Una de les expressions que més s’ha repetit a l’última sessió de l’any ha estat ‘testimoni d’excepció’. Comptar amb la presència de Joan Gaspar Farreras, fundador de la Galeria Joan Gaspar i fill de Joan Gaspar i Elvira Farreras, suposa connectar immediatament amb la història viva de la Barcelona del segle XX. Viva, sí, gràcies a la memòria prodigiosa de Gaspar, que és capaç de conjurar, en una mateixa frase, el record de la manera casual com es va originar la idea d’una exposició a la Sala Gaspar que acabaria als llibres d’història i la normalitat familiar que es respirava a casa –normalitat que, com es va apuntar, entre tantes altres formes d’admiració, suscitava la més sana de les enveges.
La lectura de les Memòries de Joan Gaspar i Elvira Farreras, posa en evidència que parlar de la Sala Gaspar és parlar de la història política, social, artística i intel·lectual de la ciutat de Barcelona. Des de les trobades del Club 49 fins a la primera exposició, el 1965 –i, després, el 1956- de l’obra de Picasso a la capital catalana, com, després, les de Miró, Chillida o Tàpies, la Sala Gaspar es planteja sempre com a punt de trobada i com a centrifugadora cultural (el que ara en diem ‘dinamitzadors’) en un moment en què, com observa Joan Gaspar respecte dels mòbils i els ordinadors, no hi havia, ni de bon tros, tantes maneres possibles de no fer res. La capacitat dinamitzadora de la família Gaspar-Farreras, però, no pren, segons Joan Gaspar, la forma d’una militància; si més no, d’una militància directa ja que, al capdavall, la galeria era, i havia de ser, un negoci. Una de les meravelles de la Sala, però, és la manera com aconsegueix fer-se sostenible sense renunciar a exposar allò que li interessa, allò que, en última instància, creu que s’ha d’exposar, malgrat les recepcions, sovint espinoses, de l’art d’avantguarda. En aquest sentit, repassar el perfil de les acollides de certes obres i de certs autors resulta en la radiografia més aviat sinistra d’un públic poc obert a l’art europeu en general, i a l’avantguarda en particular. Gaspar i Farreras n’evoquen una excepció parlant de l’exposició que dediquen a Picasso el 1960, ‘la de les llargues cues’, que, de l’aglomeració de gent que hi assisteix, i que fa que s’ensorri el parquet, acaben demanant la presència de la guàrdia municipal per tal de mantenir l’ordre.
Com es va comentar al llarg de la sessió, feia falta, en les lectures del club, la perspectiva del galerista, sovint menystinguda o invisibilitzada i, no obstant, fonamental per a la introducció d’autors i d’obres i per l’esforç de legibilització que duen a terme. El cas de la Sala Gaspar és, en aquest sentit, exemplar: Sala-Illa i Sala-Far, va il·luminar el panorama artístic barceloní durant gairebé tot un segle amb una llum que, dijous, es tornava a encendre, per moments, en els ulls de Joan Gaspar.
Aquest dijous 15 de gener reprenem les sessions del club després de vacances i parlarem sobre l’obra Buffalo Bill Romance, de Carlos Pérez amb l’escriptor Àlex Matas. Us hi esperem!
Borja Bagunyà
Enllaços relacionats
Club de Lectura del Museu Picasso
Picasso en el record: testimonis. Joan Gaspar
Leave a Reply