Ara fa dos anys, el museu va proposar a infants i adults una nova manera de mirar i de gaudir de les obres de la Col·lecció: a través dels contes i de les històries que Patricia McGill i Ignasi Potrony, dos narradors amb una llarga trajectòria, construïen a sales amb la seva imaginació i la de tots els participants.
En aquell moment vam fer un post sobre l’experiència, que va ser molt positiva per al museu i pels visitants. Llavors feia poc que m’havia incorporat al museu, i ho vaig viure des dels dos punts de vista, i em va semblar que era una proposta que podíem tornar a oferir.
A més de les raons òbvies de qualitat de la proposta i de la bona acollida que va tenir, hi va haver altres aspectes que ens van fer valorar que tenia un sentit i un interès, en el marc de l’evolució del museu en aquests dos anys, tornar a repetir una experiència prèvia.
Contes i Tocs, edició 2010
“Contes i Tocs” ens proposa mirar les obres amb deteniment i imaginar-nos, en base a la nostra observació, les històries que hi puguin haver darrera. Aquest èmfasi en l’observació de l’obra per gaudir-ne i alhora aprendre’n es vincula directament amb canvis de metodologia que estem portant a terme des del Servei Educatiu, on l’èmfasi es desplaça a aquesta observació i en els descobriments i les conclusions a les quals s’arriba, promovent un aprenentatge basat en l’experiència pròpia i que és aplicable a tota obra d’art.
La Col·lecció permanent del museu és, a més, una col·lecció poc “permanent”: les obres van canviant segons les diverses necessitats de conservació i també per anar explicant diferents moments de l’obra de Picasso, i per tant reprendre aquests contes ens permetia també jugar amb una “nova” col·lecció, enriquint-la amb les noves històries que cada obra, cada visitant genera.
Contes i Tocs, edició 2010
I també (“darrer però no últim”, que dirien en anglès) vam valorar la idoneïtat de recuperar un projecte ja desenvolupat, la qual cosa en termes de cost ens permet rendibilitzar esforços, i tornar-lo a oferir a un públic que també ha canviat; com que aquesta és una activitat adreçada als més petits i els seus familiars, els de llavors ja han crescut i –per dir-ho en termes de mercadotècnia- s’han renovat els públics. Jo, per exemple, vull tornar-hi: llavors vaig venir amb la meva filla gran, i ara hi tornaré amb el meu petit.
Anna Guarro
Programes Públics
Enllaços relacionats
Al Picasso expliquem contes… amb imaginació
Àlbum de fotos de l’edició del 2010
Els canvis a la Col·lecció d’aquesta tardor
Leave a Reply