Per a la sessió del 20 de març, vam comptar a la presència d’una figura coneguda i estimada: Jordi Carrión, corresponsable de la iniciativa del Club de Lectura del Museu Picasso i coordinador, fins la temporada anterior, de les sessions. Amb Carrión vam parlar de Episodio en la vida del pintor viajero i Relatos reunidos, de César Aira.
En relació a l’exposició temporal “Post-Picasso. Reaccions contemporànies”, ens va semblar interessant explorar alguna de les relacions possibles que s’estableixen entre la literatura i la pintura, des l’obra d’un dels autors contemporanis –l’argentí César Aira- que, com observa Jordi Carrión de seguida, ha mantingut, al llarg de tota la seva carrera, un diàleg sostingut amb la resta de llenguatges artístics. Els diàlegs possibles entre literatura i pintura –una de les línies del club d’aquest any- han caracteritzat la història de la literatura –i no només de la manera com la literatura s’ha pensat a sí mateixa, des de l’Ut pictura poesis, d’Horaci, fins al Laocoont de Winckelmann. Posada en relació amb les altres arts, la literatura ha après alguna cosa de sí mateixa i s’ha traçat horitzons possibles, d’imitació de la pintura, de superació de la successivitat de la seva eina: el llenguatge.
Soldats argentins sota l’atac dels indis. 1846. Johann Moritz Rugendas
L’obra d’Aira és un cas interessantíssim dins de l’escriptura contemporània precisament perquè és un explorador d’aquest diàleg. Plantejada en termes de ‘continu’, l’obra d’Aira pren la forma d’un exercici intensíssim d’escriptura automàtica. Aira desplaça el gest artístic, de l’obra al procediment de producció d’obra; l’‘artisticitat’ del seu projecte, per tant, ja no s’ha d’anar a buscar en els aspectes en què, tradicionalment, s’ha recolzat una crítica ‘bell-lletrista’ – l’excel·lència retòrica, la perfecció formal de l’obra, la motivació dels seus elements, etc.-, sinó en els termes de l’activitat creativa. En aquest sentit, tal com assenyala Carrión, és crucial la seva genealogia artística autoimputada: Duchamp i Raymond Roussel.
Fontaine. 1917. Marcel Duchamp
Des d’aquest punt de vista, la nouvelle d’Aira -i el relat ‘Picasso’- ens serveixen d’entrada privilegiada a l’univers literari de l’argentí -univers demencial, brillantíssim, desproporcionat, enlluernador, en la qual trobem sempre dues dimensions temàtiques: la que sigui que tracta el text, i Aira mateix. Aira sempre està parlant de sí mateix, ens diu en Jordi, de la seva pròpia poètica, de la seva concepció de la literatura, brandant un exemplar de l’edició de Eloisa Cartonera de ‘Picasso’. Tot en Aira està pensat com a gest d’avantguarda, fins i tot la seva política de publicacions. A partir d’aquí, parlem de les mil gotes en què es desfà el quadre de la Mona Lisa –que són una de tantes il·lustracions d’aquesta tendència airiana de posar sempre en relació macrocosmos i microcosmos-, passem a la pintura fisionòmica de Rugendas –aquest pintor alemany que descobreix, en el detall infinitesimal del quadre, la intuïció del surrealisme; aquest home-monstre, frankeinstenià, mozartià, que desfà totes les categories etnocèntriques i exotitzants que havien alimentat, fins llavors, la mirada imperialista-, prenem el te anual amb Déu i les mones. Al final, la pintura retorna a la literatura per qüestionar-n’hi l’actualitat. ¿Com pot ser, diu Carrión, que la lletjor s’hagi acceptat com a principi creatiu legítim en totes les disciplines artístiques tret de la literatura? ¿No serà precisament en relació amb la resta d’arts que la literatura pot trobar una de tantes formes de ser, efectivament, contemporània?
Borja Bagunyà
Enllaços relacionats
Club de Lectura del Museu Picasso
Leave a Reply