El Blog

Per a la nostra primera sessió del Club de Lectura del 2014 vam poder comptar amb la presència d’Emili Manzano amb qui vam parlar de El desig atrapat per la cua, obra teatral escrita per Picasso mateix el 1941 i representada famosament el 1944. Diem famosament perquè la representació en ella mateixa (a casa de Michel i Louise Leiris i interpretada per Sartre, Simone de Beauvoir, Raymond Queneau, Dora Maar i Albert Camus davant de Jacques Lacan, Henri Michaux, Georges Bataille i Claude Simon entre d’altres noms de la intelligentzia parisina del moment) es va concebre des del primer moment com una afirmació artística, política i històrica.

Com va observar Manzano al llarg de la sessió, potser per això la història del text – el seu sentit com a acte, més que com a objecte verbal – sigui més interessant que no pas la mera lectura de la paraula escrita, no només perquè posa en evidència la psicologia omnívora de Picasso, que no sembla acceptar la imposició de cap mena de límit, sinó per la seva recuperació a finals dels anys seixanta de mà de Jean-Jacques Lebel, on va esdevenir una escandalosa fita contracultural.

Participants a la sessió

Picasso no només va afirmar, sorprenentment, que havia dedicat tant de temps a la pintura com a l’escriptura sinó, fins i tot, va permetre’s de plantejar-se –entenem que lúdicament- com un escriptor del qual també se’n conserven algunes pintures. És cert que al llarg dels anys 30, Picasso travessa una crisi seriosa i es planteja abandonar la pintura en favor de l’escriptura; El desig, escrita el 41, és un dels resultats d’aquest interès per l’exploració d’un llenguatge no pictòric en termes, com assenyala Palau i Fabra al pròleg que acompanya l’edició que comentem, especialment visuals. Sembla haver-hi en Picasso una concepció de les disciplines no com a mons tancats i només relativament permeables, sinó com a llenguatges que poden ser pensats els uns des dels altres. A l’edició que Plataforma Editorial va fer recentment dels seus poemes en prosa, Picasso apuntava: ‘las artes se reducen a una sola: se puede escribir una pintura con palabras, del mismo modo que es posible pintar sensaciones con un poema’.

 

Pablo Picasso, rodejat per amics com Simone de Beauvoir, Sartre i el mateix Camus, a París, el 19 de març de 1944

Com observa Manzano, El desig –escrit justament quan el Surrealisme ja declina- seria un perfecte exercici surrealista, si en alguna escola a algú se li acudís de demanar-ne un; en aquest sentit, resulta fonamental retornar al manuscrit original, que el delata com a pràctica clàssica d’escriptura automàtica, i obviar la formalització, amb acotacions i salts de línia clarament marcades, de l’edició catalana. Aquest carácter surrealista potser tingui alguna cosa a veure amb la convergència picassiana de les arts. Al llarg de la sessió, en rescatem el poder de certes imatges (la sortida buñueliana de la banyera, els personatges reduïts a peus que es lamenten dels seus penellons, la dona feta d’embotits i botifarres), el que hi ha de voluntat bretoniana de posar ‘l’embriaguesa al servei de la revolució’ i, sobretot, aquesta magnètica presència picassiana que, com comentava Manzano, sembla capaç de tornar-ho tot interessant.

Borja Bagunyà