La representació de la dona en l’obra plàstica de Picasso és un dels temes centrals en el corpus del pintor, però el cert és que fins ara la presència femenina en els seus escrits i poemes no s’ha analitzat gaire. En les pintures i dibuixos picassians, la dona és omnipresent, sobretot pel que fa als retrats de dones reals que van formar part de la vida quotidiana de l’artista, però, tanmateix, en els seus escrits la presència de tot allò femení té una gran multiplicitat i complexitat de representacions i inclou nombroses tipologies.
Aquest va ser el tema que va centrar la sisena de les sessions del Doctorat Picasso. Lectures ginocèntriques de l’obra de Picasso del darrer 15 de febrer. La codirectora del Doctorat, Androula Michael, professora d’Art Contemporani de la Universitat Picardie Jules Verne d’Amiens i directora del centre d’investigació en art i estètica d’aquesta universitat, va explorar en la seva ponència com es manifesta l’àmbit femení en els poemes i obres de teatre picassians. En els escrits del pintor, hi trobem sovint figures femenines però segons Michael allò femení va més enllà de la simple aparició de les dones i s’amplia a conceptes més genèrics relacionats amb l’erotisme, l’amor, l’amistat o l’alteració del gènere.
Tot i que la tipologia d’allò femení en els escrits picassians és amplíssima Michael va poder fer-ne un repàs. Trobem, per exemple, moltes noietes o nenes, com ara les quatre protagonistes del text teatral Les quatre petites filles (Les quatre noietes): la Yvette, la Paulette, la Sylvette i la Jeannette. Es tracta de nenes que afloren sota diverses formes com ara la «nena coquillage» (la nena petxina). D’altres al·lusions femenines es refereixen a «la dona que plora» (en una pintura personificada amb Dora Maar), però que de fet simbolitza el patiment de les dones a les guerres com s’esdevé al Guernica. S’hi manifesten així mateix figures literàries com ara La Celestina, Isolda, Carmen, l’Ofèlia de Hamlet…; mitològiques como ara Venus, o bé de religioses com la Verge Maria o representacions de monges. De la mateixa manera, la feminitat també pot servir per blasfemar: «La marquesa de culo cristiano echándoles un duro a los soldados moros defensores de la Virgen».
I pel que fa a les dones reals que, d’una manera o d’altra, són importants a la vida de Picasso, quantes n’hi ha que apareguin als seus escrits? Al contrari del que passa a les seves pintures; ben poques. A la primera esposa legal del pintor, Olga Khokhlova, ni se l’esmenta, tot i que, d’altra banda, és evocada com una «harpia amenaçant». Tampoc s’esmenta Dora Maar. En canvi, sí que hi apareix Marie-Thérèse Walter però amb les seves inicials: MT. En alguns poemes, MT és la «la flor més dolça que la mel»; és el «meu foc d’alegria». Aquestes són autèntiques i tendres declaracions d’amor a la seva jove amant que fa Picasso. Més tard, en un text de l’any 1951, Picasso evoca la vida familiar amb Françoise Gilot i els seus fills Claude i Paloma tot escoltant els plors de la petita al jardí i la seva veu «molt dolça» mentre juga. En un dedicatòria a Gilot del mateix any declara: «Per a tu Françoise Gilot la meva dona estimada i la mare dels nostres fills Claude i Paloma que estimo tant».
En els escrits de Picasso la feminitat també es relaciona sovint amb la força, l’amor i la sexualitat. Les protagonistes de Les quatre petites filles són dolces però alhora fortes i actives. «En Picasso el femení genèric és capaç de tot i la presència de l’amor és omnipresent», va assegurar Androula Michael. Un altre tret que apareix de tant en tant en els textos picassians és l’alteració i la confusió entre gèneres, així com les superposicions de les identitats sexuals. Un exemple molt clar és plasmat a Les quatre petites filles, quan la més jove de les noietes «sortit sa queue et pissa dans le potage» (es va treure la titola i es va pixar a la sopa). «Picasso juga amb la permutació dels gèneres, entre allò masculí i allò femení, en una sèrie d’estratègies per alliberar-se de la identitat fixa», va afegir Michael. De la mateixa manera, aquesta estratègia es manifesta també en algunes obres plàstiques: en dues planes d’un carnet de Picasso del 1963 hi ha dues figures en què se superposen de forma clara els trets masculins i femenins, en una mena de criatura en la qual conviuen els dos sexes. «Es podria dir que el tret femení en els escrits de Picasso és performatiu i canviant, no és una cosa fixa ni definitiva», va reblar al final de la intervenció Androula Michael.
En la mateixa sessió, l’artista performer i doctoranda del curs Daniela Callejas va mostrar tres vídeos, creats per ella mateixa, en què fa de rapsoda de poemes de Picasso d’una manera força especial i utilitzant la simultaneïtat de relats. Callejas va explicar que havia constatat la influència de la idea de la feminitat en Gertrude Stein en els poemes de Picasso. En la seva interpretació del poema del 24 de desembre del 1935, Callejas utilitza la imatge de manuscrit del text i ple i recita el text tot superposant-ne les paraules de les ratllades i esborraments. En el vídeo del poema de Juan Les Pins del 3 d’abril de 1936, l’artista recita el text amb superposicions de fragments del seu cos. D’altra banda, en la seva interpretació visual del poema del 2 d’agost del 1940, Callejas utilitza la sinestèsia entre el text i la llum; la veu i la llum actuen a l’uníson i dibuixen boniques imatges.
Doctorat Picasso: «La dona en la poesia de Picasso»:
CONTINGUTS RELACIONATS
Podeu veure les sessions al Youtube del Museu >
_____________________________
En el Doctorat Picasso hi col·labora:
Leave a Reply