Una de les maneres més habituals de pensar sobre una obra o sobre un autor consisteix a vincular-los amb el seu entorn, fet que, sovint, resulta en una reflexió sobre la ciutat en què aquestes obres van ser produïdes. No és una trivialitat, l’art modern s’ha demostrat inseparable del destí d’una París o d’una Nova York. Però ¿què diem quan diem ciutat? ¿Ens referim merament a una organització d’espais i de superfícies? ¿O, més aviat, apuntem cap a una secreta cartografia emocional? ¿Fins a quin punt una ciutat està més feta de paraules –dites, escoltades, repetides- que no pas de la mena de llocs que alimenten les guies?
Per a la segona sessió del Club de Lectura vam tenir la sort de comptar amb la presència il·luminadora de Lolita Bosch, la novel·la de la qual -La família del meu pare– es planteja, entre tantes altres coses, com una reflexió sobre la manera com es construeix una ciutat i la manera com nosaltres entrem en la seva història, que, per definició, ja sempre està en marxa. En el cas de la novel·la, la història de la ciutat és, alhora, la de la pròpia família, que es reivindiquen com a indestriables: en el cas de la narradora, la ciutat és la família. Conèixer l’una, per tant, és una manera de conèixer l’altra, cosa que acaba demanant a la protagonista una mirada doblement arqueològica: la que rescata la memòria dels monuments (la paraula de la pedra, per dir-ho d’alguna manera) i la que s’endinsa, per mitjà d’entrevistes, converses i lectures, en els silencis familiars, característicament femenins, sobre els quals s’ha alçat la paraula masculina. Aquesta paraula masculina és la del mite familiar; la femenina, en canvi, és la de la seva veritat.
Parc d’atraccions del Tibidabo
Parlant d’aquesta relació entre el mite –oficial, públic, aristocratitzant- i la veritat intrahistòrica, íntima, silenciada, l’autora va fer referència a una idea de literatura com a miracle (això és, a aquesta capacitat inexplicable que té la literatura de construir un petit món infinitament més comprensible que no pas el món mateix; la capacitat, diu, d’oposar una ciutat explicada, en la que ens és possible de viure, a la ciutat efectiva, que no en té cap, de sentit). Aquí és on va aparèixer aquesta tercera ciutat de la narradora: la ciutat imaginada –i narrada- per un pare seductor similar al que apareix a Big Fish (2003), de Tim Burton; una ciutat on la Via Laietana pertany al Cèsar i on la distinció entre fet i possibilitat es desdibuixa en favor de l’estètica. Si es vol, on la idiotesa de la pedra cedeix el lloc a la bellesa –i al sentit- de la faula.
Maqueta del submarí Ictíneo II dissenyat per Narcís Monturiol
És en la distància entre l’una i l’altra que se situa La família del meu pare per reapropiar-se la pròpia història. Segurament, perquè és aquí, també, on se situa la veritat de tota família, de tota ciutat.
Borja Bagunyà
Leave a Reply