Picasso és objecte de multitud d’exposicions a l’any que proposen noves lectures de la seva obra, analitzen en detall una etapa o temàtica concreta, o se centren en determinades tècniques artístiques. Però un dels temes més interessants és la relació de Picasso amb determinats artistes. El Museu Picasso, com a institució que promou l’estudi i difusió de la figura i obra de Picasso, presentarà el proper mes de març l’exposició “Picasso-Dalí. Dalí-Picasso“. Després de “Picasso vs. Rusiñol “i” Picasso davant Degas”, és la tercera gran exposició que es dedica a l’exploració de les relacions entre Picasso i un artista en concret, mostrant els resultats dels intercanvis, influències o mirades entre tots dos.
Pablo Picasso, Dona en una butaca vermella. 1929. Oli sobre tela. 65 x 54 cm. The Menil Collection, Houston
Hickey-Robertson, Houston © Successió Pablo Picasso, VEGAP, Madrid 2015 | Salvador Dalí. Aparell i mà. 1927. Oli sobre fusta. 62,2 x 47,6 cm. Salvador Dalí Museum, Inc., Sant Petersburg, Florida © Fundació Gala-Salvador Dalí, Figueres 2015
Comissariada per Eduard Vallès i produïda en col·laboració amb el Cau Ferrat, “Picasso vs. Rusiñol“(2010) revisava la relació de Picasso amb l’artista català. Més enllà de connexions purament artístiques, l’exposició narrava també la història del pas de l’admiració del jove artista el qual, en aquell temps, era un artista modern, a la crítica més despietada. L’exposició va mostrar els punts de trobada i desacord, alhora que va reivindicar, una vegada més, la figura de Rusiñol com a col·leccionista i introductor de El Greco en l’ambient artístic del moment. A més de comptar amb una selecció d’obres del Cau Ferrat, es van exposar obres tan exquisides com El Sacré-Coeur en construcció de Rusiñol o l’oli Nocturn barceloní de Picasso. Tanmateix, el públic va poder veure per primera vegada completa l’obra L’abraçada, de la nostra col·lecció, després del descobriment de que la petita obra Casa-carrer, de propietat privada, no era sinó un fragment de l’obra, separat en algun moment pel propi Picasso.
Inauguració de l’exposició “Picasso vs. Rusiñol”
“Picasso davant Degas” (2010-2011), una co-producció amb el Sterling and Francine Clark Art Institute, i comissariada per Elisabeth Cowling i Richard Kendall, va suposar una anàlisi exhaustiva de la fascinació de Picasso per l’obra i la figura de l’artista francès. Les coincidències temàtiques en l’obra d’ambdós quedaven patents en alguns retrats i en la seva representació de la vida nocturna parisenca. Però són dos els temes en què la influència de Degas és més que evident, la representació del bany femení i la figura de la ballarina. La inclusió d’obra tardana, així com de les obres de Degas que formaven part de la col·lecció privada de Picasso, van posar de manifest que la mirada de Picasso Degas va ser una constant. Aquesta exposició ens va donar l’oportunitat de presentar a Barcelona obres de primer ordre d’ambdós artistes, com L’habitació blava, de Picasso, o Al cafè (L’Absinthe), de Degas.
Una de les sales de l’exposició “Picasso davant Degas” amb l’escultura Ballarina de 14 anys d’Edgar Degas
La fórmula de confrontar a Picasso amb un altre artista resulta fascinant, no només perquè ofereix l’oportunitat de presentar conjuntament picassos amb les seves fonts, sinó també per la constatació de la capacitat d’apropiació i fagocitació que té dels grans mestres i dels seus contemporanis. Però igual d’interessant resulta la mirada de Picasso a altres artistes, com l’opció inversa.
Imatge del cartell de l’exposició “Oblidant Velázquez. Las Meninas“. Plató buit fotograma de la producció “89 segundos en el Alcázar” de Eve Sussman y The Rufus Corporation. Foto: Benedikt Partenheimer para The Rufus Corporation
A “Oblidant Velázquez. Las Meninas” (2008), Malen Gual i Gertje Utley prenien com a punt de partida Las Meninas de Velázquez per reflexionar sobre la influència d’aquesta obra no només en Picasso sinó també en artistes contemporanis. Sens dubte, el fet que la sèrie completa de Las Meninas de Picasso formi part de la nostra col·lecció (gràcies a la donació de l’artista el 1968) va ser un dels punts destacats de l’exposició, ja que va permetre no només presentar algunes de les obres de la sèrie amb obres del propi Velázquez, com els retrats de la infanta Margarida, sinó que també va oferir la possibilitat de posar aquesta sèrie en un context diferent a l’habitual, mostrant al visitant una nova lectura de l’obra picassiana.
Visitant contemplant una obra durant la inaguració de “Post-Picasso. Reaccions contemporànies”
D’altra banda, aquesta exposició va obrir les portes del museu a l’art contemporani, incloent a artistes com Thomas Struth, Eve Sussman and The Rufus Corporation o Claudio Bravo. Aquesta obertura a l’art contemporani es va repetir amb l’exposició “Post-Picasso. Reaccions contemporànies” (2014). Comissariada per Michael Fitzgerald, l’exposició se centrava mostrar com la figura i l’obra de Picasso segueix sent objecte de revisió i estudi. Un dels interessos de l’exposició era demostrar com la vigència de Picasso en l’art contemporani era un fet en els cinc continents. La diversitat estilística, la multiplicitat de formats i tècniques, la forta càrrega cultural intrínseca a algunes peces, i les incomptables lectures que es proposaven de la figura i obra de Picasso, no només plasmaven el discurs del comissari sinó que oferien una mostra del panorama artístic internacional del segle XXI, amb obra de Vik Muniz, Rineke Dijkstra, Tina Barney o Guillermo Kuitca, entre d’altres.
Isabel Cendoya
Exposicions
Enllaços relacionats
Web de l’exposició “Picasso vs. Rusiñol” (2010)
La mirada del caníbal: Picasso fagocita Rusiñol
Web de l’exposició “Picasso davant Degas” (2010-2011)
“Picasso davant Degas”: una exposició única
Web de l’exposició “Oblidant Velázquez. Las Meninas” (2008)
Narració de l’arribada de Las Meninas al museu per Lluís Permanyer
PWeb de l’exposició “Post-Picasso. Reaccions contemporànieas”
Exposició “Post-Picasso. Reaccions contemporànies”
Leave a Reply