La tercera edició del concurs de microrelats “Picasso en LletrA” ha estat tot un èxit! Aqui teniu els guanyadors:
- Categories 5-8 català i 5-8 castellà: desertes
- Categoria 9-13 català: Clara Bisbal Comella
- Categoria 9-13 castellà: Ana Soriano
- Categoria+ 14 català: Oskar Bardina
- Categoria +14 castellà: Bea Langa
- Categoria + 14 anglès: Amy Licence
- Categoria UOC català: Irene Alcaide Serviá
- Categoria UOC castellà: L.M. Antich
Las Meninas (Infanta Margarita María), 1957
Clara Bisbal Comella
Li va passar a ella, sí. Una muntanya fosca, ennegrida i difuminant. Un paisatge temorós. Aquella nit va decidir sortir a caçar perquè estava farta de tant enrenou a casa i les discussions entre membres de la família. Així que va sortir decidida i amb pas ferm. Al bosc, va caçar una perdiu i una llebre. Ella va seguir caminant fins que de cop es va posar a ploure com mai ella havia vist. Era com si, de cop, el temps canviés expressament. Amb el seu gos, i agafant-se el seu llarg vestit, va començar a córrer desesperada, però no ho va aconseguir… Un llamp, ràpid i brillant, li va caure al seu ull esquerre. La infanta va quedar paralitzada, però va aconseguir fugir i va tornar al castell.
D’això en fa 5 anys i des d’aquell dia no va sortir mai més de casa. L’únic que saben és que aquell ull vermell com el foc va fer que es convertís en una mala persona. Ella s’asseia en aquella cadira de pell, a la seva habitació. Tampoc es va treure aquell vestit fet a costura. Va quedar tan afectada per l’accident, que tota la vida es va quedar quieta en aquella habitació fosca, tancada, sense fer res ni obrir la boca.
Molta gent deia que Déu la va castigar per tots els pecats i per això es va quedar així, i n’hi havia d’altra que deia que en aquell ull vermell hi havia amagat un secret fascinant. I així va quedar, ella sola amb el gos quiet, fins que li va passar la vida per davant. El que no sabia és que dins de l’ull hi tenia un tresor amagat en la foscor i la por. I és que la veritat era que li havien donat una oportunitat per ser feliç i descobrir un nou món dins d’aquell ull.
Bea Langa “Pintada como una Mona… Lisa”
Me quiero rascar la nariz y no me puedo mover libremente, lo cual me irrita. No sé cómo quedarme quieta y al mismo tiempo mantener la fuerza de la expresión. Ahora estoy posando para él dentro de su imaginación. Soy una imagen ya concebida, una menina velazqueña que está siendo observada. Está en pleno vendaval creativo, no exento de polémica, debatiéndose entre lo que quiere y lo que puede hacer. ¿Cómo le pinto los ojos? Azul, malva, rojo… Cree que se está equivocando y me gustaría analizar con él cómo ha vivido sus dudas, escuchar sus razones y cómo se siente. Me ha pintado la cara de color verde, negro, azul y blanco. A mi padre, el Rey, no le va a gustar. Me dirá que así, pintada como una mona, no puedo salir de palacio. Tendré que tener paciencia porque cuando un genio está creando hay que saber esperar. En fin, ante dudas de ese tipo, uno, por mucho que sea un genio, tiene que sentirse devastado. Esperaré a que me finalice, quizás cambie de idea y me conforme con ese nuevo rostro que abandona mi suavidad original, que ya me tiene un poco cansada. Yo quisiera que me pintara como a la Mona Lisa, así de ambigua, misteriosa y con ese sfumato, pero no lo creo porque a Don Pablo le va transitar por los límites. La cuestión es saber porqué nos empeñamos en no estar de acuerdo con nosotros mismos, entre lo que uno ve y lo que los demás ven, entre lo que uno es y lo que uno tiene, entre mi cuerpo y el tuyo… Ufff… me aburro, ¿me puedo mover ya?, qué grande es ser una Grande.
El retrat de la tia Pepa, 1896
Oskar Bardina i Cabrera
A la tia Pepa se la coneixia millor pel que no tenia i pel que no deia, però la resta de la família no estava avesada a la subtilesa dels seus “nos”. No la sabien mirar; aquella austeritat els feia por, però jo em sentia còmode a prop del seu món de mancances i silencis, convençut, ja aleshores, que quan la majoria pren una determinació, probablement és equivocada. Alguns anys enrere, la tia Pepa em va ensenyar a saber guanyar; o a saber perdre, que és gairebé el mateix. Els pares em deixaven moltes tardes a ca seva i, asseguts un davant de l’altre, ens tiràvem un cabdell de llana. Es tractava que no caigués a terra. Jo deuria tenir quatre o cinc anys i encara era maldestre amb les mans. La tia em llançava aquella improvisada pilota amb suavitat, lleugerament bombada, per tal que em fos més fàcil atrapar-la. Després jo l’hi tornava, i ella, de tant en tant, deia “ui!” mentre fingia que li relliscava.
