Lola Ruiz Picasso (1884-1958), germana del pintor, és la gran protagonista de la tardor i hivern del 2021-2022 al Museu, amb una exposició que reivindica la seva figura. La mostra enmarca Lola en el context familiar de l’artista però remarca aspectes com el fet que ella mateixa també pintés i sobretot el seu paper fonamental com a “guardiana del tresor” de les obres que Picasso va deixar a Barcelona, que acabarien sent el gruix de la donació de gairebé un miler de peces que el pintor va donar al Museu el 1970.
És en el marc de les activitats al voltant de l’exposició sobre Lola que s’ha organitzat la tercera edició del Doctorat Picasso, amb sis sessions entre novembre del 2021 i febrer del 2022, que sota el títol Lectures ginocèntriques de l’obra de Picasso, pretenen obrir un debat sobre aspectes vitals i creatius de Picasso des d’una perspectiva ginocèntrica que focalitzi la reflexió atenent al valor universal de la mirada de les dones i que expliquin les condicions vitals de les dones i la seva transformació des de finals del XIX fins a mitjans del segle XX, just l’època que abasta els anys de vida Lola. Es tracta com diu Jèssica Jaques, codirectora del Doctorat amb Androula Michael, de “posar les dones al centre de l’activitat picassiana”.
Amb aquest punt de vista es pretén oferir una nova visió de l’obra picassiana, que és un dels objectius del Doctorat Picasso, una iniciativa nascuda en el curs 2019-2020, organitzada i produïda conjuntament pel Museu, la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i la Université de Picardie Jules Verne d’Amiens. D’aquesta manera, el Museu reforça les seves relacions amb el món universitari, des dels estudis interdisciplinars i transversals sobre Picasso i la creativitat contemporània i es posiciona com a centre de recerca de referència internacional sobre el pintor. S’hi pot accedir amb matriculació al Doctorat de Filosofia de la UAB però també és un programa obert a tot el públic de manera gratuïta a través del canal de Youtube del Museu.
Moderada per Jèssica Jaques (UAB), la sessió inaugural de la tercera edició, Les dones en temps de Lola, del dia 18 de novembre, va contextualitzar l’època de Lola Ruiz Picasso en funció de la situació de les dones de la seva època amb la participació de dues ponents: Mary Nash i Danièle Giraudy. Després de les presentacions de rigor que va comptar amb els agraïments de Miquel Molins, director de la Fundació Banc Sabadell que participa en el projecte, la comissària de l’exposició sobre Lola, Malèn Gual, va presentar l’exposició i el catàleg que l’acompanya com a introducció de la sessió.
Mary Nash, catedràtica emèrita de la Universitat de Barcelona, especialista en història de les dones i pionera dels estudis sobre dones i gènere a l’Estat espanyol, va fer un repàs en la seva ponència dels arquetips de dona que existien a l’època que li va tocar viure Lola. Al principi de la seva vida, Lola es va trobar amb l’arquetip dominant de la “perfecta casada, àngel de la llar”, centre de l’ideari de la domesticitat. És un model que es justificava a través de la natura, la ciència i la religió i que era molt difìcil de transgredir. Un exemple és el fet que Lola deixés d’anar a escola de ben joveneta. A partir dels anys 10 i 20 del segle XX, apareix “la nova dona moderna”, un model -minoritari, de tota manera- que és la noia independent, de cos prim, elegant i sofisticada però que en canvi a Catalunya és un model que no es compleix d’aquesta manera ja que les feministes d’aquella època a casa nostra eren més aviat dones burgeses que buscaven la reforma social a través de la igualtat de drets de les dones. Nash va posar alguns exemples: les escriptores i periodistes Carmen de Burgos, Dolors Monserdà i Carme Karr, la pedagoga Francesca Bonnemaison o la pintora Lluïsa Vidal.
El tercer arquetip correspon a les ciutadanes del període de la II República que van ser activistes en la lluita per a la igualtat com l’escriptora, periodista i viatgera Aurora Bertrana, i l’advocada i política Clara Campoamor, figura fonamental en l’assoliment del vot femení a Espanya. Durant la Guerra Civil, al davant i al darrere de la contenda, hi havia moltes dones combatent, des de les polítiques -com Frederica Montseny, la primera dona ministra a Espanya-, i milicianes fins a les mares combatents o les dones que treballaven a la rereguarda. Per últim, després de la Guerra Civil, durant els darrers anys de la vida de Lola Ruiz Picasso, el franquisme fa retornar l’arquetip de la dona “reina de la llar i perfecta casada”, que adjudicava a les dones el paper únic de ser mares reproductores.
La intervenció de l’altra ponent de la sessió, l’exdirectora del Museu Picasso d’Antibes i comissària i autora de llibres sobre Picasso, Danièle Giraudy, es va centrar en la figura de Françoise Gilot, sisena dona de Picasso entre els anys 1943 i 1953 i mare dels seus fills Claude i Paloma. Gilot va conéixer el pintor quan ella tenia 21 anys i ell 61. Ella ja tenia clara des de petita la seva vocació de pintora, que no ha abandonat en cap moment de la seva llarga vida que ja ha arribat als cent anys. Al contrari de les altres dones de Picasso, “Gilot sempre ha dirigit la seva vida amb ambició” i sempre s’ha sentit “més pintora que mare, la pintura és la seva raó de ser i té l’energia d’haver creat la seva pròpia obra”. Però la obra no ha estat prou reconeguda, segons Giraudy perquè “va tenir la gosadia de deixar a Picasso”, cosa que ha pagat durant molts anys amb l’ostracisme, sobretot quan Gilot va escriure el seu llibre sobre la seva relació amb el pintor a principis dels anys 60.
En aquest punt, la sessió va tenir una convidada d’excepció, una gran coneixedora de l’obra de Gilot i amiga seva, Annie Maillis, que ha comissariat dues exposicions sobre l’artista i autora també d’un documental sobre ella de la cadena Arte. Maillis també creu que Gilot ha estat “víctima d’una gran injustícia” com a pintora. “La seva marca ha estat sens dubte la reivindicació de la seva llibertat, malgrat que la seva vida ha estat marcada per les ruptures. Amb el seu pare, que no volia que fos artista, i amb Picasso, perquè ella no es va prestar mai als jocs del pintor”. Per això l’arquetip que correspon a Gilot és la de “la dona creadora, no és una nena que sucumbeix a un depredador”, va afegir Danièle Giraudy. Segons Mary Nash, aquest arquetip que representa Gilot de “dona intel·ligent, forta i empoderada tampoc té les portes obertes finalment perquè la llibertat total per a les dones no existeix”.
Doctorat Picasso: “Les dones en temps de Lola”
CONTINGUTS RELACIONATS
Podeu veure les sessions al Youtube del Museu >
_____________________________
En el Doctorat Picasso hi col·labora:
Leave a Reply