El Blog

Qui no s’ha sentit decebut, fins i tot empipat, quan en sortir d’una bona exposició amb unes obres magnífiques es posa a mirar el catàleg de la mostra? Per què les reproduccions sovint ens semblen tan allunyades de la realitat que just uns minuts abans s’ha gravat a la nostra retina? Com és que la majoria de les postals que volem comprar les veiem pobres i poc fidels?

Verificant la prova color de l’obra Retrat de Benedetta Bianco

Darrera de cada reproducció d’una obra d’art hi ha una llarga cadena d’esforços per aconseguir que allò que el visitant o el comprador veu s’acosti el màxim possible a l’original. Però de vegades aquesta missió impossible no arriba a bon port. Són molts i molt diferents els entrebancs que ens trobem durant la travessia.

En primer lloc, les imatges que s’apleguen per a editar un catàleg procedeixen de fonts molt variades i tenen qualitats molt diverses. Malgrat que quan es demanen als propietaris de l’obra (museus i particulars) o als arxius fotogràfics s’especifiquen unes característiques tècniques que han de garantir una correcta reproducció de la peça, l’arxiu que es rep no sempre les compleix. Serien incomptables les anècdotes sobre els miracles que els nostres especialistes en fotomecànica han arribat a fer per convertir una imatge en publicable.

En segon terme, ens trobem amb un problema tècnic de fons. Avui, pràcticament totes les fotografies que encarreguem i rebem són digitals i com a tals es generen amb unes dimensions, resolució, paleta de colors i format que garanteixen una bona reproducció en dispositius lumínics (que empren el model de color RGB). Però què passa quan aquestes imatges les hem de reproduir en paper i mitjançant el sistema d’impressió offset? Doncs que, en aquest pas, es perd molta de la informació cromàtica que té l’arxiu digital, perquè en quadricromia només podem utilitzar quatre colors de base (groc, cian, magenta i negre).

Pantone. La primera pestanya de la dreta conté els colors bàsics de la quadricromia (groc, magenta, cian i negre)

Aleshores, què es fa per intentar apropar més la reproducció a la realitat? Els tècnics en fotomecànica preparen el que anomenem “prova de color”, és a dir, una impressió de la imatge mitjançant una impressora calibrada segons la norma ISO 12647-2 (Fogra 39L). Aquesta prova, tot i que té un aspecte “brillant” que no es correspon amb el del paper que s’emprarà en la impressió, permet tenir una idea de com serà la imatge final. Aquesta prova es compara amb l’obra original que conservem al museu i així podem veure quines són les correccions que s’han de fer a l’arxiu digital que anirà a la maqueta. Es fan tantes correccions com calgui fins que finalment obtenim una prova (i per tant un arxiu) definitiva que considerem bona. Però, què passa quan l’obra a reproduir no està al nostre museu? Com podem estar segurs que la prova que traiem s’hi assembla? En aquests casos, demanem al propietari que ens enviï una prova que ell consideri bona o li fem arribar la nostra per tal que ens la validi. De vegades, les indicacions ?”una mica menys fosca”, “massa negra”…? no són fàcils de convertir en correccions si seguim sense poder veure una imatge correcta de l’obra.

Sortida de les proves per la impressora i lectura de la cunya per certificar les imatges. Fotografies: Tractament i Ajuda Gràfica

Finalment, fotomecànica imprimeix un joc de proves que considerem que són les bones. Totes les imatges d’obres de Picasso les enviem a Successió Picasso a París i ells ens donen el vis-i-plau per a reproduir-les o ens indiquen les correccions que consideren oportunes.

Certificació de la idoneïtat de les imatges segons la lectura de la cunya. Fotografia: Tractament i Ajuda Gràfica

Un cop validades totes les proves les preparem per enviar-les a la impremta. Allà les revisaran i les utilitzaran com a referència a l’hora de fer el tiratge del llibre. Però tot el que passa en aquest moment us ho explicarem en un altre post.

Marta Jové
Publicacions