Blog del Museu Picasso de Barcelona

Picasso i les tècniques no tradicionals

Si la invenció del tub de plom per emmagatzemar la pintura a l’oli va permetre als impressionistes sortir a treballar fora  del taller i plasmar la natura en viu i en directe, l’ús de la pintura industrial oferirà la llibertat definitiva als artistes dels inicis del segle XX.

Sota  el títol  From Can to Canvas, el passat mes de maig va tenir lloc a Marsella un col·loqui internacional  on restauradors i conservadors  d’Europa i Amèrica vam discutir sobre materials i tècniques pictòriques no tradicionals. Una mirada diferent i complementària a la historia de l’art des de la visió de la recerca del procés de creació.


Avui ningú no dubta que els museus han de revisar les seves col·leccions per conèixer les tècniques amb més precisió i disposar de millor informació a l’hora d’ abordar  les iniciatives de conservació. Un gran repte que només podrem  portar a terme des de la interdisciplinarietat, buscant la col·laboració entre institucions i apropant la recerca científica als museus. Aprofitem la tecnologia actual que, cada vegada més, ofereix equips de format més reduït, facilitant-ne la portabilitat sense haver de desplaçar l’obra. Portem els laboratoris als museus.

La producció plàstica de la primera meitat del segle XX es va caracteritzar per la ruptura amb la tradició. Des que en 1909  Braque introdueix el  jove Picasso en  l’ús de la pintura decorativa descobrint-li els secrets de l’ofici dels materials fingits (paper pintat, marbrejats, falsa fusta…) tot va ser vàlid per a desenvolupar  el nou llenguatge del cubisme i trencar definitivament amb la tradició. A partir d’aquest  moment la pintura ja no passarà necessariament per la paleta ni el pinzell serà l’única eina per aplicar-lo! La llauna de pintura decorativa fa la seva aparició als tallers dels artistes.

La Reyes Jiménez durant el col·loqui

Amb la mateixa naturalitat que els nostres artistes plàstics fan servir avui el vídeo i les noves tecnologies, Picasso, Braque, Picabia, Siqueiros… van ser uns avançats a la modernitat. Van saber aprofitar allò que la industria química els oferia: noves formulacions en plàstics artificials, productes procedents de la jove indústria del cinema o de l’automòbil com les laques de piroxilina o els olis rectificats, productes d’assecat ràpid que barrejaven amb els seus olis tradicionals per aconseguir efectes innovadors.

El Museu Picasso va ser present a les jornades i va tenir una participació activa en la taula rodona de clausura en què es va discutir sobre interdisciplinarietat. Vam aprofitar el fòrum per explicar les nostres línies de recerca i plantejar la necessitat d’establir ponts per a una millor comunicació entre institucions.

Van ser uns dies  d’intercanvi fructífer d’informació entre col·legues que ens aproximarà una mica més als sistemes de treball de Picasso i els seus contemporanis. Gràcies al Musée Picasso d’Antíbol, al Art Institute de Chicago i al Centre Interrégional de Conservation et Restauration du Patrimoine (CICRP) de Marsella per la iniciativa.

Reyes Jiménez
Conservació preventiva i Restauració

No Comments Yet.

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


Captcha: *