El Blog

Pablo Picasso. La senyora Canals [Benedetta Bianco]. París, [tardor de] 1905. Oli i carbonet sobre tela. 90 x 70 cm. Museu Picasso, Barcelona. Aportació de l’Ajuntament de Barcelona, 1963. MPB 4.266

En un post anterior ja us vam parlar de l’origen de La senyora Canals, un dels retrats més destacats de la col·lecció del Museu Picasso de Barcelona, que el malagueny va pintar la tardor de 1905 mentre vivia a París. En aquesta ocasió, sense deixar de banda la relació amb Picasso, volem aprofundir una mica més en la figura d’una dona que també apareix en obres d’altres artistes de l’època, i que sovint es convertia en l’ànima de les festes.

El seu nom era Benedetta Bianco Coletta i va néixer l’any 1870 a Cervaro, una localitat de menys de cinc mil habitants situada uns 150 km al sud de Roma. No tenim detalls dels seus primers anys de vida, però a principis del segle XX ja la trobem instal·lada a París. A la ciutat exerceix de model per a artistes com ara el pintor impressionista Edgar Degas i l’escultor Albert Bartholomé, i també coneix Ricard Canals, el seu futur marit.

Canals havia arribat a la capital francesa el 1897 i tenia un estudi al Boulevard de Clichy, que aviat es va convertir en la residència de la parella, molt a prop del llegendari cabaret Le Chat Noir. Després es van traslladar al carrer de Víctor Massé i, més tard, al de Girardon; sempre a prop de Montmartre. Per descomptat, també freqüentaven el famós Bateau-Lavoir, on es concentrava la bohèmia parisenca: va ser aquí on Canals i Bianco es van fer amics íntims de Pablo Picasso i Fernande Olivier.

Segons un article publicat a La Vanguardia el 26 de gener de 1961, Benedetta «feia de tot» en aquella època: a banda de posar per a Canals i els seus amics, cercava compradors de quadres, gravats i dibuixos, i assumia el paper de mestressa de casa i secretària. Ella «confortava, animava i estimulava» Canals fins al punt de convèncer-lo de continuar pintant després de llargues jornades de treball. La parella va casar-se l’any 1906 i poc després van tenir un fill a qui van anomenar Octavi.

Ara bé, no tot era feina i responsabilitat: els diferents domicilis on van viure els Canals també es van caracteritzar per acollir moltes festes i celebracions que s’allargaven fins ben entrada la matinada. En aquests saraus, Benedetta feia «veritables miracles culinaris» per omplir l’estómac dels convidats, i sovint havia de recórrer als plats de pasta italiana que segurament havia après a cuinar al seu poble natal.

Ricard Canals. Una llotja als toros, 1904. Oli sobre tela. Col·lecció particular.

A Benedetta Bianco la podem contemplar en la pintura de Ricard Canals Una llotja als toros, on la nostra protagonista apareix al centre de la imatge abillada amb un vestit típic espanyol, un ventall i una mantellina. La dona que surt al seu costat, recolzada sobre la barana i gairebé fregant els seus cabells, és Fernande Olivier.

Canals va pintar aquest quadre un any abans del retrat picassià, que com ja us vam explicar s’emmarca en l’època rosa del pintor no pas per la temàtica sinó pels colors càlids que hi va emprar.

Una altra obra destacada de Ricard Canals en què trobem Benedetta Bianco és Retrat de la dona i el fill de l’artista, de 1912, on surt amb el mateix posat altiu i inquietant que a la pintura de Picasso però acompanyada del seu fill Octavi, que mostra una expressió semblant.

Vídua des de 1931, Benedetta Bianco va arribar a fer els 88 anys i va morir a Barcelona l’any 1958. Ara que ja coneixeu la seva biografia, només us falta veure de prop el seu retrat si és que encara no ho heu fet. El trobareu a la nostra sala d’exposició molt a prop de l’escultura de la seva amiga Fernande Olivier.

A Barcelona encara hi ha qui la recorda amb molta estima. En ocasió de la publicació del post que hem esmentat abans, en què parlàvem del seu retrat, ens van escriure el següent comentari: «Sempre m’emociona contemplar aquest quadre. Ricard Canals era el germà del meu avi matern; jo no el vaig conèixer, però sí que vaig conèixer la “tia Benedetta”, ja de molt gran. Ella em va ensenyar a caminar!!!! A la seva finca de Piera, i el seu fill gran va ser el padrí de noces dels meus pares. Era una dona simpatiquíssima i m’adorava. Jo esperava amb alegria les seves visites, amb la seva parla “catalano-italo-franco-spagnola”, que encara la feia més singular. Una dona molt especial, de qui conservo un record entranyable. Va morir que jo devia tenir 6-8 anys, i aquell va ser un dia molt trist per a mi, que em va quedar gravat per sempre».

Redacció del Museu Picasso