Manuel Sánchez Arcas (1897-1970) va ser un arquitecte molt actiu durant els anys vint i trenta i un home compromès amb la causa republicana. Considerat un dels màxims exponents del racionalisme funcionalista madrileny, seguidor de Gropius, subsecretari de Propaganda amb el govern del president republicà Juan Negrín, durant la Guerra Civil, Sánchez Arcas es va encarregar de tenir cura de la defensa dels monuments de Madrid. Amic de Picasso, Pablo Neruda i Rafael Alberti, l’arquitecte, com tants d’altres intel·lectuals, va haver d’exilar-se, amb la derrota republicana, primer a Moscou i després a Varsòvia, on va exercir d’ambaixador a Polònia del govern de la República Espanyola a l’exili. En el seu camí cap a Perpinyà, Joan Miró, que també era bon amic seu, li va deixar la seva casa natal a Barcelona del passatge del Crèdit.
A causa de l’exili —va morir a Berlín el 1970 sense retornar mai més a Espanya—, Sánchez Arcas ha esdevingut un personatge poc conegut fora de l’àmbit de l’arquitectura però durant els anys de postguerra va treballar de valent en obres com ara la reconstrucció del centre històric de Varsòvia. El 1948 va organitzar el Congrés Mundial d’Intel·lectuals per la Pau a la ciutat polonesa de Wroclaw (Breslau en alemany) . Va ser ell qui va convidar Picasso i Paul Eluard a participar en el congrés, durant el qual el pintor va pronunciar un discurs. En el transcurs d’aquells dies també els va fer de cicerone.
Sánchez Arcas, Picasso i Paul Eluard a les escales del Congrés. Fotògraf desconegut. Donació de Alvar Haro al Museu Picasso de Barcelona
Testimonis d’aquella trobada són les fotografies que durant set dècades ha conservat la família de l’arquitecte i que fins ara han restat pràcticament inèdites. Quan el net de Sánchez Arcas, el també pintor Alvar Haro, va saber que el Museu Picasso preparava una exposició sobre la relació entre Picasso i Eluard, es va posar en contacte amb el museu barceloní. De fet, l’exposició «Pablo Picasso. Paul Eluard. Una amistat sublim» conté un apartat dedicat al congrés de Polònia, en què s’explica, per exemple, com un colom de Picasso va esdevenir un símbol pacifista per a aquests congressos. «Vaig veure la notícia de l’exposició i vaig pensar que les fotos que tenim del meu avi amb Picasso i Eluard s’ajustaven perfectament al seu contingut», explica Alvar Haro. «Les vaig oferir al Museu. Malauradament ja no hi havia temps d’incloure-les en el catàleg però sí en el recorregut de la mostra.»
Sánchez Arcas, Pablo Picasso i Ilià Erenburg, amb altres personatges durant el Congrés. Fotògraf desconegut. Donació de Alvar Haro al Museu Picasso de Barcelona
Fou així com dues fotografies d’aquella trobada s’han incorporat a l’itinerari de l’exposició, però, a més, Alvar Haro ha donat amablement al centre quatre fotos d’aquesta sèrie sobre la vinculació de Picasso amb Polònia, que abans només havien estat publicades en el llibre Picasso w Polsce. Durant el congrés, el pintor va realitzar un retrat a llapis d’una de les filles de Sánchez Arcas, Mercedes, també propietat de la família, en aquest cas els descendents de la retratada. El dibuix s’exposa fins al 31 de gener a la mostra «1939. Exilio Republicano Español», a la sala La Arquería de Nuevos Ministerios de Madrid, organitzada pel Ministeri de Justícia i comissariada per Juan Manuel Bonet.
Mercedes, filla de Sánchez Arcas i tieta d’Alvar Haro, dibuixada per Pablo Picasso. Cortesia de la família Sánchez Arcas © Successió Pablo Picasso, Vegap, Madrid, 2020
En les fotografies donades al Museu Picasso podem veure els tres amics, acompanyats per altres personalitats poloneses, en el marc d’aquella trobada a Polònia. Hi ha la imatge a la sortida del Congrés, per exemple, però també d’altres, en què se’ls veu al voltant d’una taula, atès que Sánchez Arcas es va emportar els dos convidats a visitar alguns llocs interessants als afores de Wroclaw (Breslau en alemany).
Al centre, Paul Eluard, Pablo Picasso (que mira un gos) i Sánchez Arcas. Fotògraf desconegut. Donació de Alvar Haro al Museu Picasso de Barcelona
Sánchez Arcas va ser un «dels intel·lectuals més compromesos contra el feixisme a Madrid» i entre les seves obres més importants hi ha edificis per a la Ciutat Universitària i l’Hospital Clínic de Madrid. «Va treballar moltíssim però, a causa de la seva activitat política, després de la guerra, va ser inhabilitat a Espanya. Aquesta és la raó, a més del fet que tingués un caràcter discret, que ha fet que la seva obra hagi passat molt desapercebuda. Amb la sortida a la llum d’aquestes fotografies, també volem reivindicar la seva figura», rebla Alvar Haro.
gener 24, 2020
Toda una brillante generación de artistas e intelectuales se vio violentada por el alzamiento militar que desembocaría en la guerra civil y posterior dictadura, cercenando trayectorias profesionales, cobrándose en muchos casos vidas y postergando durante décadas el afán modernizador de España más importante hasta aquel momento. Una generación de talentos en todas las áreas del saber, comunicados entre sí y a nivel internacional y que podían mantener una amistad de tú a tú con genios como Picasso. Post como éste, exposiciones como la magnífica que nos ofrece su museo o la citada del Exilio en Madrid, quizás permitan acercar al público, sobre todo el más joven, unas pinceladas de la fertilidad que supuso aquella etapa de nuestra Historia y de la que todavía seguimos aprendiendo. La obra de mi abuelo se sigue estudiando en la Escuela de Arquitectura, como la de su colaborador y amigo el ingeniero Eduardo Torroja. Conocer la Historia permite que las semillas germinen y que quizás se puedan evitar errores del pasado. Gracias por este texto.
gener 24, 2020
A título de anécdota y para subrayar una vez más, algo innecesario, las facultades artísticas de Picasso, mi tía Mercedes refiere las circunstancias en las que se hizo su retrato.
Picasso llevaba días insistiéndole a mi tía en que quería hacerle un retrato, pero nunca encontraban el momento o el material no estaba a mano. Al final de su estancia en Wroclaw fueron todos a pasar el día a una casa en el campo de una arquitecta polaca, Cyrkus, sin luz eléctrica. Anocheciendo, Picasso dijo: ahora o nunca. Cogió un bloc de dibujo que mi tía utilizaba para sus estudios de arquitectura, la sentó enfrente y ya casi sin luz se puso a dibujar. Mi tía exclamó: “pero si es de noche y no se ve nada !” “ No importa, no necesito luz, te llevo registrada en mi cabeza”
En la dedicatoria le puso “ A Merche, recuerdo de aquí”, porque no creo que ni supiera el nombre de aquél paraje ni pudiera pronunciarlo.
Un año después para una recopilación de dibujos desde sus comienzos hasta 1948 para Cercle d Art, Picasso decidió incluirlo y le mandó un ejemplar del libro dedicado a mi abuelo, diciéndole que quiso constancia de un dibujo muy querido para él. Está reproducido junto al famoso de Ilya Ehrenbourg, realizado también en Polonia unos días antes.