El Blog

Pablo Picasso. Autoretrat, esbossos de Pompeu Gener i Oriol Martí i altres croquis. Barcelona, 1899-1900. Tinta a ploma i llapis grafit sobre paper amb filigrana. 32 x 22 cm. Museu Picasso, Barcelona. Donació Pablo Picasso, 1970. MPB 110.676. Museu Picasso, Barcelona. Fotografia, Gasull Fotografia

L’influx dels genis és directament proporcional a la quantitat de llegendes i històries apòcrifes que poden arribar a córrer sobre ells. Picasso és un exemple clar d’aquesta capacitat de l’ésser humà de fabular al voltant de les personalitats que destaquen pel seu gran talent i habilitats extraordinàries. Circulen moltes anècdotes i històries sobre Picasso, però algunes són absolutament falses i d’altres contenen mitges veritats o simplement han estat modificades o amplificades pel temps i la imaginació.

En el cas de Picasso, les històries apòcrifes o semiapòcrifes comencen en el moment mateix del seu naixement. Sembla ser que el part va ser molt difícil i el nen va néixer amb febles signes de vida. Era mort, de fet. La llevadora, convençuda que ja no es podia fer res pel nadó, el va deixar sobre una taula mentre assistia la mare. Segons explicava Picasso mateix, si el seu oncle Salvador no arriba a ser-hi, ell no hauria pas sobreviscut. A l’oncle, que estava fumant una cigarreta, no se li va acudir altra cosa que llançar una alenada de fum al nen, que va reaccionar immediatament amb «un bram de fúria». Aquesta història té aspecte de ser només una mitja veritat però tant se val perquè a Picasso li anava com anell al dit per explicar la presència cabdal de la mort a la seva obra.

Una altra de les llegendes que han corregut sobre Picasso està relacionada amb els restaurants i cafeteries que freqüentava. A l’època de les vaques magres es diu que el jove pintor havia arribat a marxar sense pagar dibuixant unes monedes a les estovalles tot fent veure que deixava l’import de la consumició sobre la taula abans de sortir. També es diu que sovint pagava amb un dibuix. No podem demostrar cap dels dos relats, encara que sí podem dir que és ben probable que Picasso dibuixés en estovalles i tovallons de paper, perquè de fet acostumava a fer-ho en tota mena de suports que s’anava trobant en la seva vida quotidiana. Segur que ho va fer sovint a la cerveseria Quatre Gats, però per pur plaer. Pel que fa al disseny del famós menú, pot ser que el propietari, en Pere Romeu, li encarregués a canvi de poder menjar i beure de franc? Va ser un encàrrec remunerat? No es conserven rebuts, és cert, d’aquest encàrrec, però sí que podem assegurar que el jove artista va cobrar a canvi de menjar i cervesa.

Pablo Picasso. Pere Romeu. Barcelona, 1900. Tinta sèpia a ploma, aiguada i aquarel·la sobre paper. 17,9 x 12,9 cm. Museu Picasso, Barcelona. Aportació de l’Ajuntament de Barcelona, 1963. MPB 50.488. Museu Picasso, Barcelona. Fotografia, Gasull Fotografia

Una llegenda de molta més envergadura és la que Picasso hauria tingut alguna cosa a veure amb el robatori de La Gioconda del Museu del Louvre l’any 1911. Res més lluny de la realitat però sí que durant la investigació policial el pintor i el seu amic el poeta Guillaume Apollinaire van ser investigats, interrogats i fins i tot retinguts —en el cas del poeta—, atès que la policia també els implicava en un robatori anterior d’unes estatuetes ibèriques al mateix museu, perpetrat per un conegut del poeta. La policia va sospitar del mateix lladre en el cas de la Mona Lisa però es tractava de dos casos ben diferents tal com es va demostrar quan el quadre de Leonardo va aparèixer a Itàlia. El que sí és cert és que l’afer de les estatuetes va complicar molt relació entre Apollinaire i Picasso.

Pablo Picasso. Caricatura de Guillaume Apollinaire. Full d’àlbum. Gósol, 1906. Llapis negre sobre paper quadriculat. 12 x 7,3 cm. Museu Picasso, Barcelona. Adquisició, 2000.  MPB 113.039.27. Museu Picasso, Barcelona. Fotografia, Gasull Fotografia

Respecte a les extraordinàries habilitats tècniques de Picasso, també hi ha diverses llegendes. Per exemple, que una obra tan icònica com el Guernica va ser pintada en només una setmana. Tant pels dibuixos preparatoris que se’n conserven, com pel reportatge fotogràfic de Dora Maar sobre el procés de creació del mural, se sap que l’obra es va executar en no gaire més d’un mes, de l’1 de maig al 4 de juny del 1937. És cert que Picasso tenia pressa a acabar l’obra perquè s’havia d’exposar al Pavelló de la República que s’inaugurava al juliol. És un temps rècord, sí, però, d’un mes a una setmana hi ha una clara diferència.

Redacció del Museu