Podem dibuixar al terra amb sorra tot aprofitant el suposat atzar d’un pèndol o podem dibuixar amb tinta invisible sense veure’n el resultat final. No hi ha límits a l’hora d’exercir el gest humà, tan primigeni, de dibuixar. Per això els infants no tenen prejudicis ni vergonya davant del dibuix. Aquest és l’esperit del festival Barcelona Dibuixa —en darreres edicions, Big Draw—, la gran festa del dibuix que s’estén arreu de la ciutat, i que diumenge dia 20 d’octubre va reunir amants del dibuix de totes les edats als tallers que organitzen museus, fundacions, institucions culturals i centre cívics.
Barcelona Dibuixa 2019
El Museu Picasso —institució que el 2010 va impulsar per primer cop aquesta festa— va concentrar un bon nombre dels tallers del festival. Un públic majoritàriament familiar hi va participar. A molts no els importava fer cua per accedir als tallers i participar en accions efímeres com ara la proposada per Juan Escudero a la sala d’actes del Museu. Escudero va omplir l’espai de pèndols que deixaven anar sorra negra, a través d’embuts. Cada pèndol «dibuixava» formes diferents —les anomenades figures de Lissajous que resulten del moviment del pèndol— que els participants transformaven al seu gust afegint més sorra a la figura o movent la forma amb els peus o les mans.
Taller “Acció pendular” de Juan Escudero al Museu Picasso. Barcelona Dibuixa 2019
A un grapat de metres, al seu taller, l’artista Alicia Framis ens feia una proposta singular: dibuixar allò important de la vida, allò «que no es veu», però a cegues, amb tinta invisible. La sala Mauri, coberta de paper, es va omplir de dibuixos que només es podien veure en obrir la llum ultraviolada. En van sorgir molts símbols de la pau i cors a dojo però també moltes escenes amb plats voladors i alienígenes.
Taller “Dibuixa el que no veus” de Alicia Framis al Museu Picasso. Barcelona Dibuixa 2019
La menorquina Núria Marquès, en canvi, ens plantejava preguntes, basades en temes fonamentals de l’obra de Picasso i en les converses de l’artista amb el fotògraf Brassai, a les quals els participants havien de respondre amb un dibuix. «Quin és el teu menjar preferit?»; «Què sents quan et banyes al mar?»; «Quin és el teu animal preferit?»… Grans i petits van respondre amb dibuixos de tinta blava que ben aviat van cobrir una paret del Pati Finestres.
Taller “FAQ: preguntes freqüents” de Nùria Marqués al Museu Picasso. Barcelona Dibuixa 2019
Ben a prop, en silenci absolut i amb un públic majoritàriament adult, una pantalla en blanc projectava, en intervals de dos minuts, set paraules d’elements que poden ben bé formar part d’una pintura picassiana: el camí; el so d’una campana; la casa; dona, criatura; un cavall menjant l’herba… I d’aquest paisatge de paraules del taller d’Alícia Casadesús, en van sorgir dibuixos d’allò més diferents, fins i tot alguns d’hipotèticament abstractes.
En el seu taller al Pati Noguera, Lola Lasurt va unir el dibuix amb el cinema, en un «fris històric», a manera de guió il·lustrat a partir de fotogrames de pel·lícules relacionades amb Picasso i amb diverses fotografies del rodatge del film, dirigit pel pintor mateix, La mort de Charlotte Corday, rodat el 1950 però que mai no es va arribar a editar i ha restat inèdit. Els participants reinterpretaven les fotografies en forma de pla cinematogràfic, de manera que al final de la jornada es va crear un fris i en va sorgir alhora un nou relat visual.
Taller “El gran fris” de Lola Lasurt al Museu Picasso. Barcelona Dibuixa 2019
Ben a prop, Xavier Garriga i Oriol Vilapuig demanaven a adults i infants que dibuixessin en un plat de cartró i amb tinta blava el moment en què els seus pares es va conèixer. Aquests «relats fundacionals» de les famílies eren ben diversos i tota una celebració de l’amor. Si el taller de Garriga i Vilapuig apel·lava a la identitat familiar, els tallers de Pablo Ientile i Jordi Duró ho feien amb la identitat individual. Cada dia utilitzem emojis, però com en dibuixaríem un de ben nostre per expressar el que sentim? Això és el que Ientile va demanar als participants del seu taller, mentre que Jordi Duró els va proposar dibuixar màscares —que tant agradaven a Picasso-— com a forma d’expressió i de transformació.
Taller “Arxiu d’històries d’amor” de Xavier Garriga i Oriol Vilapuig al Museu Picasso. Barcelona Dibuixa 2019
CONTINGUTS RELACIONATS
Leave a Reply