El Blog

La gestació del Museu Picasso no va ser fàcil en un país i una ciutat on no hi havia gaires col·leccionistes del pintor i amb l’ambient del franquisme en contra. Picasso va jurar que no posaria els peus a Espanya mentre hi hagués dictadura, però, malgrat això, l’artista va tenir clar que Barcelona havia de tenir un museu Picasso. Els amics catalans que el visitaven a les darreres dècades de la seva vida coincideixen a remarcar que Picasso gaudia parlant dels anys de Barcelona. Nostàlgia? Segurament, però també una profunda consciència que els anys barcelonins havien marcat profundament la seva carrera.

Tanmateix, no va ser una tasca fàcil crear un museu pràcticament del no-res i el projecte va necessitar de molta generositat i d’un hàbil joc de complicitats per part d’un grup de persones que van contribuir a la creació de la institució. Entre elles, el secretari i amic de l’artista, Jaume Sabartés, els galeristes Gaspar i el notari Raimon Noguera. D’entrada, es comptava amb poca cosa de cara a la col·lecció. El mateix artista havia plantat una primera llavor quan el 1919 va donar a l’Ajuntament de Barcelona la pintura Arlequí. A més, la col·lecció d’art municipal comptava amb vint-i-dues obres de Picasso de la Col·lecció Plandiura, adquirida el 1932.

Pablo Picasso. Arlequí. 1917. Oli sobre tela. 116 x 90 cm. Museu Picasso, Barcelona. Foto: Estudi Gasull. MPB 10.941

El museu va obrir les portes el 9 de març del 1963, de manera molt discreta, gràcies a la donació de la col·lecció personal de Jaume Sabartés ­—formada per les obres que l’artista li havia anat regalant—; les obres esmentades de propietat municipal; dibuixos del col·leccionista Lluís Garriga i Roig; els gravats del llibre Les metamorfosis d’Ovidi, donats per ni més ni menys que Salvador Dalí, i un collage cubista, Cap, donat per Gala, entre d’altres peces.

Gravats de la donació de Jaume Sabartés a les sales del Palau Berenguer d’Aguilar, 1963

El segon gran ingrés d’obres al museu va tenir lloc després de la mort de Sabartés el 1968. En homenatge a l’amic, Picasso va donar el Retrat blau de Sabartés (1901) i la sèrie de cinquanta-vuit teles de la sèrie Las Meninas, un dels conjunts més emblemàtics del centre avui dia.

Malgrat tot, va ser la tercera incorporació d’obres donades pel pintor mateix la que acabaria atorgant al museu d’una personalitat pròpia. Tot coincidint amb una gran ampliació del Museu l’any 1970, Picasso va donar les obres d’infància i joventut que el pintor havia deixat a casa de la seva germana Lola del Passeig de Gràcia. Va ser una incorporació que va enriquir notablement la institució amb 921 obres, en diversos suports, fent del museu un referent internacional en l’àmbit de l’estudi de l’etapa de formació de l’artista.

Primera ubicació de la sèrie Las Meninas al Palau Berenguer d’Aguilar, 1968

Des d’aleshores ençà, la col·lecció del museu no ha parat de créixer. Entre les entrades més destacades, hi ha les donacions de la viuda de l’artista, Jacqueline Roque, en dues tongades: quaranta-una peces de ceràmica, el 1982, i la tela La dona de la còfia (1901), el 1985. La filla de Jacqueline, Catherine Hutin, va donar un esbós per a Las Meninas, el 2009, i, precisament procedent de la seva col·lecció, va arribar al museu una obra barcelonina de l’època blava, Terrats de Barcelona (1903), cedida pel Ministeri de Cultura, el 1991. D’altres familiars del pintor també han donat obres al Museu, com ara Pablo Vilató Ruiz, amb Bust de dona (1970) i Home assegut (1969).

Pablo Picasso. Terrats de Barcelona. Barcelona, 1903. Oli sobre tela. 71 x 111 cm. Cessió permanent del Ministeri de Cultura, 1991. MPB 112.943

Altres obres són fruit d’adquisicions. L’any 2000 el Museu va comprar l’escultura Cap de dona (Fernande) i el Carnet Català, fet a Gósol el 1906; el llibre Le Siège de Jerusalem, de Max Jacob (1914), amb tres aiguaforts de Picasso, exemplar que va pertànyer a Paul Éluard, i l’oli Barraca de fira (1900), adquirit per la Fundació Barcelona Cultura l’any 2005.

Entre els ingressos més recents destaquen la donació de 163 fotografies del fotoperiodista David Douglas Duncan el 2013, la donació de l’editorial Gustavo Gili de planxes de coure i documentació, l’adquisició de la Col·lecció Gili-Torra i l’Arxiu Brigitte Baer, donat per David Leclerc l’any 2015, cabdal per a l’estudi de l’obra gràfica de Picasso.

Redacció del Museu