El Blog

L’historiador de l’art britànic John Richardson, mort el passat 12 de març a Nova York, a l’edat de 95 anys, és un representant de la millor tradició anglosaxona del gènere de la biografia. És una manera de fer que, sense abandonar les dades i l’abundant documentació que requereix una biografia, aporta estil literari, estructura narrativa i una hàbil forma d’entrecreuar la vida i l’obra del personatge sobre el qual s’escriu, i en què el rigor acadèmic i la divulgació sempre van de bracet.

John Richardson admirant una de les obres de l’exposició ‘Picasso davant Degas’ al Museu Picasso

Així va escriure Richardson, gairebé com una novel·la, la seva monumental biografia sobre Picasso, que el va tenir obsessionat —confessava ell mateix— des de 1980 i fins als darrers dies de la seva fructífera vida. «Com més aprofundeixo en Picasso, més gran esdevé», havia dit algun cop. Richardson s’estimava profundament el pintor i sempre n’havia remarcat l’immens talent i totes les virtuts però també les seves contradiccions.

Els tres volums que fins ara s’han publicat de la biografia de Picasso per Richardson ocupen unes 1.500 planes, profusament il·lustrades. El primer volum de Picasso. Una biografía descriu el període des del naixement del pintor, el 1881, fins al 1906, i, per tant, és un llibre de referència sobre els anys barcelonins de l’artista, en la investigació dels quals va participar també Marilyn McCully. El segon volum abraça el període 1907-1917, i el tercer està dedicat als anys entre el 1917 i el 1932. Només s’han publicat en castellà el dos primers volums, editats per Alianza Editorial. Respecte al quart i definitiu volum, sembla ser que Richardson només va tenir temps d’arribar fins a principis de la dècada dels quaranta, segons mitjans nord-americans, i podria ser publicat pòstumament a finals d’any als Estats Units.

 El detallat coneixement de Richardson sobre Picasso no només provenia dels llibres i documentació que l’escriptor havia consultat sinó de la seva amistat personal amb el pintor. Tot va començar el 1952 quan Richardson i la seva parella, l’historiador de l’art i col·leccionista Douglas Cooper, es van mudar a la Provença francesa. En un palauet de luxe, la parella va instal·lar una mena de museu privat de pintura cubista. Ells visitaven i eren visitats per artistes de la talla de Fernand Léger i Nicolas de Staël i, per descomptat, Picasso. El pintor i Richardson van connectar immediatament: «Anàvem a veure Picasso regularment i vaig començar a pensar que voldria escriure sobre ell. Ell va ser molt generós amb mi i també va sentir d’alguna manera que jo ho acabaria fent». I tant que va escriure sobre ell! I no només això. Les seves habilitats com a divulgador i comunicador també les va demostrar el 2001 en la sèrie documental de Channel 4, Picasso: Magic, Sex and Death.

Documental de Channel 4, Picasso: Magic, Sex and Death

Després de trencar amb Douglas Cooper, Richardson es va traslladar a Nova York el 1960, on va treballar com a assessor al MOMA, a la casa de subhastes Christie’s, escrivint per a revistes com Vanity Fair i comissariant diverses exposicions. Tothom que el va conèixer, en destaca l’erudició, la simpatia, el sentit de l’humor i el gust per explicar anècdotes sucoses dels grans personatges que havia conegut. A banda de Picasso, va ser amic d’artistes com ara Georges Braque, Francis Bacon, Lucian Freud, Jean Cocteau i Andy Warhol (amb qui va participar fins i tot com a actor en algun dels seus films), però també d’escriptors com W.H. Auden i Tennessee Williams. No sense raó la revista W el va definir un cop com «l’home que tot Nova York volia tenir assegut al seu costat en un sopar».

John Richardson ens va visitar més d’un cop al Museu Picasso, l’última vegada el 2010 quan va poder admirar l’exposició «Picasso davant Degas».

John Richardson amb la també experta picassiana Elizabeth Cowling al Museu Picasso el 2010

Redacció del Museu