L’època blava: viatge a les profunditats de l’essència humana

Època blava: l’exploració com a via d’expiació

Les obres de Picasso de l’època blava han estat valorades amb consens pel mestratge de l’artista a l’hora d’endinsar-se en l’ànima humana i desvetllar-ne les emocions més desconcertants que li son inherents. El marc, un monocromatisme intens i contrastat.

Habitualment, parlar d’aquesta època creativa implica fer-ne una anàlisi freqüentment restringida als límits gràfics i histogràfics, amb què s’aglutinen obres de joventut produïdes entre el 1901 i el 1904.

Tanmateix, la inclinació de Picasso cap al cromatisme blau i l’atmosfera melangiosa, es deu no només al desig d’experimentació, sinó també a certa necessitat d’expiació i d’autoanàlisi.

L’evocació de la solitud i la fragilitat vital a les obres és una via per a canalitzar, inicialment, l’abrupta mort autoinduïda de Carles Casagemas (1880-1901), amic de professió, i immers en un arriscat entramat amorós.

Alhora, el marc en el que es configuren les obres de l’època blava (pròxim a les acaballes del segle XIX i paral·lel als inicis del segle XX) és coincident amb la gestació d’un moviment de sòlid pes estètic: el Simbolisme. L’art esdevé un recurs que ha de guarir l’home del materialisme burgès; és una reacció contra el naturalisme i el realisme imperants.

El simbolisme, essencialment la poesia simbolista que es gestava llavors (Baudelaire, 1821-1867; Rimbaud, 1854-1891; o Verlaine, 1844-1896, entre d’altres), revesteix els motius representats amb altes dosis de sensibilitat i de misticisme. Pren cos la representació metafòrica, la lírica, l’espiritualitat i la simbolització suggestiva.

Així, un joveníssim Picasso penetra en l’estimulant món de la bohèmia francesa a París l’any 1900. L’entorn vibrant, llampant, ric en experiència sensorial i en excessos, li permet iniciar una ruptura amb l’academicisme. Seduït pels contactes amb els corrents avantguardistes, Picasso s’aboca al món de l’experimentació (Gual, M.; Vallès, E.; 2014).

El refús a la rigidesa el condueix a un espai d’estimulació intel·lectual. Allí, aprofundeix, de manera particular en el realisme social i en l’estudi (mai no pas estricte ni inflexible, però sí impecable) de l’essència humana en tota la seva complexitat.

L’habilitat de Picasso per a copsar els matisos humans, amb prosaic detallisme i fervent cruesa, sense pietat, en un joc d’anàlisi i deformacions agosarat, permet prescindir de detalls superflus per tal de revelar les profunditat de l’ànima. Aquesta predilecció envers la naturalesa humana, però, no és exclusiva de l’època blava; és palpable en tota la seva producció, des dels autoretrats psicològics a les representacions de la frenètica vida urbana a Barcelona.

Nous motius pictòrics en la recerca de l’essència humana

Al seu retorn a Barcelona, Picasso s’entrena, també, en el retrat d’aquells qui viuen corpresos de l’angúnia i del desemparament; dels marginals socials, de les ànimes turmentades.

Aquests interessos pictòrics, indissociablement personals, transmuten progressivament cap als personatges tabú. La pintura actua al servei de la representació social més singular, amb constants canvis temàtics i cromàtics, que, sense renunciar a la brillantor poètica pròpia de l’artista, il·lustren una confluència perfecta entre melangia i serenor.

Visiblement en l’època blava, però també en les consegüents etapes de renúncia a l’academicisme, la desvinculació que Picasso ostenta de l’estètica efímera, sense propòsit, suposa una ’’desintegració i reordenació del jo’’ (Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana; 2001) que és únicament possible d’esdevenir a conseqüència de l’exploració personal i de la consciència genuïna de les crisis del ‘’jo’’.

Picasso i Palau Fabre: ‘animals’ a la recerca de la veritat humana

Josep Palau i Fabre (1917-2008), poeta, assagista i dramaturg, esdevé un lleial analista, amic, i reivindicador de l’obra del pintor i de la seva genialitat. La simultaneïtat entre el seu esdevenir literari i el descobriment de les obres de Picasso nodreixen la fal·lera de conèixer-lo (Vallès, E.; 2019).

Palau i Fabre remarca la magnitud de vida i obra de Picasso, ineludiblement indissociables, marcades per un humanisme integral i l’habilitat inequívoca a l’hora de reflectir la condició humana. El poeta, influenciat literàriament per l’obra i l’esperit picassians, reivindica la concepció de l’home entès com l’individu que ha de ‘’desentranyar les veritats humanes profundes’’. L’home, és ‘’l’animal que es busca a si mateix’’ (Institució de les Lletres Catalanes; 2017), i Picasso sap trobar-se i retrobar-se en una prolífica creació i enèrgica actitud vital.

