De quina manera es poden relacionar amb Picasso els versos de dos poetes tan diferents com Jacint Verdaguer i Rafael Alberti? Aquesta i altres preguntes van sorgir en el simposi «Au rendez-vous des poètes a Catalunya», que va tenir lloc el 28 de novembre passat al Museu, en el marc de l’exposició «Picasso poeta». Els poetes esdevingueren els autèntics protagonistes d’aquesta trobada d’experts de diverses disciplines, que van analitzar al llarg de tota una jornada les complicitats poètiques de Picasso.
El simposi va voler plantejar més interrogants que respostes. Al llarg del dia es van obrir nombroses «finestres noves» en aquesta relació entre la poesia i Picasso, tal com ho va definir Jèssica Jaques, co-comissària del simposi amb Androula Michael del simposi. Àlex Broch, que va exercir de lligam entre totes les intervencions, va confirmar que «Picasso ha estat estudiat molt pictòricament però la seva obra literària no tant. Aquest és un tema obert, que roman pendent».
Àlex Broch, Jèssica Jaques i Susanna Rafart, en un moment de la intervenció de Rafart sobre Picasso i Maragall
Picasso no va escriure mai poesia en català però sí que n’era un bon lector. En el simposi, Joan Santanach va fer un passeig per la vida i obra de Verdaguer, un poeta que era tota una patum quan Picasso arriba a Barcelona l’any 1895. «El poeta simbolitza l’artista que s’enfronta als poders fàctics. A més, malgrat la seva ideologia catòlica, Verdaguer és un artista permanentment insatisfet i que assaja i innova tant com pot», va afirmar Santanach. Aquests aspectes devien impressionar el jove Picasso, que, tal com va relatar l’amic Josep Rocarol, va caminar fins a Vallvidrera per acompanyar el fèretre de Verdaguer durant el seu massiu enterrament. D’altra banda, Susanna Rafart va analitzar l’aparició d’un fragment de «Vistes al mar», de Joan Maragall, en el Carnet català, realitzat a Gósol el 1906, i els seus possibles lligams amb la pintura picassiana d’aquell moment.
El món de la bohèmia a Barcelona, que Picasso va freqüentar sobretot durant l’època dels Quatre Gats, va ser un altre dels àmbits d’estudi del simposi. Eliseu Trenc va recordar que escriptors i artistes es barrejaven en aquests grups, en el quals hi havia poetes com Joan Oliva Bridgman o Rafael Nogueras Oller. Picasso també va portar un bocí del modernisme català a Madrid amb la revista Arte Joven, que va fundar amb Francesc d’Assís Soler, un episodi del jove artista que va ser analitzat també per Trenc. De la seva banda, Raül Garrigasait va descriure la relació entre tres «bohemis»: Santiago Rusiñol, el músic Erik Satie i Picasso mateix.
Eliseu Trenc i Raül Garrigasait
Una de les grans complicitats poètiques de Picasso va ser Rafael Alberti. «Tú dominas el siglo», va escriure el poeta gadità sobre el pintor. «Tots dos van ser pintors i poetes i van estar units, sobretot, pel seu compromís polític, la reivindicació de la tradició literària espanyola i la mediterraneïtat», va explicar la documentalista del Museu, Margarida Cortadella.
Més controvertida va ser la relació del poeta i crític d’art Juan Eduardo Cirlot amb Picasso. Cirlot, que admirava molt Picasso i va escriure llibres com Picasso: el nacimiento de un genio, no va, en canvi, escriure mai cap vers dedicat al pintor. Lourdes Cirlot pensa que aquest distanciament obeeix més a motius d’arrel estètica que no pas polítics, com s’ha especulat: «Cirlot es pregunta en un article de 1959 per què Picasso no deixa la figuració. I és que és un artista que es nodreix de l’exterior, al contrari d’artistes més afins a Cirlot, que es nodreixen de l’interior».
La jornada es va cloure amb les intervencions de Malén Gual i Aitor Quiney, que van analitzar la recepció poètica a Catalunya de Paul Eluard, gran amic de Picasso i que aquests dies també centra la mostra al Museu «Pablo Picasso. Paul Eluard. Una amistat sublim». En la jornada va haver moments per escoltar poesia a càrrec de les intervencions de Blanca Llum Vidal i Vicenç Altaió. Durant la trobada, així mateix, es va signar el conveni de col·laboració entre la Universitat Autònoma de Barcelona i el Museu pel doctorat Picasso, recentment establert i pertanyent al Departament de Filosofia d’aquesta Universitat.
Leave a Reply