El Blog

La sessió que vam dedicar a les Proses de Ramón Reventós partia d’un doble interès: d’una banda, (re)descobrir un autor que, com apuntava la Malén Gual, conservadora de la col·lecció del Museu Picasso i convidada de luxe, no va arribar a agrupar en un llibre les proses que havia anat disseminant per les revistes satíriques del moment (Papitu, Cu-Cut, L’esquella de la torratxa i El be negre entre d’altres); de l’altra, explorar les il·lustracions que Picasso va fer, el 1946, de dues d’aquestes proses (‘L’últim centaure’ i ‘El capvespre d’un faune’) en l’edició que va organitzar per a l’Editorial Albor de Ferran Canyameres, la història de la qual mereix un capítol a banda.

La barreja és explosiva. Les proses de Reventós, escrites en aquest ‘català vacil·lant, molt de Barcelona’, que deia Joan Fuster, són una combinació estranya, de vegades poèticament afortunada, del costumisme de Vilanova i Rusiñol, la tradició humorística i satírica dels setmanaris populars i una sensibilitat particularíssima, capaç d’escriure belleses com la ‘Història d’una tombarella’ i avançar procediments que després la literatura catalana retroba amb Trabal o Calders. Les il·lustracions de Picasso, al seu torn, acompanyen el text amb una modèstia i una delicadesa sorprenents. Sorprenents, observa Gual, perquè Picasso havia tendit més aviat a apropiar-se dels textos que decidia il·lustrar en un sentit fort, sense sotmetre el dibuix o la il·lustració a la narració (com vam veure l’any passat, en el cas de les il·lustracions de Les Metamorfosis d’Ovidi, centrant-se en escenes secundàries o en moments més aviat transicionals dels relats, deixant fora d’escena les transformacions mateixes). En el cas de Reventós, no obstant, Picasso limita l’abast i l’ambició de les il·lustracions al seguiment subtil del relat, cosa que pot tenir a veure amb la relació íntima, d’una amistat que sembla acompanyar Picasso tota la vida, amb l’escriptor.

Retrat de Fernande Oliver, Picasso i Ramon Raventós al Guayaba. 1906. Fons Vidal Ventosa. Museu Picasso, Barcelona

Gual ens ofereix aquí una observació interessantíssima: tendim a llegir Picasso –i la història de les seves amistats, de les seves relacions, dels seus cenacles diversos- des d’un punt de vista històric que ja sap qui és Picasso, això és, qui va arribar a esdevenir, cosa que fa que situem el pintor al centre de totes les dinàmiques que l’envolten. En el cas de la relació amb els Reventós, però, Picasso, que els coneix de ben jove i acabat d’aterrar a Barcelona, Picasso no és ningú, encara, i els Reventós són una família intensa, interessada per tot (òbviament, per totes les disciplines artístiques) i, per tant, catalitzadora potencial d’aquesta incontenible capacitat absorbent del malagueny. En el cas de la relació de Reventós amb Picasso, només un últim apunt: en les il·lustracions dels dos contes de Reventós, hi apareixen uns centaures i uns faunes que Picasso no havia dibuixat abans i que es desplegaran, amb tota la seva esplendor, en les obres del període d’Antibes.

Borja Bagunyà

Enllaços relacionats
Club de Lectura, temporada 2014-2015