El Blog

Un article llegit al The Art Newspaper titulat “To ban or not to ban photography” tornava a posar sobre paper l’eterna discussió de prohibir o no prohibir les fotografies als museus. I aquest debat s’està fent cada cop més intens amb l’eclosió de les càmeres incorporades als telèfons intel·ligents i les tauletes.

En els seus inicis la prohibició es devia a qüestions de conservació preventiva, ja que el flash pot malmetre les obres d’art, però posteriorment també es va vincular la prohibició de fer instantànies pels drets legals de reproducció d’imatge de les mateixes. En el nostre cas, per exemple, els drets els té l’Administració Picasso de París que regenten els hereus de Pablo Picasso. Per aquest motiu totes les obres que surten en els nostres espais ja siguin online o offline porten un peu amb els crèdits de l’obra i, si pot ser, en varis idiomes.

Hi ha altres casos, com indica l’article, on els museus sí que tenen els drets d’imatge de la seva col·lecció, però no dels de les obres que estan en préstec i això dóna peu a dubtes i equívocs entre visitants i vigilants de sales. Aquests, ara han de vigilar no només la gent amb càmeres, sinó també amb mòbils, alhora que han d’intentar no confondre’ls amb les audioguies, per tal de preservar la integritat física i intel·lectual de les obres.

Sense voler entrar en el debat de fins a quin punt aquestes imatges s’usen per a finalitats comercials o no, i si haurien d’aparèixer sota llicència Creative Commons per facilitar la reutilització de les mateixes segons les condicions, el que sí que és cert és que la realització indiscriminada de fotografies (ja sigui en museus, viatges o el dia a dia) planteja un debat educatiu i alhora filosòfic.

L’article al The Art Newspaper destacava un estudi de la Fairfield University, a Connecticut, que concloïa que, en el cas dels museus i centres d’art, els visitants que fan fotografies recorden menys obres d’art i menys detalls d’aquestes enfront els que no en fan, ja que subconscientment assumeixen que no els cal recordar una informació que després podran consultar amb un parell de clicks.

En un món tan sobresaturat d’informació és difícil poder recordar-ho tot i la realitat és que ben poques vegades es té temps de tornar a mirar les grans quantitats de fotografies que es prenen, per tant molta informació al final no es “veu” ni acaba sent assimilada. En aquest sentit, possiblement és més important dotar-nos de recursos que ens permetin trobar la informació que busquem de la forma més ràpida i precisa possible, però tenint en compte que hi ha moments i informacions que ens demanen una atenció més curosa i són importants de recordar.

Finalment, més enllà de l’àmbit d’aprenentatge, fixem-nos també en la moda dels selfies (en totes les seves variants inclòs el #MuseumSelfie) que apostar fer fer-nos auto-fotos amb i sense filtres per difondre-les a les xarxes. En el cas cultural, si bé s’ha de reconèixer un cert grau de popularització en positiu i rejoveniment dels centres, també ens fa plantejar fins a quin punt la fotografia s’utilitza com a trofeu per donar fe que s’ha estat a cert lloc davant de la pròpia comunitat.

Cristina Martín

Enllaços relacionats
To ban or not to ban photography
Creative Commons
What is #MuseumSelfie Day?