La recerca, la revolta, la desintegració personal, la denúncia, i la renúncia a l’estancament són estratègies clau en el ric procés creatiu de tots dos artistes. També ho és l’autenticitat de la personalitat i l’actitud de revolta contra la hipocresia social i la sensació de desemparament que els estereotips agonitzants pretenen induir.

En l’obra Doble assaig sobre Picasso (1964; citada a Vallès, E.; 2019), Palau i Fabre insisteix en l’innegable tall humanístic que impregna les creacions picassianes: humanitat i plàstica són al servei d’una dèria constant.

Picasso, afirma Eduard Vallès (2019), es qüestiona recurrentment qui és l’home, i a la recerca d’una resposta aparentment incerta, es capbussa en la diagnosi humana mitjançant l’entrenament de diversos gèneres pictòrics que circumciden la figura humana. Aquesta figura és ”entesa com a tristesa, com a pobresa, com a malaltia; en un mot, com a sentiment” (Palau i Fabre; 1964; citat a Vallès, E.; 2019 ).

Els retrats de Picasso de l’època blava són resolts magistralment en el marc tècnic, en un procés inicial. Aquest impulsa, en un segon estadi, l’intent de resoldre les qüestions incessants que l’ocupen.

Tabús, dubtes, angoixa i mort són part de la vida

Un dels aspectes més fascinants i enriquidors de l’obra de Picasso en l’època blava radica en la capacitat de l’artista de realçar la bellesa genuïna (sense pretensions insubstancials ni retocs trivials) de les emocions i les circumstàncies humanes que se sotmeten al constructiu judici social.

L’aprenentatge emocional que és possible extreure de les seves obres és summament valuós: la vida és vida, a conseqüència, també, dels estats més funestos que la constitueixen.

L’actual inclinació per a defugir incomoditats i renunciar a la incertesa (en favor del consum indiscriminat de continguts immediats i, sovint, alienants) redueix l’home a certa ‘’coixesa’’ emocional. El desprèn de la capacitat d’admirar, de sentir i d’encarar-se a les emocions que l’aterren.

En l’obra La dona de la còfia (París, 1901), Picasso es val de l’oli sobre tela per a representar la figura de la dona tabú. Dissortada i captiva, com les dones immerses en les presons i hospitals sufocants, conserva certa essència intacta. No mostra signes de ‘’coixesa’’.

L’exclusió de tot fons nítid en l’obra és precisament el què permet elevar l’ànima de la dona, aparentment esquinçada i emmalaltida (la còfia ens revela la seva condició com a malalta de sífilis), en quelcom molt més fluid i profund. Picasso impulsa la dona al retorn de la seva essència de la persona; mancada de submissions i d’exaltacions. Neutra en si mateixa, sensible i serena en la més gran de les desgràcies, descobrim en la fondària de la seva mirada que, malgrat la despersonalització a què és abocada, encara és propietària de si mateixa.

Pablo Picasso. La dona de la còfia. París, [tardor del] 1901. Oli sobre tela 41 x 33 cm. Museu Picasso, Barcelona. Donació Jacqueline Picasso, 1985. MPB112750. Museu Picasso, Barcelona. © Successió Pablo Picasso, VEGAP, Madrid, 2021.

Les pinzellades marcades i la pintura gruixuda, amb certa reminiscència de les traces de Van Gogh, emfatitzen com n’és de robusta la dona. Impertorbable, tot i les etiquetes segregadores i els prejudicis opressors, emergeix com a ésser humà complet i atemporal.

.En La dona morta (Barcelona, 1903), Picasso retrata una dona sense vida en un oli magnífic. Tot i haver esta esquinçada del batec fervent que la fa humana, traspua emoció en el seu repòs.

Les visites del jove Picasso a l’Hospital de la Santa Creu, n’inspiraren la creació. Allí hi treballava el seu amic Jacint Reventós, ‘’Cinto’’, amb qui mantingué una plaent amistat de marcada sintonia.

La mort, com a temàtica eterna que pertorba i encurioseix l’home, persegueix Picasso. L’empeny a la representació de la cruesa humana, fins i tot quan l’ésser humà ja ha traspassat els límits coneguts.

La dona morta

Pablo Picasso. La dona morta. Barcelona, 1903. Oli sobre tela 44 x 34 cm. Museu Picasso, Barcelona. Cessió, Fundació Picasso-Reventós. MPB112109. Museu Picasso, Barcelona. © Successió Pablo Picasso, VEGAP, Madrid, 2021.

