Rosa Amorós, Barcelona 1945, artista que ha centrat la major part del seu treball en la ceràmica, ens ensenya entusiasmada, en un llibre que conserva en el seu estudi, les fotografies de David Douglas Duncan en què es veu Picasso transformant l’espina d’un peix que s’acabava de menjar en el motiu central d’un plat de ceràmica. Aquesta capacitat de Picasso per a la metamorfosi dels elements quotidians fascina especialment Rosa Amorós que té el pintor com un dels seus artistes de referència.
Rosa Amorós, al seu estudi amb un llibre sobre la ceràmica de Picasso
Picasso a La Californie realitzant Cursa de braus i peix (revers: Cares). Canes, abril de 1957. Còpia moderna digital per injecció de tinta. 50 x 60 cm. Fons David Douglas Duncan. David Douglas Duncan. Arxiu Museu Picasso de Barcelona. FDDD/9/84. Fotografia Arxiu Museu Picasso, Barcelona © Successió Pablo Picasso, VEGAP, Madrid 2019
Pablo Picasso. Cursa de braus i peix (revers: Cares). Canes, 16/04/1957. Argila vermella cuita, tornejada, amb un peix sobreposat (argila blanca cuita, impresa amb les espines d’un peix, vidrada, pàtina gris; esquerdat i reparat), decorada amb pàtina i òxid negre, parcialment pintada amb vernís. Revers: pintada amb vernís, decorada amb incisions, pàtina negra. 42 cm de diàmetre. Museu Picasso, Barcelona. MPB112.446. Donació Jacqueline Picasso, 1982. Fotografia, Gasull Fotografia © Successió Pablo Picasso, VEGAP, Madrid 2019
Atès que la ceràmica encara està considerada la parenta pobra de les disciplines artístiques, sembla talment que també és la gran oblidada en la immensa obra picassiana. Picasso tanmateix no creia en les jerarquies en l’art i hi ha un moment de la seva vida en què la ceràmica ateny una importància cabdal en el seu treball. Quan vivia al sud de França, la trobada amb el matrimoni de Suzanne i Georges Ramié, que regentaven el taller Madoura a Valàuria, va ser crucial per a Picasso, que es va immergir de manera obsessiva en el món del fang i l’argila. Ja en la seva primera col·laboració al taller, entre el juliol de 1947 i l’octubre de 1948, Picasso va arribar a fer pel cap baix 2.000 peces de ceràmica. «Segons sembla va ser Suzanne Ramié qui va col·laborar amb Picasso en aquesta tasca. La ceràmica, avui dia i malgrat tots els avenços tecnològics, és encara un procés en el qual no pots controlar el resultat final. Imagino que una de les coses que més devia fascinar Picasso de la ceràmica és aquest factor inesperat; la importància de l’atzar. La ceràmica és una feina d’assaig i error i segur que Picasso s’hi va trobar còmode», ens diu Rosa Amorós.
L’admiració d’Amorós per Picasso neix a la seva època d’estudiant a l’Escola Massana, on un dia es va «enamorar», diu, del torn de terrissaire, i va decidir que es dedicaria a la ceràmica. «Els meus dos primers museus, que visitava sempre quan era estudiant, van ser el Museu Nacional d’Art de Catalunya, perquè adoro el romànic, i el Museu Picasso, encara en la seva primera etapa, quan era molt més petit. Sempre he admirat la línia en Picasso i em quedo bocabadada quan veig com domina la línia en els gravats. De la pintura, en aquella època m’agradava molt l’època blava i fins i tot em va agafar la dèria de pintar dones blaves. I per descomptat, admirava la ceràmica.
Amorós admet que la influència de Picasso en la seva obra no és ni estètica ni formal però sí que se sent identificada amb la unió entre vida i art que traspua l’obra picassiana. «Formalment Picasso no m’ha influenciat, però en l’art del segle xx hi ha un corrent més analític amb el qual no connecto tant. Picasso, en canvi, representa una tendència de l’art més unida a la vida. La inspiració de Picasso és la vida, l’art li surt de l’estómac, i amb això sí que connecto amb ell.»
L’artista també comparteix el mateix interès amb el geni malagueny per temàtiques com la mitologia, la condició humana i la natura. La ceràmica picassiana està absolutament lligada a la tradició de les cultures mediterrànies clàssiques. «Moltes peces de Picasso s’assemblen a les gerres gregues, amb aquelles escenes de guerrers, de la vida quotidiana, de déus… Jo també he tractat el tema de les divinitats antigues a la meva obra», explica l’artista. I si la vida inspirava Picasso, també la mort, que forma part de la vida. Rosa Amorós també ha treballat en profunditat, per exemple, la iconografia de la vanitas, les calaveres que recorden que tots som mortals, i admira profundament la darrera etapa de Picasso, quan l’artista reflectia la premonició de la seva pròpia mort.
Leave a Reply