Quan vaig a veure-la, em poso algun dels jerseis que m’ha fet. Sec davant la cadira de rodes on s’està, li llanço el cabdell. Sempre passa entre els seus braços, rebota a la falda i cau a terra. M’aixeco i el deixo a les seves mans nuoses, unes mans que han fet de tot menys la manicura. Em torna la bola de llana, se m’escapa i rodola fins als seus peus quiets. Així passem la tarda, perdent tots dos, o guanyant, que és gairebé el mateix. La gent diu que és com si fos morta. No han vist el seu somriure quan dic “ui!” i el cabdell roda avall, sobre el sòl dels perdedors.
Irene Alcaide Servià
Esprimatxada i llargaruda corria carrer avall moguda pel rau-rau de la gana a l’hora de berenar. Arribar a casa i sentir la flaire del pa de pessic, que la tia Pepa li havia fornejat, era com tocar el cel amb els dits. Tenia el rostre pigat i les trenes llargues, quasi tan llargues com la Quaresma!, solia dir la tia. La feia somriure i recordar que en un temps, ara ja llunyà, la tia també havia corregut carrer avall amb la cara pigada i llargues trenes. Però això era abans, quan res no impedia somiar, quan el passat era futur, abans que la vida esgarrinxés les il·lusions i apaivagués les esperances. Abans, quan encara no sabia que estimar un home era un precepte a complir; abans, molt abans, de saber que havia malentès el significat de la paraula amor, perquè mai ningú no li havia dit que l’amor no era més que sotmetiment. Pobra tia Pepa! Va haver de descobrir, a batzegades de crueltat, que les mans no sempre acaronen, que aquell que li havia promès felicitat li donaria menyspreu, que en comptes de petons rebria empentes i en lloc d’amoretes hi tindria ultratges. Ara sí que ho sabia! A cops, havia tastat el sabor de l’escarni, la soledat de la culpa, la complicitat del silenci. Ara, quan la vida ja feia baixada, ara que l’hivern ja era aquí per recordar-li que el calendari arribava a la seva fi. I, mentrestant, jeia al costat de la finestra, per veure-la arribar amb la cara pigada i les trenes més llargues que la Quaresma.
Blanquita Suárez, 1917
Ana Soriano Valdés “El abanico”
Me pongo mi sombrero, me cojo mi abanico, y me pongo a bailar y a cantar.
Siempre había querido tener un abanico. Se lo veía a mi abuela, a mis tías, a las mujeres que iban a la misa los
domingos.
Y mi cumpleaños llegó, y mi madre me lo regaló.
Pronto me puse una falda larga, con vuelo, para dar vueltas y vueltas con mi abanico. Girar y no pensar.
Al pintor le hizo gracia y diciéndome que estaba muy guapa me hizo este retrato.
Ahora el pintor ya no está y yo ya no soy una niña.
Pero sigo siendo feliz dándole al mismo abanico que con su aire espanta mis penas y mirando este cuadro que con su contemplación me lleva a la niña que fui.
L.M. Antich “Abanicando penas”
Crecer con Saint-Exupéry. Viajar con Kerouac. Soñar con Kahlo. Perder la razón con Cervantes. Amar con Bécquer. Descifrar con Picasso. Matar con Capote. Sufrir con Munch. Admirar con Wilde. Experimentar con da Vinci. Repudiar con Bukowski. Reflexionar con Friedrich…
Leo, observo, aprendo y represento, cantando, riendo.
Barraca de fira, 1900
Amy Licence
…because the fair, the fair had come. In the crowded streets they drew together like magnets, throbbing with colour and desire and cheap painted signs that promised the exotic. Men, women, children, animals. The sharp scent of sweat and pleasure, the baking bread and glazed cakes, gleaming in lines behind glass. And from under the plane trees by the metro, he watched them. More than that, he saw them, saw them all with their foibles and fancies; her with the red skirt and tambourine, him with the top hat as if it were a Sunday. Then, close by, two men with heads bent plotting anarchy, an unknown woman wearing a smile as she turned to him. But the rest kept their hats pulled down, their collars turned up and their work-a-day faces filled with the gloom of the heavy grey skies and the bitterness of the bottom of the absinthe glass. Each became one; one fused with another, animalistic. Their limbs all moved together yet separate as they swarmed in the shared space. And jangling through them, came the carnival giggling of the tambourine. It settled in their pockets, under the brims of hats and amid swathes of lace bows. They took it away with them into their dark homes and grimy work places but never heard it. But he found it, clinging to the hairs of his brush and it forced him out into the sunshine…because the fair, the fair had come.
Felicitats als guanyadors i moltes gracies a tots els participants!
Redacció del museu
Enllaços relacionats
Leave a Reply