Més enllà de les míseres vides dels personatges representats en la seva obra (cecs, prostitutes, captaires, pobres, malalts, addictes); Picasso en representa la mort. És part indefugible de la seva condició com a artista, com a analista, i, també, com a ésser humà.

.L’art en temps de pandèmia o com reintegrar ‘’les ombres humanes’’

L’obra de Picasso, prolífica, immensa i enèrgica, va trobar, doncs, en un món artístic alternatiu, viscut sempre sota una mirada perfilada i sedent, una via d’expiació per a il·lustrar ombres, cruesa i naturalesa humanes.

En circumstàncies d’incertesa, com en la present pandèmia de la covid-19, emocions tan robustes i virulentes com la sensació de solitud i de buidor, el distanciament i l’aïllament prenen forma amb furor. Desvinculats de la tasca de revisió i d’anàlisi internes, atrafegats en la quotidianitat i sotmesos a la rigidesa personal i social, espanta haver d’endinsar-se a les profunditats d’un mateix. Fer-ho però, és una tasca que no deixarà indiferent ningú.

Les pors, les recances, l’angoixa anticipatòria i el temor a la mort no ens fan més coixos ni vulnerables. Són part de l’existència humana i ens permeten aprofundir en una experiència vital entera. Sovint, però, esquincem aquest procés en virtut d’una representació mesurada i impertorbable de nosaltres mateixos. Una estètica inservible; aquella que defuig Picasso.

Seguint les aportacions de Carl Jung (Zweig, C.; Abrams, J.; 1993), tot home conté en si mateix ombres i màscara social. Les ombres, tal com il·lustra Picasso recurrentment, integren una bellesa que cal realçar i aprendre a mirar. De fet, és precisament la oposició entre projecció social manufacturada i les ombres que alberguem cautelosament allò que provoca una forta col·lisió.

Cal integrar les ombres humanes, canalitzar-les, i explorar-les; essencialment amb mirada curiosa i amb esperit d’experimentació. Essent creatius, experimentant infinitud de vies d’expressió, o aturant-nos a gaudir de les creacions penetrants d’un geni pictòric.
El procés de conèixer-se i integrar-se a un mateix (i de retruc, als altres) comença per una forçosa mirada a l’essència personal i també a la social, a la aliena. Aparentment llunyana, acaba essent tan completa i contradictòria com la nostra mateixa.

Les obres de Picasso, com les constituïdes en el període blau, remarquen l’enteresa de la naturalesa humana, fins i tot quan el desequilibri i les emocions funestes fan sentir l’ésser humà desvalgut, incomplet.

La vida, com a experiència sense entrenament previ, però, confereix una satisfactòria sensació de lleugeresa en l’home, sempre que aquest sigui capaç d’advertir que més enllà de les rigideses imposades socialment, l’essència personal es manté intacta tot i les variacions i incerteses de l’entorn. Com a La dona de la còfia (París, 1901), el fons de la nostra posada en escena pot elidir-se.

Recuperant a Milan Kundera (1984), si ens entrenem a transitar per la vida amb levitat, integrant les emocions i desvinculant l’essència personal del context, ‘’l’home es tornarà més lleuger que l’aire, que s’enfilarà enlaire, […] es distanciarà de la terra, del seu ésser terrenal […] (fins que) els seus moviments siguin tan lliures com insignificants’’.

Capbussar-nos en l’extraordinari llegat de Picasso és una bona manera d’iniciar-se en la tasca de la lleugeresa. En tota obra del pintor, de ben segur reconeixerem una mica de nosaltres mateixos. Fins i tot, potser, ens retrobarem amb la part més íntima i vulnerable que fa temps que evitem confrontar.

Clara Castro  Serra

 

Referències

Gual, M.; Vallès, E. (2014). Guia de la col·lecció. Museu Picasso. ISBN: 9788494231957

Institució de les Lletres Catalanes. (2017). Josep Palau i Fabre: L’home és un animal que es busca. Generalitat de Catalunya, Institució de les Lletres Catalanes, Fundació Palau.

Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. (2001). Caràcters. Núm. 14: València

Kundera, M. (1992). La insoportable levedad del ser. Editorial RBA: Barclona. ISBN 9788447300044

Vallès, E. (2019). Palau i Fabre: art, literatura i vida al Picasso blau. Projecte traces UAB: Barcelona.

Zweig, C.; Abrams, J. (1993). Encuentros con la sombra: El poder del lado oscuro de la naturaleza humana. Editorial Kairós SA. ISBN: 9788472452657

No Comments Yet.

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


Captcha: *