recuerdos, recordava com un moment decisiu de la seva vida quan, el 12 de novembre del 1935, va tornar al costat de Picasso: “A partir de ese día mi vida hace su curso en el cauce de la suya, sin preguntarme cuánto ha de durar esta ilusión: porque nos hemos propuesto eternizarla.”

Josep Selva, Miquel Gaspar, Jaume Sabartés i Joan Gaspar a la casa de Sabartés a París

Josep Selva, Miquel Gaspar, Jaume Sabartés i Joan Gaspar a la casa de Sabartés a París  preparant l’inventari de la donació. 23 de juny 1962. Fotografia de Euro Civis

Aquesta part del Fons Jaume Sabartés explica uns anys de la seva vida professional, però també de l’àmbit privat, perquè la dedicació de Sabartés a Picasso, per algun motiu que desconec, arriba al moll de l’os de la seva pròpia vida.

Sílvia Domènech
Coneixement i Recerca

Activitats:
“Visita Jaume Sabartés”

2 Comentaris
  • Arturo Visedo
    Maig 7, 2013

    Estoy llevando a cabo un ensayo sobre “El Guernica” que me parece interesante ya que, paso a paso, llego a conclusiones totalmente nuevas. Si tienen curiosidad
    http://elguernicaymadrid.blogspot.com

  • Museu Picasso
    Maig 9, 2013

    Gracias Arturo por tu aportación, lo tendremos en cuenta!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


Captcha: *