Picasso com a geni demiürg; Picasso, misogin; Picasso, mite de l’art del segle xx. Totes aquestes definicions estan en qüestió si explorem la vida i obra del pintor des d’una nova visió que inclogui la perspectiva de gènere i els relats multidisciplinaris. Aquest és un debat que està esquitxant les noves investigacions en història de l’art i, atesa la importància que s’ha donat sempre a la vida sentimental de Picasso i a les seves relacions amb les dones —sempre vistes com a persones turmentades i conflictives—, afecta especialment els nous estudis picassians. A més, els museus —sobretot els monogràfics del pintor i els que tenen una bona representació de la seva obra— també es veuen amb la necessitat de replantejar les seves narratives i la manera com es presenten al públic.
Aquestes són algunes de les qüestions que van centrar la sessió doble del segon semestre del Doctorat Picasso Lectures ginocèntriques de l’obra de Picasso, que va tenir lloc l’11 de maig, i en la qual diversos representants de museus i institucions artístiques van posar sobre la taula els reptes als quals s’enfronten a l’hora d’introduir nous punts de vista i narracions per a difondre i explicar Picasso. Va ser una sessió que, en certa manera, va traslladar al terreny pràctic del dia a dia del museus i de la recerca moltes d’aquelles idees que havien anat sorgint al llarg de les sis sessions del primer trimestre del Doctorat, tal com van apuntar els responsables del curs, Jèssica Jaques, Androula Michael i Emmanuel Guigon.
La primera conversa de la sessió va tractar sobre com han estat les biografies al segle xx i com han de ser al xxi, tot tenint en compte que Picasso ha estat segurament l’artista, juntament amb Marcel Duchamp, que més biografies va generar a la seva època. En aquesta sessió, hi van participar Cécile Debray, directora del Museu Picasso de París, des de fa pocs mesos; Nancy Berthier, hispanista i directora de la Casa de Velázquez de Madrid; i Emmanuel Guigon, director d’aquest Museu.
Debray va admetre que una de les urgències que ha d’afrontar el Museu Picasso de París com a institució és «dessacralitzar» Picasso; una tasca que té a veure sobretot amb la manera com s’elaboren els estudis historiogràfics i biografies sobre el pintor. A la dècada dels vuitanta, algunes historiadores de l’art feministes, com ara Rosalind Krauss, ja van alertar sobre com s’utilitzaven els testimonis de les companyes sentimentals de Picasso a l’hora d’explicar-ne la vida i obra. Aquesta mena d’aproximacions han provocat, segons Debray, que «l’establiment dels períodes artístics de Picasso s’hagi fet en funció de la seva vida sentimental». En aquest sentit Debray veu necessari que per deconstruir «el mite Picasso» es reintrodueixin matisos en el relat picassià.
El Museu Picasso de París ja està treballant de valent per introduir aquesta nova perspectiva en el relat del museu, no només amb els equips de conservació sinó també amb el personal de sala i de mediació. Un exemple, n’ és l’activitat que el museu ha programat al voltant de la sèrie de les dones que ploren, per a la qual l’artista Orlan ha creat un conjunt d’intervencions, així com la futura exposició de l’artista afroamericana Faith Ringgold. Precisament la sèrie picassiana de les dones que ploren, del 1938, en què Dora Maar fa de model, ha esdevingut tradicionalment «un emblema de les relacions tòxiques» del pintor amb les seves companyes; i això que la ruptura amb Maar no es va produir fins al 1943. En canvi, en el context de la Guerra Civil espanyola, la dona que plora representaria més aviat un emblema de «compassió» que no pas de victimisme sentimental: «Ens hem de qüestionar Picasso més des del punt de vista col·lectiu, de la història de les mentalitats, i no tant des del punt de vista del biopic sensacionalista, que és un model que impregna podcasts, sèries de ficció… i que ha contaminat els estudis historiogràfics sobre el pintor».
De la seva banda, Nancy Berthier, autora d’un estudi sobre la iconització del Guernica, va defensar la perspectiva de gènere per abordar una biografia, però de mantenir alhora la distància, la contextualització precisa per evitar anacronismes i, sobretot, tenir en compte la complexitat del personatge, tot deixant de banda el maniqueisme. «Els estudis de gènere són una eina formidable per repensar certs cànons; important és tenir una aproximació constructiva», va dir Berthier. La hispanista va lloar el fet que cada cop més s’estigui treballant en la recuperació de creadores que han estat «oblidades». Va citar, per exemple, el treball de la jove fotògrafa Anaïs Boudot, que va partir de la seva reacció contra el masclisme de Picasso per crear el projecte Les oubliées, que dialoga amb l’obra del pintor i la de Brassaï amb retrats de dones anònimes amb plaques de vidre.
Tant el Museu Picasso parisenc com el de Barcelona tenen present que en les futures remodelacions de la presentació de la col·lecció permanent caldrà tenir en compte la perspectiva de gènere. Emmanuel Guigon, que no creu en la definició de Picasso com a misogin però sí en la de Picasso «mascle» (macho), en el sentit d’un home nascut al segle xix, va anunciar exposicions de l’artista francesa Hélène Delprat (2023) i de la valenciana Carmen Calvo, que dialogarà amb la col·lecció del Museu.
