Com es pot repensar Picasso des d’una mirada no heteropatriarcal? Com veure Picasso més enllà del mite de l’artista hipersingular, masculí, geni i heroic? Era tan misogin Picasso com se’l qualifica habitualment? Es pot estudiar l’obra picassiana des d’una perspectiva queer? Són qüestions que van sorgir durant la quarta sessió del Doctorat Picasso, sota el títol Construcció heteropatriarcal del mite picassià i noves narratives del darrer 16 de desembre. Va ser una sessió que va donar claus i estratègies innovadores per aproximar-se al personatge i a l’obra de Picasso d’una manera més oberta i per deconstruir, alhora, les narratives que han creat el mite masculí de l’artista geni. Els ponents convidats a la sessió són especialistes d’obrir nous camins en aquesta temàtica: Meri Torres, professora de Literatura i Literatura comparada a la UAB, coordina l’únic grau a l’Estat espanyol d’estudis socioculturals de gènere; i Robert Lubar, professor de l’Institute of Fine Arts de la Universitat de Nova York, especialista en art europeu d’avantguarda, sobretot en artistes com Miró, Dalí i Picasso.
Meri Torres va centrar la seva intervenció a analitzar les «singularitats exclusives» que formen part de la narrativa del mite de l’artista, vigent sobretot des del tombant del segle xix i principis de xx. Picasso entra de ple en aquesta mirada sobre la figura de l’artista modern, una mirada que inclou atributs absolutament sexuats. Torres va prendre com a guia la teoria de la sociòloga francesa Nathalie Heinich, que desplega en el seu llibre Être artiste (Ésser artista) i ressegueix la construcció de la figura de l’artista al llarg de la primera part del segle xx. «És el moment en què els artistes passen a tenir un capital de visibilitat i celebritat, es parla de les seves vides privades, són fotografiats. Se n’escriuen biografies i autobiografies», va explicar Torres. «I la singularitat és el que dona unitat a la imatge de l’artista, una singularitat que implica moure’s en l’excentricitat».
L’artista que sens dubte inaugura el canvi de model d’artista és Van Gogh: «No ven la seva obra. Té una vida curta, se suïcida. És un artista transgressor, incomprès, que ningú no entén i que només té reconeixement després de mort. Encarna la figura de l’artista maleït. No sabem què hauria passat si Van Gogh hagués tingut una vida llarga i hagués arribat a vendre la seva obra». Van Gogh personifica un model d’artista «sant» però hi ha altres models: «Marcel Duchamp despersonalitza tant l’obra que necessita la seva persona per omplir-la. Dalí és el model invers del de Duchamp; és la saturació absoluta de la seva persona omnipresent, mentre que Picasso, a través d’una obra innovadora i dispersa i amb una vida molt llarga, dona una imatge de potència sexual, de riquesa; encarna l’heroi. En canvi, Joseph Beuys és el profeta per excel·lència».
Tots aquests models d’artista, sempre masculins, «es presenten com a universals però no ho són». «Aquesta excepcionalitat masculina basada en la singularitat i la força és totalment diferent i excloent de l’excepcionalitat femenina», va afegir Torres. De fet, els valors que s’associen a l’artista dona són «la solitud, l’absència d’amor, la bogeria, la maternitat disfuncional, el patiment o el suïcidi». Vist això, Meri Torres es va preguntar si té sentit reivindicar la inclusió de les dones artistes en aquests models: «L’opció és més treballosa, es tracta de transformar les narratives, de qüestionar i transformar els criteris de valor, les eines i els instruments per a l’anàlisi artística».
Robert Lubar es va centrar, en canvi, a fer una aproximació queer a l’obra de Picasso. I ho va fer a partir del seu article de 1997 sobre el cèlebre Retrat de Gertrude Stein (1906), de Picasso. A Lubar li havia cridat l’atenció la cita que fa l’escriptora mateixa i mecenes en la seva monografia sobre el pintor: «Després de posar molts cops per al retrat, va arribar un moment en què Picasso va dir a Stein “ja no et puc veure més!” i va esborrar el rostre de la retratada, tot provocant una mena de castració». Picasso no va acabar el quadre fins després de la seva estada a Gósol; ho va fer de memòria i va substituir el rostre per una mena de màscara». Amb aquest fet estava clar que Picasso «està ocultant alguna cosa» i per a Lubar està relacionat amb el fet que Gertrude Stein era lesbiana però sobretot perquè la seva feminitat era absolutament diferent a la definició heteropatriarcal del terme. Stein era una dona poderosa, tant econòmicament com en el món de l’art, pel fet de ser col·leccionista d’artistes de la talla de Cézanne i Matisse.«Què significava per a Picasso una dona que ultrapassava les barreres del gènere heteropatriarcal amb força i poder i amb un treball creatiu definit per la ironia?», es va preguntar Lubar. No era el primer cop que Picasso havia representat lesbianes a la seva obra però ho havia fet des del clixé d’una figura sexualment depredadora», associada al món de la nit i la prostitució com fa a l’obra Moulin de la Galette (1900). Aquest clixé desapareix absolutament en el retrat de Gertrude Stein i en certa manera ella simbolitza la desestabilització del concepte de gènere. En obres de Picasso de la mateixa època que el retrat de Stein, com L’harem, la figura masculina de l’escena, molt musculada i gairebé amorfa, que observa les dones nues, té a la mà un porró emfatitzant l’excitació que sent davant l’escena però «també suggereix fragilitat, la seva masculinitat no és estable».
Malgrat que els seus biògrafs i Picasso mateix es van dedicar a difondre una pretesa forta masculinitat del personatge, Lubar va convidar-nos «a retornar a les imatges de Picasso tot posant en qüestió aquesta aparent masculinitat i a veure els punts en què el gènere comença a col·lapsar», com van fer altres artistes com Duchamp —que escenifica el gènere constantment—, Dalí o Beuys.
Segons Meri Torres, la representació de la singularitat del mite de l’artista Picasso havia de ser «forçosament hipermasculinitzada i heterosexual»; «No sé fins a quin punt la misogínia de Picasso és real però en tot cas l’havia d’acompanyar per consolidar aquesta figura d’artista». Per a Lubar és important començar a ser conscients que «el mètode biogràfic utilitzat fins ara, que assumeix una transparència entre l’obra i l’artista, és un mite»; i per tant, aplicar perspectives de gènere i queer, amb altres eines, és necessari. Pel que fa al gènere «que no només es refereix a allò masculí o femení, heterosexual o no, cal tenir en compte tota la resta de coses que implica el gènere com les relacions de poder i econòmiques». «La feminitat i la masculinitat sempre està en crisi, aquesta és la naturalesa del gènere», va reblar el professor nord-americà.
Doctorat Picasso: “Construcció heteropatriarcal del mite picassià i noves narratives”
CONTINGUTS RELACIONATS
Podeu veure les sessions al Youtube del Museu >
_____________________________
En el Doctorat Picasso hi col·labora:
Leave a Reply