Cal trencar els estereotips que fins ara han dominat els estudis picassians i obrir finestres cap a noves visions que tinguin en compte la perspectiva de gènere en les noves investigacions sobre la relació de Picasso amb les seves dones i models. Aquest va ser el tema de la tercera sessió del Doctorat Picasso, Lectures ginocèntriques de l’obra de Picasso, que va tenir lloc el darrer 2 de desembre, en què es va posar sobre la taula la necessitat d’introduir noves mirades i òptiques diferents a l’hora d’estudiar l’obra de Picasso.
I per fer-ho, la sessió, sota el títol Impactes emocionals en l’obra picassiana, va comptar amb dues ponents, reconegudes expertes en l’obra de l’artista: Brigitte Léal i Victoria Combalía. Brigitte Léal, directora adjunta i responsable de col·leccions del Musée national d’art moderne – Centre Georges Pompidou de París, serà la comissària de l’exposició sobre el marxant Daniel-Henry Kahnweiler que tindrà lloc al Museu a finals del 2022, el primer gran esdeveniment en el marc de la commemoració del 50è aniversari de la mort de Picasso el 2023. Professora i crítica d’art, Victoria Combalía, també és autora de llibres sobre Picasso i d’una biografia definitiva de la fotògrafa i pintora Dora Maar, amant i model de Picasso, que ha sortit publicada en castellà i en francès. Combalía, que també s’ha dedicat a recuperar i descobrir dones artistes al llarg de la seva trajectòria, també prepara una exposició al Museu de l’artista Carmen Calvo per al 2023.
En la seva intervenció, Brigitte Léal va repassar algunes de les aportacions recents en els estudis sobre les dones de Picasso que han ofert una perspectiva diferent a aquesta temàtica allunyant-se dels estereotips sobre l’artista i les seves models i abandonant la idea tradicional de la model com a dona-objecte i musa passiva. Un exemple és la nova visió que va donar sobre Marie-Thérèse Walter, l’exposició de la galeria Gagosian de Nova York, Picasso i Marie-Thérèse. L’amour fou (2011). Gràcies a la nova documentació dels arxius conservats per Maya Picasso —filla del pintor i de Marie-Thérèse—, es va capgirar la identificació habitual sobre Marie-Thérèse Walter com «una noia jove passiva, submisa i sota la seducció de Picasso» per descobrir que en realitat era «una dona molt independent, autònoma i esportiva».
L’altra dona i model de Picasso de la qual recentment també s’ha canviat la idea que es tenia sobre ella és Olga Khokhlova, primera esposa legal del pintor, de la qual els autors picassians habitualment n’han remarcat la «frivolitat, melancolia, superficialitat i encarnació del retorn de l’ordre en l’obra del pintor». A l’exposició sobre Olga, que va tenir lloc el 2017 a diversos museus, i que incorporava la correspondència trobada en un bagul d’Olga entre ella i la seva família a Rússia, es feia evident que «la principal causa de la seva melancolia era el seu patiment pels parents que havien estat víctimes de la Revolució Russa i la guerra civil posterior, però, a banda d’això apareix una dona forta, que va arribar a ser una dona compromesa amb els refugiats i que va ajudar a posar en marxa escoles tancades o destruïdes durant la guerra; fet que dista molt de la imatge de beneita que es dona sovint d’ella».
De la mateixa manera, aquesta tardor ha tingut lloc en dos espais de París una exposició que ha descobert la faceta com a fotògrafa de Jacqueline Picasso, la darrera esposa del pintor: «A Jacqueline també només se la veu com la jove al costat del vell pintor, quan resulta que era una dona molt llesta i molt preparada». Per a Brigitte Léal, aquestes noves mirades «recuperen la dignitat d’aquestes dones, sense que això tregui mèrit a l’extraordinària representació que Picasso dona d’elles, avui dia ja no es podrà parlar més d’aquestes dones com si només fossin objectes».
Victoria Combalía va centrar la seva intervenció en la figura de Dora Maar, que va conèixer Picasso el 1936 quan ella ja era una fotògrafa reconeguda, tot remarcant els moments en què es van produir retroalimentacions creatives entre la parella. Va presentar algunes de les fotografies que Maar li va fer a Picasso, tant el retrats com les fotos de Picasso en ple procés de treball, com les cèlebres imatges que documenten la realització del Guernica, però també algunes de les fotos que el pintor li va fer a ella. La col·laboració artística més directa entre Maar i Picasso són uns clichés-verre (1936-37), realitzats a l’estudi de la fotògrafa. Ella va explicar a Combalía el 1994 que li havia mostrat la tècnica a Picasso i que ell havia gravat les plaques de vidre amb punxó, amb un resultat molt semblant a un rayograma.
És cert que Dora Maar comença a pintar durant la seva relació amb Picasso i ho fa d’entrada copiant directament i amb gran fidelitat una obra d’ell com La dona que plora (1937): «Però no ho fa perquè ell li digui sinó perquè per ella és una manera d’aprendre. En una carta que escriu al seu pare, Dora diu que està cansada de la fotografia i que per això ha començat a pintar». Malgrat que en els seus inicis l’estil de Maar està influenciat per Picasso, fins i tot després de l’abandonament traumàtic per part d’ell que la deixa «bruscament i amb un gran silenci», va acabar trobant un estil propi, primer amb uns paisatges dramàtics als anys 50 i més tard amb abstraccions geomètriques.
Per a Combalía, Dora Maar era «calidoscòpica». «De la mateixa manera que Marie-Thérèse no era tan passiva ni Olga tan retrògrada, Dora ha estat vista sempre com una víctima, com la dona que plora, i ara hi ha un nou clixé per part del feminisme més aferrissat, que la veu gairebé com un paradigma del feminisme, com una dona forta, però crec que exageren, atès que de fet lluitava per no suïcidar-se degut a estar desesperada». També és força significatiu que, malgrat mostrar un gran respecte per l’obra de Picasso en la seva conversa, quan Dora Maar ja tenia 87 anys li comentés a Combalía: «Els homes són els grans robadors d’idees».
Durant la sessió, també es va constatar que Picasso mateix també és subjecte dels clixés que se li atribueixen: «el de geni, el de Pigmalió, el de semidéu, per exemple—, estesos a través de les biografies i llibres escrits per homes —molts d’ells amics de Picasso—; uns tòpics que haurien de ser revisats. De la mateixa manera l’estereotip de model-musa, segons Brigitte Léal, «és ja una visió d’un altre temps i ja ha desaparegut tant des del punt de vista artístic com sociològic». «Només es conserva a la moda i al cinema», va afegir Combalía. Jèssica Jaques, codirectora del doctorat, va assegurar que precisament la funció d’aquest doctorat és oferir una alternativa ginocèntrica als estudis picassians que ajudi els nous investigadors.
Doctorat Picasso: «Impactes emocionals en l’obra picassiana»
CONTINGUTS RELACIONATS
Podeu veure les sessions al Youtube del Museu >
_____________________________
En el Doctorat Picasso hi col·labora:
Leave a Reply