Just en el Dia internacional per a l’eliminació de la violència envers les dones, el 25 de novembre, la segona sessió del Doctorat Picasso es va centrar a explorar les ocultacions i silencis al voltant de les dones artistes en els relats vigents de la història de l’art. Va ser una sessió reivindicativa i molt crítica amb la visió androcèntrica que ha dominat i domina encara les narratives artístiques. Des d’aquesta construcció, s’ha ignorat la creativitat de les dones, considerades històricament com éssers incapaços de crear gran art, i s’ha enaltit la figura del geni creador —sempre masculina—, com és el cas de Picasso mateix. Aquest tema va ser tractat a fons per les dues ponents convidades a la sessió: d’una banda, Art al Quadrat, el col·lectiu artístic valencià format per les germanes Gema i Mònica del Rey, que parteix de l’experiència del seu propi procés artístic, i, de l’altra, Alba CeColl, historiadora de l’art i divulgadora de temes artístics a les xarxes.
Les dues germanes que formen Art al Quadrat es defineixen a elles mateixes, i sobretot per aquest ordre d’importància, com a «artistes, bessones, dones, mares». És una definició que precisament van adoptar quan van ser mares, pràcticament a la vegada, i atesa la manera com treballen i com es plantegen els seus projectes artístics, afirmen: «Som l’antítesi del geni artístic com fou Picasso». En les seves obres —vídeo, fotografia, instal·lació, performances—, Art al Quadrat denuncien la invisibilitat de la dona en àmbits com el de l’art contemporani però també amb una perspectiva de memòria històrica com fan en el projecte Yo soy. Memoria de las rapadas (2018), que homenatja les dones a les quals van afaitar el cap i van ser objecte d’escarni com a càstig a mans de la repressió franquista; episodis que no estan documentats i que només perduren en els relats orals de les víctimes i els testimonis que ho van viure. «Volem visibilitzar que la violència contra les dones s’oculta perquè succeeix en àmbits familiars, en la intimitat o en llocs públics però no hi ha registres del que va passar», expliquen les artistes.
Des que estudiaven plegades Belles Arts, Gema i Mònica del Rey sempre han treballat en col·lectiu, en una feina «a quatre mans», ben diferent a la imatge del geni treballant tot sol al seu estudi rebent la inspiració: «La figura del geni ve d’una verticalitat, mentre que nosaltres venim d’una manera de treballar en horitzontal, entre nosaltres, però també amb els museus, galeries… Estem totalment d’acord amb la frase de l’escriptor Eduardo Galeano que diu que la caritat és humiliant perquè s’exerceix des de dalt, mentre que la solidaritat és horitzontal perquè implica respecte mutu». Art al Quadrat no separen vida i art i amb les seves obres també posen de manifest la dificultat de tantes dones per conciliar la feina amb la criança, fet que provoca que tantes dones renunciïn a ser mares o que tantes dones artistes interrompin o deixin la feina quan ho són.
De la seva banda, Alba CeColl va repassar com a partir del segle XVIII es van crear les narratives de la història de l’art, escrites per homes blancs des d’una perspectiva eurocèntrica. «En aquest relat és molt important la figura del geni, un artista amb una capacitat extraordinària, capaç d’absorbir de la realitat el necessari per poder convertir-la en art», va apuntar Alba Cecoll. A les dones se’ls negava totes aquestes capacitats des de tots els àmbits mentre que el geni acaba sent «un ésser semidiví», sobretot quan l’art deixa d’estar al servei de la religió i esdevé una mena de religió en ell mateix.
En aquest context Picasso és un exemple claríssim d’aquesta gairebé divinització de l’artista, que es reforça pel fet que la majoria de literatura sobre ell està escrita per «gent que l’admira molt». «La narrativa sobre Picasso no és natural, sinó construïda, atès que Picasso és un bon artista però no és l’únic que experimenta amb l’art a la seva època. De fet, la majoria dels moviments d’avantguarda, com el cubisme o el surrealisme, sorgeixen arran de grups d’artistes que s’influencien entre ells, i, per això, Picasso també va ser molt influenciat pels seus companys». Un exemple molt significatiu és la pintura de Picasso La nena del cèrcol, del 1919, que té una semblança evident amb l’obra del mateix títol de María Blanchard, del 1916, una obra que curiosament és impossible de trobar a Google, ben al contrari que la de Picasso. En canvi, «si fos Blanchard qui hagués pintat l’obra posteriorment a Picasso, es diria que ella havia estat influenciada per ell».
Segons Alba CeColl, la idea de geni s’ha perpetuat durant el segle XXI també gràcies al mercat de l’art, que necessita que l’obra d’art es continuï veient com a objecte d’inversió. Les dones artistes continuen patint moltes dificultats per entrar en aquest sistema. «Per canviar totes aquestes narratives, s’ha de posar en valor l’art de les dones del passat i dotar-lo del seu propi relat, independentment dels genis que van tenir al seu voltant». «També hem de revisar les dinàmiques del mercat i no tractar les dones artistes de manera diferent dels homes».
Ja introduït en la conversa final de la sessió per la codirectora del Doctorat Picasso, Jèssica Jaques, un dels conceptes clau per trencar totes aquestes dinàmiques és la sororitat, que clarament es contraposa a la idea tradicional del geni. «És un acte de sororitat rescatar les dones artistes silenciades perquè mereixen el seu espai en la història de l’art», va dir Alba CeColl. Art al Quadrat va admetre que aquest és un mot clau per reconèixer que hi ha un buit històric en la visibilitat de les dones artistes i de les dones en general.
Doctorat Picasso: «Gènere, creació artística i conflicte amb la visió androcèntrica»:
CONTINGUTS RELACIONATS
Podeu veure les sessions al Youtube del Museu >
_____________________________
En el Doctorat Picasso hi col·labora:
Leave a Reply