El carrer Montcada és un dels més singulars de la Ciutat Vella de Barcelona. Els palaus medievals que s’alcen a banda i banda de la via, amb les seves àmplies façanes de pedra i els patis interiors porticats, li atorguen una imatge única i inconfusible. El Museu Picasso va obrir aquí les seves portes fa gairebé cinquanta anys, tot buscant una ubicació amb un bagatge històric i artístic. Seguint el seu exemple, altres museus i algunes galeries d’art han anat ocupant espais i edificis de la mateixa via, convertint-la en un important pol cultural. Però no només hi ha lloc per la cultura al carrer Montcada. En diferents punts s’hi mantenen algunes botigues històriques que testimonien la gran importància comercial que ha tingut històricament el barri de la Ribera.

Carrer Montcada. Vista des del Museu Picasso

Alguns d’aquests comerços tenen gairebé un segle de vida i han estat testimoni dels profunds canvis socials i demogràfics que ha viscut el centre de Barcelona en aquest temps. Molts van néixer a redós de l’enorme moviment econòmic que generava l’antic mercat del Born, i van viure com un trauma el greu impacte que va suposar el seu trasllat a les afores de la ciutat a principis dels anys 70. Els negocis que van aconseguir sobreviure es van haver de reciclar i reorientar. Per la seva antiguitat, alguns dels comerços del carrer Montcada ja existien abans de la creació del Museu Picasso i, per tant, han viscut el dia a dia de la història del museu des de la seva fundació. Aquestes i altres vivències acumulades dècada rere dècada converteixen les botigues i els seus responsables en història viva de la ciutat. Des d’aquí us en volem presentar algunes.

Pastisseria Brunells

A la cantonada privilegiada entre el carrer Montcada i el de la Princesa hi trobem un dels negocis més dolços del carrer: la Pastisseria Brunells. L’establiment, obert l’any 1852, era inicialment una fleca. De fet, a l’interior s’hi conserva encara un antic forn de llenya de grans dimensions que funciona perfectament, i que és visible des de la cafeteria contigua.  A partir de 1917 el local va començar a servir també productes de pastisseria, elaborats per la família que li ha donat nom. Actualment el responsable del negoci és Manel Díaz, que hi treballa des de fa 44 anys. La botiga ha mantingut inalterable l’estètica de les pastisseries de tota la vida, i a l’obrador continuen preparant els productes de manera artesanal, amb fórmules vigents des de fa més de 50 anys.

Farmàcia

No gaire lluny de la pastisseria, a la cantonada de Montcada amb el carrer de la Barra de Ferro, s’hi troba la petita farmàcia que regenta Mario Cerra des de fa cinc anys. L’existència d’un negoci farmacèutic en aquest local sembla que es remunta al 1598, segons les recerques documentals fetes per l’anterior titular de la farmàcia, que la va dirigir durant 60 anys. Cerra, en canvi, és un dels nous veïns que s’han establert a la Ribera en les últimes dècades. Quan va arribar a Barcelona, fa onze anys, li va agradar tant el barri que va decidir que volia viure i treballar aquí. En assumir la gestió de la farmàcia, va rehabilitar a fons el local tot mantenint alguns dels seus elements històrics, com les prestatgeries i  una bàscula del segle XIX.

Papers Coma

Papers Coma, situat als baixos del Palau Dalmases, és un altre dels negocis històrics del carrer. Fundada l’any 1920, aquesta papereria va obrir per dispensar bosses i envasos als nombrosos venedors i proveïdors instal·lats al Born. Després del tancament del mercat, l’any 1971, van redirigir al negoci cap als veïns del barri. Avui, a part d’envasos, safates i elements d’embalatge de tot tipus, s’hi pot trobar una àmplia varietat d’elements de papereria d’ús quotidià. Ramon Coma, actual responsable de la botiga juntament amb el seu germà Francisco, explica que tot i que no tenen productes pensats especialment per als turistes, molts dels que visiten la zona i el museu hi entren, especialment quan plou. En el seu cas, doncs, la dita dels comerciants per als dies de pluja – “carrers molls, calaixos eixuts”- no es compleix.

1748. Artesania i coses

En el tram final en direcció al mar, el carrer Montcada guanya amplada formant una placeta allargada que desemboca al passeig del Born. Aquí hi trobem ‘1748. Artesania i coses’, una botiga singular d’artesania popular impulsada per Toni Sallent i la seva dona. El local antigament havia acollit una bugaderia. Quan va quedar buit, fa més de trenta anys, Sallent el va obrir als artesans que modelaven el fang i el vidre perquè hi poguessin exposar i vendre les seves obres. Amb el pas del temps, però, trobar nous productors s’ha convertit gairebé en una aventura, perquè molts dels mestres artesans s’han jubilat i la seva tasca no ha tingut continuïtat.  Malgrat tot, ara com fa trenta anys, els murs de pedra i maó de la botiga encara se’ns presenten atapeïts de porrons, plats, olles i altres estris de fang i vidre de tot tipus de formes i colors.

El Xampanyet

A part dels diferents comerços i botigues, al carrer Montcada també hi trobem alguns locals on poder prendre alguna cosa. El més veterà  és, sens dubte, El Xampanyet, regentat des de 1929 per tres generacions de la mateixa família: l’avi Esteve Ninou, el fill Estevet i el nét Joan Carles, que n’és l’actual responsable. La presència d’un bar en aquest local, però, sembla que es remuntaria encara més enrere, potser fins a la mateixa construcció de l’edifici, l’any 1872. Inicialment, el negoci dels Ninou era conegut com ‘Ca l’Esteve’. A partir dels anys seixanta, però, el bar va començar a comercialitzar un vi blanc semisec, embotellat per ells mateixos, que com que era lleugerament gasificat tothom l’anomenava ‘xampanyet’, i d’aquí va sorgir el nou nom del local. Malgrat els seus 80 anys d’existència, El Xampanyet ha mantingut gairebé intactes com al primer dia l’ambient, la decoració i l’oferta gastronòmica. El perfil del client, en canvi, ha variat molt. Estevet Ninou, que acumula 70 anys d’experiència darrere el taulell, ha vist canviar el veïnat, el barri i també el museu. Recorda perfectament la gran varietat de comerços que s’allotjaven als baixos i magatzems dels palaus que avui acullen el Picasso. S’hi havia venut mel, petroli, matalassos… i fins i tot hi havia hagut una fàbrica de caramels. El seu fill Joan Carles, d’altra banda, recorda perfectament haver passejat amb bicicleta pels patis i passadissos del museu quan s’estaven fent les obres d’ampliació.

Aquesta és només una petita mostra del que es pot trobar al carrer Montcada, on hi ha molts més locals i comerços. En teniu algun record o experiència que vulgueu compartir?

Martí Casas
En pràctiques al Museu Picasso del màster de Gestió del Patrimoni Cultural de la Universitat de Barcelona