Una de les majors alegries de la meva vida professional va ser quan al museu ens vam assabentar que en el Daily Telegraph de l’1 de maig de 1984 s’informava de les disposicions testamentàries de Lord Amulree. Basil William Sholto Mackenzie, segon Baró Amulree (1900-1983), Doctor en Medicina, especialitzat en geriatria i en malaltia crònica, President de la Society for the Study of Medical Ethics i representant del Partit Liberal a la cambra dels Lords entre 1955 i 1977, va llegar una pintura de Matisse a la Tate Gallery, un Monet a la National Gallery of Scotland, un Braque a l’Israel Museum de Jersusalén i L’ofrena de Picasso al Museu Picasso de Barcelona. Va ser l’historiador d’art i col·leccionista anglès, Douglas Cooper (1915-1985), qui va notificar la donació als responsables del museu i els va posar en contacte amb els marmessors testamentaris.

Una vegada solventats els problemes legals i tributaris, L’ofrena va arribar al museu i va ser presentada el 19 de novembre de 1985. Els sentiments del personal del museu van derivar de la sorpresa inicial a un sentiment d’eufòria i gratitud, comuns davant de qualsevol donació, però augmentats, en aquest cas, per l’absència de relació directa amb el benefactor, per l’insospitat del llegat i per la importància de l’obra, ja que el conjunt de dibuixos i pintures dedicats al tema de l’ofrena és de vital importància per entendre el camí recorregut per Picasso cap a la creació del Cubisme. Aquest guaix, petit de mida, però gran de significat s’ha convertit en una de les obres més emblemàtiques del museu i és un paradigma de com Picasso es nodreix del passat i el dinamita per crear el seu propi llenguatge.

Pablo Picasso. L’ofrena. París 1980. Guaix sobre cartró amb imprimació
blanca. 30,8 x 31,1 cm. Donació Lord Amulree, 1985. MPB 112.716

El descobriment de l’art africà, les visites al museu del “Trocadero” i l’exhibició de Grans baigneuses (1899-1906) de Cézanne en el parisenc Saló de Tardor de 1907 van tenir un efecte immediat en la producció dels joves artistes que buscaven noves formes d’expressió. Com Georges Braque i André Derain, Picasso va realitzar unes pintures amb figures deliberadament someres i primitives, reflex i síntesi de les composicions del mestre d’Aix i de la simplificació formal de les talles africanes. L’amistat, Tres dones, Dones al bosc i L’ofrena constitueixen la resposta de Picasso als darrers treballs de Cézanne.

Museu Picasso de Barcelona. Imatge de la cartel·la explicativa
sobre el dibuix preparatori, Musée Picasso de París

L’ofrena celebra la reconciliació de l’artista amb la seva companya Fernande i ret tribut a les escasses pintures eròtiques de Cézanne. En el primer dibuix preparatori, que forma part d’un carnet de dibuix datat de 1907-1908, una dona jacent rep un ram de flors d’un personatge masculí sota l’atenta mirada d’un àngel. La figura alada desapareix al segon esbós i una anotació manuscrita en espanyol descriu l’argument de l’escena: “Està ajaguda en un llit i el/ la descobrir aixecant el llençol darrere dels domassos del / llit i l’habitació, ell té / un ram de flors a la mà”.

Malén Gual
Conservadora