Hem parlat en moltes ocasions sobre el debat actual entorn el futur dels museus.

Interessantíssim en aquest sentit el debat que van protagonitzar els directors del British i de la Tate, Neil MacGregor i Nicholas Serota, aquest estiu. Justament ara que hem presentat la nova programació i les noves línies d’actuació del Museu Picasso, que comencen a ser una realitat, volem contribuir-hi amb les nostres pròpies reflexions.

El museu com a centre productor i espai de diàleg. En primer lloc, és essencial dur a terme una autocrítica: cal abandonar definitivament la concepció simplista dels museus com a contenidors de patrimoni i oferir propostes més heterogènies i complexes, d’acord a la diversitat de públics existents en l’actualitat. En els darrers anys, la societat ha evolucionat a un ritme frenètic i, en contrapartida, els museus han canviat molt poc, no han seguit aquest ritme, oferint encara productes culturals estàtics i massa rígids.

A l’esquerra, el director del Museu Picasso rebent els representants del Consell d’Administració del MoMA, maig 2009. Foto: Jordi Mota. A la dreta, La Nit dels Museus, 2009.

El repte dels museus d’avui dia, que tenen grans col·leccions i un programa obert als visitants, consisteix a convertir-se en un centre que produeix. I aquest és el punt de partida, no només pel futur, sinó ara mateix. El museu ha d’esdevenir un espai on es generin idees, coneixement, on es generin programes i per tal que això passi és imprescindible que existeixi un projecte: tenir clar què es vol fer, perquè es vol fer i, sobretot, fer les coses amb sentit. I, un cop definit el projecte, hem de ser capaços de generar i proporcionar ponts amb el públic generant línies de recerca i d’investigació, deixant que els projectes adoptin el format més adient -una exposició, una publicació, un seminari, una activitat.

A l’esquerra, exposició Oblidant Velázquez. Las Meninas A la dreta, grup d’escolars al museu.

El museu connectat amb l’entorn i com a centre d’influència. En segon lloc, és ja una evidència que el futur dels museus passa per la presència a la xarxa, establint connexió amb l’entorn i deixant de ser un emissor pla de continguts. La concepció d’internet com un lloc que només representa l’eco d’allò que programem, generant una visió lateral de tot allò que passa a les sales, ja fa temps que s’ha acabat, i actualment és inviable. A internet, a mesura que es va configurant un teixit organitzat, els museus podrem aprofitar els recursos per obtenir un feed-back i mantenir-nos així connectats amb l’entorn, sinó els museus corren el perill de quedar aïllats i de no tenir influència i, consegüentment, perdre legitimitat social. Els usuaris estan a les xarxes socials, els museus també hi hem de ser amb veu pròpia.

Encara ens trobem en un moment de màxima efervescència, on cal determinar quines eines i instruments seran més rendibles per tal de proporcionar nou coneixement a l’usuari. I són aquests recursos els que hem d’aprofitar per generar nous espais de diàleg i per connectar amb l’entorn els 365 dies de l’any, 24 hores al dia, gratuïtament, mantenint viu un canal obert que permeti al museu saber si es produeixen aquestes experiències de valor plantejades. Els museus podem desenvolupar projectes específics per internet i algunes d’aquestes eines ens portaran a que sigui una pràctica habitual debatre, discutir, expressar idees o recollir projectes per internet. Per no parlar ja de l’evidència que, a més, la xarxa ens brinda l’oportunitat de superar la barrera que suposen els espais físics a l’hora de presentar les col·leccions: al Museu Picasso gestionem més de 3.000 obres, que per raons d’espai, no podem exposar conjuntament. Internet, doncs, aprofitant les vies de digitalització actuals de qualitat extraordinària, fa accessible tot aquest patrimoni online.

La xarxa professional: els museus connectats. No és cap novetat el fet que els museus col·laborem a l’hora de treballar en projectes o exposicions conjuntes. És indispensable que els museus treballem en xarxa, d’aquí uns anys aquell que no treballi amb altres en paral·lel, mantenint-se poc actiu, perdrà la seva capacitat d’influència com a agent cultural.

En plena ebullició de la xarxa com a revolució social i com a element democratitzador, el Museu Picasso no pot desatendre l’oportunitat: són camins que se’ns estan obrint. Encara existeixen resistències, com una certa incredulitat, quan en realitat, si ho ignorem estarem anant en direcció contrària sense proporcionar instruments d’accés a una experiència de valor. Sovint, la gran dificultat la trobem de portes endins, ja sigui per una concepció conservadora o per un tema generacional: el museu del futur ha d’aconseguir un cert canvi de mentalitat i organitzatiu, perquè és una manera de treballar diferent, molt més transversal i que obliga molt més, a nivell d’esforç i de transparència absoluta.

He llegit a un blog que a la pregunta sobre quins museus seran rellevants d’aquí a 50 anys en la nostra vida i a la nostra societat, es respon “aquells que el seu propòsit s’estengui des de la col·lecció d’objectes o exposicions a espais físics i sàpiguen trobar les vies per connectar la missió física amb una xarxa de significat que cadascun de nosaltres té i comparteix a través de canals que són virtuals, instantanis i efímers”. (blog de Rohn Jay Miller, Thinking About the Future of Museums, 27 set’09). Plenament d’acord.

Al Museu Picasso tenim la ferma voluntat de treballar connectats amb l’entorn. A les sales del museu com a la xarxa. Amb els més joves i amb els més grans. Amb els curiosos i amb els experts. Amb els d’aquí i amb els llunyans. Perquè el museu és un bé públic i com a bé públic ha de poder ser gaudit des de múltiples llocs i maneres. Amb els vostres comentaris, amb les vostres crítiques, l’anirem millorant cada dia.

Podcast sobre els museus del futur (Pepe Serra):

Pepe Serra
Director

Què voldríeu trobar quan veniu al Picasso? Quins serveis o activitats considereu que un museu ha d’oferir?