En la mitologia clàssica, les dríades eren nimfes o deesses que tenien cura dels arbres i del bosc. El nom prové del mateix mot que en grec significa «roure» i és una figura que apareix a Les Metamorfosis d’Ovidi, un text que fascinava de forma especial Picasso i que està present al llarg de tota la seva obra. El 1908 l’artista va pintar una dríada, nua, gairebé de mida natural, i representada amb estil cubista, que actualment es troba a la col·lecció del Museu de l’Hermitatge de Sant Petersburg. Aquest llenç clau fou el punt de partida de la cinquena sessió del Doctorat Picasso Lectures ginocèntriques de l’obra de Picasso, celebrada el dia 18 de gener, en la qual Jèssica Jaques va desenvolupar el tema de la iconografia de la dona forta en l’obra picassiana.
Jèssica Jaques, professora de Teoria i Estètica de les Arts a la UAB i codirectora del doctorat juntament amb Androula Michael —que també participava a la sessió— i amb Emmanuel Guigon, director del Museu, considera que La Dríada és la culminació d’un tipus d’iconografia que neix durant l’estada que Picasso va fer a Gósol el 1906, acompanyat per la seva parella d’aleshores, Fernande Olivier. Jaques, que fa anys que estudia aquest moment cabdal en l’evolució de l’obra de Picasso i que està vinculada personalment a Gósol, va confessar que La Dríada és la seva obra preferida de Picasso, com també ho és de l’historiador de l’art Valeriano Bozal, que també ha estudiat aquesta tela.
Tanmateix, Jèssica Jaques entén allò driàdic «com una energia creativa femenina desconeguda per Picasso fins al 1906», concretament fins a la seva estada a Gósol, on descobreix un model de dona, molt allunyat tant del model de dona burgesa com de la dona bohèmia, que havia conegut a Màlaga, Barcelona o París. Al poble, hi troba una dona forta, valenta, que ha de fer tasques tant d’agricultora i ramadera com de cuidadora d’infants i ancians, i alhora està molt connectada a la natura. A més, en la seva presentació, Jaques va començar apuntant la forta influència de Cézanne en aquesta etapa de Picasso, que s’exemplifica quan es comparen els cèlebres paisatges del pintor francès de la muntanya Sainte-Victoire amb les obres picassianes de Gósol on apareix la silueta del Pedraforca, o en l’estructura d’escenari triangular de les teles de banyistes de Cézanne semblants a les d’algunes obres d’aquest moment de Picasso.
Jèssica Jaques es va referir al «matriarcat de Gósol» per parlar d’un prototip de dona que vivia en una economia de subsistència, en condicions molt dures, i que eren «dames dels boscos, dels horts, dels prats, dels animals, dels infants i dels ancians», en absència «dels homes itinerants» que havien de marxar fora a segar o a esquilar les ovelles. En les pintures d’aquesta estada i en els dibuixos del Carnet català, de la col·lecció del Museu, i d’un altre carnet pertanyent al Museu Picasso de París, Picasso reflecteix la vida quotidiana de les dones de Gósol carregades amb llenya del bosc, tot traginant aigua i portant fogasses de pa al cap. Segurament Picasso també es toparia amb dones que feien de contrabandistes, com la Bàrbara de Cal Farinas, dones de gran fortalesa que arriscaven la vida en llargues rutes de nit per la muntanya.
Diferent de les matriarques pageses de Gósol, però també forta com elles, és el personatge de l’escriptora Gertrude Stein, col·leccionista d’art i gran amiga de Picasso, de la qual ja vam parlar en la quarta sessió d’aquest Doctorat Picasso, com a exemple d’un altre model de dona absolutament singular: una intel·lectual que es mostra obertament lesbiana, amb una relació amb el pintor d’igual a igual. És just a la tornada de Gósol que Picasso enllesteix el famós retrat de l’escriptora i pinta el seu rostre com una màscara. L’amistat de Stein té un gran impacte en Picasso fins als anys trenta, va dir Jaques: «Gertrude Stein era una veu fonamental en la polifonia creativa de Picasso». L’amistat entre Stein i Picasso es va refredar a la dècada dels trenta, segurament per motius polítics atès que l’autora va donar a suport al Mariscal Pétain, però Jaques, que en aquests moments s’encarrega de la traducció al català i al castellà dels poemes i les obres de teatre de l’artista, va apuntar que l’influx de Stein es pot notar en els escrits de Picasso.
Una de les reflexions de Jèssica Jaques sobre el quadre de La Dríada parteix del fet que Picasso era susceptible a ser vigilat per la policia de la prefectura francesa atès que havia freqüentat un entorn anarquista a Barcelona, una dada que es recull en el llibre Un étranger nommé Picasso, d’Annie Cohen-Solal. Segons Jaques, que Picasso marxés de Gósol a través de la frontera francesa i no tornant a Barcelona, on en aquell moment tenien lloc nombroses manifestacions, podria tenir motivacions polítiques. La Dríada, sospitosament amb un rostre molt semblant al de l’artista, masculinitzat, podria representar una mena de «fugida nocturna o d’alguna cosa que s’oculta». Jaques també es va referir al text teatral de Picasso, Les quatre petites filles (Les quatre noietes), escrit entre novembre de 1947 i l’agost de 1948, en un moment de reconstrucció després de la guerra mundial, en el qual «són quatre noietes, quatre dones fortes, les que refunden el món, una refundació que es pot dirigir cap a un món de pau o cap a un món cruel». Es dona la circumstància que Les quatre petites filles seria la segona obra de teatre de la cultura occidental en la qual les protagonistes són tot dones, després de La casa de Bernarda Alba, de Federico García Lorca, a qui és possible que Picasso volgués homenatjar amb aquest text.
Després de les obres de Gósol, ¿com es manifesta el prototip de la «dona forta» al llarg de tota la llarga trajectòria picassiana? Segons Jèssica Jaques, és una iconografia que va apareixent en molts moments com en les pintures de banyistes dels anys vint, els retrats mateixos de Marie-Thérèse Walter o en les dues darreres dècades de la producció de l’artista, en les quals «la presència masculina es va afeblint i la femenina és molt forta i rotunda». En l’escultura picassiana, la presència de la «dona forta» és encara més contundent.
El prototip de la «dona forta» és un dels nous models de dona en l’obra picassiana que ha sorgit arran d’aquest Doctorat Picasso i que enriqueix els estudis del pintor des d’una perspectiva de gènere. Ho podeu comprovar en la resta de sessions del Doctorat. Com ja va indicar Jèssica Jaques, aquestes noves lectures no només aporten noves visions sobre l’obra de Picasso sinó també a tot el que refereix a les companyes del pintor i a cercar «la seva part femenina a l’hora de crear».
Doctorat Picasso: Allò “driàdic”: la iconografia de la dona forta a l’obra de Picasso:
CONTINGUTS RELACIONATS
Podeu veure les sessions al Youtube del Museu >
_____________________________
En el Doctorat Picasso hi col·labora:
Leave a Reply