Precisament en la segona part de la sessió es va debatre l’aplicació de les lectures ginocèntriques als museus picassians i al cànon de l’artista. I en aquest cas van intervenir-hi Rosario Peiró, responsable de col·leccions del Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia; Elena Llorens, conservadora del Museu barceloní; i José Lebrero, director del Museu Picasso de Màlaga.
Des d’un museu que no és monogràfic de Picasso però que conserva una obra cabdal com el Guernica, Rosario Peiró va apostar per la necessitat de presentar l’obra picassiana contextualitzada amb el seu temps i els seus coetanis, tot anant més enllà de la seva personalitat i vida sentimental. «El principal problema de Picasso és la seva pròpia vida, que ha estat novel·lada d’una manera molt poc convenient per a un artista», va assegurar que pensa que és als museus i a les universitats on cal cercar noves formes d’història de l’art que trenquin amb aquestes metodologies obsoletes. Peiró va advocar per intentar obviar tot allò personal en les presentacions de l’obra de Picasso, malgrat ser conscient que és el que bona part del públic espera veure en les exposicions del pintor.
En el cas del museu barceloní, part del replantejament del cànon de la institució parteix de la seva mateixa gènesi, atès que va ser creat gràcies a la voluntat de Picasso i del seu gran amic i secretari, Jaume Sabartés. Elena Llorens va posar sobre la taula diverses preguntes que van evidenciar com el Museu, al llarg dels seus seixanta anys d’història, també ha contribuït a fixar un cànon sobre el pintor, sobretot respecte als seus anys de formació. ¿El fet que Picasso mateix i el seu amic més proper decidissin fundar el primer museu del pintor a Barcelona va ser en certa manera un gest «autobiogràfic» que confirmava el que ja Sabartés havia escrit sobre l’artista? Des de la seva fundació, el Museu «ha apostat per mostrar un relat cronobiogràfic, canònic, basat en la superació d’etapes i dels llocs de formació». D’aquest relat es desprèn que el jove Picasso tenia «un gran domini tècnic i una increïble velocitat a l’hora de cremar etapes»; cosa que «alimenta el mite del nen prodigi». Llorens, en canvi, va convidar a qüestionar el concepte de geni i a activar altres significats que podem cercar en les obres. La restauració de Ciència i Caritat, considerada l’obra mestra dels anys de formació de Picasso, va descobrir les dificultats que el jove Picasso havia tingut per a executar-la. «¿És que deixaria de ser el Museu Picasso el bressol del nen prodigi, si activéssim significats com dubte, problema, error, tempteig, vacil·lació o còpia renyits amb imaginació o invenció, qualitats que se suposen innates al geni?», es va preguntar Llorens, que considera que tornar a les imatges picassianes des d’una posició excèntrica o ginocèntrica és «un exercici necessari i higiènic per abordar Picasso en ple segle xxi». Així mateix, va animar a activar el significat del terme «amor» en el Museu, no des del punt de vista de les relacions i passions conjugals, sinó des de la generositat; precisament la que va sorgir de l’amistat entre dos homes que va fer possible la creació del Museu.
José Lebrero també es va referir al fet que els museus monogràfics dedicats a artistes moderns han construït discursos oficials afirmatius que «han legitimat la seva raó de ser i han alimentat la idea de l’artista convertit en mite». En canvi, si els museus es conceben com a laboratoris, s’obren a la construcció de noves mirades. Per a Lebrero, «l’estratègia alternativa a la tradicional consisteix a qüestionar la noció estereotipada i patriarcal del l’artista genial, refugiat en una espècie d’intocable torre d’ivori». També va remarcar que els museus han de tenir en compte com els valors artístics són variables i relatius com ho són la moral i la regulació de la conducta. «En un moment en què vivim un procés accelerat d’emancipació de la dona, el Museu s’equivoca si eludeix un moviment que afecta a més del cinquanta per cent de la població i que a més és el nostre principal client», va reblar Lebrero.
La jornada es va completar amb la intervenció i preguntes d’algunes doctorandes del curs —Antoni Torres, Beatriz Martínez, Marissa Aixas, Daniela Callejas i Bárbara Bayarri» que van corroborar la necessitat de replantejar la biografia i obra de Picasso des d’una perspectiva no patriarcal i començar a redefinir els museus com a espais més participatius i transversals.
Amb aquesta doble sessió, el Doctorat Picasso clou les seves sessions teòriques d’aquest curs que properament es resumiran en un document de conclusions. Recordem que el Doctorat està organitzat entre el Museu Picasso, la Universitat Autònoma de Barcelona i la Universitat de Picardie Jules Verne d’Amiens i compta amb el patrocini de la Fundació Banc Sabadell.
Doctorat Picasso: “SIMPOSI. Lectures ginocèntriques de l’obra de Picasso”:
CONTINGUTS RELACIONATS
Podeu veure les sessions al Youtube del Museu >
_____________________________
En el Doctorat Picasso hi col·labora:
Leave a Reply