Fa més d’un any, abans del confinament de març del 2020, va sorgir l’idea de reforçar la col·laboració entre dos museus veïns. Arran de l’exposició “Picasso i les joies d’artista”, i tenint en compte la riquesa de la col·lecció de joies de diferents cultures que custodia el Museu Etnològic i de Cultures del Món, vam impulsar, juntament amb el Museu Picasso, la mostra “Joies baule i kàfir. Diàlegs amb Picasso”.
Quan l’Ainize González García i jo, com a cocomissaris, ens vam posar fil a l’agulla, tenint en compte aquesta consideració de les joies de Picasso com a síntesi de tota l’obra de Picasso, vam pensar en l’anomenat “primitivisme”. I, en particular, en dues vinculacions amb la nostra col·lecció: en primer lloc, la fascinació per l’anomenat art africà. L’art dels baule, a la Costa d’Ivori, va ser un dels més influents en els artistes d’avantguarda, en particular l’escultura i les màscares, però també el tractament formal d’alguns rostres de les joies d’or, joies que juntament amb altres objectes col·leccionaven artistes com André Derain. Picasso va trobar en l’art africà un art “altre” amb uns recursos formals amb els quals es trencava la representació naturalista i es revitalitzava l’art modern.
Penjoll baule. MEB CF 4818. Col·lecció Folch. Museu Etnològic i de Cultures del Món. Ajuntament de Barcelona
En segon lloc, i també en relació amb aquest trencament de la representació naturalista, una altra influència per a Picasso la trobem en l’art ibèric. Aquest primitivisme vernacle constitueix el segon àmbit de la nostra mostra: les joies de Picasso tenen una vinculació amb el Mediterrani, en especial les joies de ceràmica i els còdols. L’escultura ibèrica havia pres l’esquematisme formal de l’arcaisme grec. Picasso va reconèixer en l’art ibèric el concepte d’exòtic, en una forma ancestralment pròpia. Mitjançant una selecció de joies afganes de la cultura kàfir, a l’Afganistan, evoquem aquesta influència orientalitzadora, d’anada i tornada.
La trentena de peces exposades pertanyen a la col·lecció Folch, una col·lecció veritablement rellevant per a la història del Museu Etnològic i de Cultures del Món. La major part de les joies d’aquesta col·lecció estan habitualment emmagatzemades, i estem entusiasmats de poder mostrar-les al públic. De fet, tant les joies baule com les kàfir tenen autonomia i significats propis, que són presents en l’exposició, a més del diàleg que establim amb Picasso.
Braçalet kàfir. MEB CF 3070. Col·lecció Folch. Museu Etnològic i de Cultures del Món. Ajuntament de Barcelona.
Però aquesta col·laboració no es va aturar en l’exposició, sinó que es va eixamplar amb altres activitats com ara “Mirades entrecreuades”, un programa emès el passat 17 de juny per les xarxes socials del museus. Aquest programa proposava una conversa entre la Manon Lecaplain, cocomissària de l’exposició “Picasso i les joies d’artista”, i jo mateix, i donava la paraula als espectadors amb les seves preguntes.
A més del primitivisme, la conversa va girar al voltant d’altres tres conceptes: la intimitat, els fetitxes i amulets, i els materials. Establir un diàleg entre les joies de les cultures baule i kàfir amb les joies de Picasso no vol dir només establir els punts de contacte, sinó també assenyalar els contrastos i deixar que cada creació, amb les seves particularitats, parli d’ella mateixa, amb entitat pròpia.
En primer lloc, quan Picasso va crear els medallons de terra cuita els va donar a les persones més properes del seu entorn, la qual cosa va reforçar aquesta relació d’intimitat que mantenien. Aquest vincle es pot veure també en les joies baule del tresor familiar que, concebut com a llegat sagrat, és on es concreta la presència dels ancestres, fins a arribar a ampliar el sentiment de pertinència al llinatge.
En segon lloc, algunes de les joies de Picasso són obres d’art i ornaments, i també esdevenen penjolls-amulets. Picasso trobava en les màscares i en l’estatuària africana un caràcter màgic, present també, d’alguna manera, en les peces d’orfebreria baule. El tractament formal dels rostres dels penjolls d’or baule és molt a prop dels rostres de les escultures i màscares d’aquesta mateixa cultura. Les joies que formen part del tresor familiar estan dotats d’un cert poder, on es concreta la presència dels ancestres.
Per últim, pel que fa als materials, hem de destacar les diferències entre les joies de Picasso i les joies baule i kàfir. Si Picasso té predilecció pels materials pobres, l’objet trouvé (l’art trobat), i fa servir poc els metalls nobles, com l’or i l’argent, en aquestes dues cultures hi ha una predilecció per aquests dos materials. En el cas de la cultura baule, l’or és un material que posseeix una força pròpia que fa que les contribucions al tresor familiar siguin en forma d’objectes realitzats amb aquest material, a més de constituir-se com “reserva” que garanteix la seva seguretat.
Per acabar, amb aquesta col·laboració ens agradaria que els visitants obrissin la seva mirada, i que vinculessin les creacions d’altres cultures del món amb l’art modern europeu. Aquesta reflexió transversal i conjunta feta entre el Museu Picasso i el Museu Etnològic i de Cultures del Món és fruit d’una aposta de futur que vol bastir ponts entre institucions veïnes per tal de generar un espai comú on s’afavoreixi la reflexió i el diàleg entre les diferents cultures del món i la contemporaneïtat.
Salvador García Arnillas
Leave a Reply