Blog del Museu Picasso de Barcelona

Un Collage abans del Collage

Em vaig acostar per primer cop al dibuix de Picasso, Home repenjat en una paret, punt de partida de l’exposició, “Un collage abans del collage”,  quan preparava el meu assaig sobre Miró i el collage. A l’obra, el traç de la mà de l’artista es combina amb una imatge fotogràfica reproduïda fotomecànicament, i això em va fer pensar que es podia prendre com un precedent de les qüestions tractades al llibre. Ara bé, la datació del dibuix -març de 1899- anticipava amb tant de temps la descoberta del collage –primavera de 1912- que vaig decidir posposar-ne l’estudi fins que no hagués acabat el treball sobre Miró i disposés de prou temps per encarar-m’hi.

Home repenjat en una paret

Home repenjat en una paret

El segon cop que m’hi vaig apropar, un cop aclarit que no existia cap font oral o escrita que n’aclarís l’origen, vaig dirigir tots els meus esforços en l’anàlisi del dibuix i de la imatge encolada.

La producció de Picasso del tombant de segle és ben coneguda, de manera que situar el dibuix no em va costar gaire. La figura d’un home d’aspecte proletari que es repenja indolent en una paret pertany a la sèrie d’estudis del natural que entre febrer i març de 1899 el jove pintor va efectuar al Cercle artístic de Barcelona. L’estil modern i antiacadèmic de les formes enllaça amb els apunts de carrer que el pintor realitzava des de feia un any enrere. També la influència del llenguatge àgil i fluït d’il·lustradors com Steinlen semblava prou clara.

Si bé el dibuix no presentava grans incògnites, la peça encolada era tota una altra història. L’originalitat d’Home repenjat en una paret arrenca de la incongruència d’aquest afegit. Des del començament, vaig partir de la hipòtesi que identificar-ne la naturalesa i, sobretot, saber de quin context havia estat extret, em proporcionaria noves informacions que revertirien en una comprensió més exacta de l’obra.

Visita comentada a l'exposició pel mateix comissariVisita comentada a l'exposició pel mateix comissari

Visita comentada a l’exposició “Un Collage abans del Collage” pel comissari Fèlix Fanés

Tot i que sobre Home repenjat en una paret no s’ha escrit gaire, els pocs autors que han gosat referir-s’hi sempre han identificat la peça enganxada com un tros de diari. Al tombant de segle la premsa no incloïa reproduccions fotogràfiques, però sí que en duien les revistes il·lustrades. Em calia trobar la imatge d’una noia, amb aparença d’actriu o d’aprenent d’actriu, jove, atractiva i per la posició del cos –traient-se la jaqueta- un punt atrevida. Vaig iniciar, doncs, l’escorcoll dels setmanaris catalans, espanyols i també francesos, del voltant del 1900, susceptibles d’incloure una imatge d’aquestes característiques. Sota els meus ulls van desfilar un inesgotable estol de noies boniques i lleument descarades. Vaig passar moltes hores a l’hemeroteca de Barcelona (Ca l’Ardiaca), a les de Madrid (Conde Duque i Biblioteca Nacional) i a la de París (Bibliothèque Nationale). Cap de les imatges que vaig veure no s’identificava amb la peça que havia triat Picasso.

Visita comentada per Fèlix Fanés

Vitrina de l’exposició “Un Collage abans del Collage”

Un cop explorades les revistes, vaig continuar la recerca en altres àmbits. Les postals, per exemple, que eren molt populars al voltant del 1900, i on abundaven les reproduccions d’actrius o d’aprenents d’actrius, es van convertir en el segon objectiu de les meves indagacions. Però una vegada més no vaig trobar-ne cap que coincidís amb el rostre encolat a Home repenjat en una paret. Després de les postals, vaig obrir un nou camp de recerca. Ara els tocava el torn als programes de teatre. Des de final del segle XIX, molts d’aquests fullets duien estampades fotografies d’actrius. La consulta la realitzava als arxius de l’Institut del Teatre de Barcelona. Va ser en aquesta institució, un cop escrutades desenes i desenes d’arxivadors, que vaig ensopegar amb una capsa titulada, “Actrices extranjeras”. A l’interior s’hi conservava un àlbum, que després vaig saber que era de cromos de capses de mistos, a la tercera o quarta plana del qual hi havia enganxada una imatge idèntica a la utilitzada per Picasso.

El comissari Fèlix Fanés davant el cartell de l'exposició

El comissari de l’exposició Fèlix Fanés

A partir de la descoberta tot va ser més fàcil. Els cromos em van conduir als àlbums i els àlbums a detectar una tendència social força generalitzada. En el fin-de-siècle, per omplir el lleure, la gent retallava i enganxava. Les tisores i la cola no paraven. Anuncis, cromos, postals, fotografies, caricatures, estampes, formaven una densa trama d’imatges. La troballa m’obria noves perspectives. En les revistes, en les postals, en els programes de teatre havia intuït una visualitat popular poc o gens estudiada. Aquest rerefons, sumat a la febre de retallar i enganxar, explicava el gest de Picasso. Més que inventar un nou procediment artístic, amb l’ús de la pega l’aleshores jove artista el que feia era apropar-se a les tendències visuals que l’envoltaven. La llarga investigació, sovint extraviada per camins que no duien enlloc, no havia estat en va. De fet, es podria dir que les dificultats, més que tancar-me portes, me les havien obert. L’entorn d’imatges barates i la moda de retallar i enganxar fornien la clau per comprendre en què consistia realment Home repenjat en una paret. Un collage, sí, però un collage abans del collage.

Fèlix Fanés
Comissari de l’exposició “Un Collage abans del Collage”

No hi ha comentaris.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


Captcha: *