Us fem arribar uns extractes de l’article de Francesc Pujols, Els terrats de Barcelona, publicat a “La Publicidad” el 18 de juny de 1920. Malgrat no ser escrit durant els mateixos anys en què Picasso va viure a Barcelona i va pintar diverses obres amb els terrats de la ciutat com a tema, el text sembla descriure algunes de les obres de la nostra col·lecció. Agraïm al poeta Enric Casasses la referència, que li va venir a la memòria en una passejada per les sales del museu.
Terrats de Barcelona. Pablo Picasso, 1903
“[…] L’arquitectura catalana, traient la teulada i deixant el que en diem la solera, perquè hi bat el sol, va fer el terrat, que sense dir cap mentida és l’orgull de Barcelona, que el porta al front de les cases com una corona d’or i de plata i amb les estrelles, de diamants, i fa la ciutat plana com la mà i els barcelonins i els que venen a Barcelona, pujant al terrat s’hi poden estar i passejar amunt i avall contemplant i admirant aquell seguit de terrats l’un al costat de l’altre, que són com una plana que va del mar a la muntanya, plens de roba estesa al sol, que voleia com les banderes dels barcos del port, com si fos la cabellera de les cases i que és una plana que lliga i ve com l’anell al dit, amb el cel, les muntanyes i el mar que ens volten i ens guarden. […] Ha vingut un dia que influïts i portats com tothom pel vent del Nord d’Europa, que tot s’ho emporta, s’han llançat a tornar a posar teulades a les cases, amb l’agravant, que no els podem perdonar mai, de que en comptes de tornar-se a posar les taulades de teules de terra roja fetes al foc […] hi posen teules de llicorella, negres com el sutge o grises com un dia de pluja […]
Paisatge urbà (1896), Barana de terrat i dipòsit d’aigua (1895-96), Paisatge urbà (1896). Pablo Picasso
I com si davant d’aquesta desgràcia que fa malbé les cases i que confiem que no durarà gaire, perquè és d’esperar que els arquitectes joves que ara pugen obriran els ulls un dia o altre, els mateixos desgraciats que la fan, coneguessin que robar el terrat, és robar el millor tresor de les cases de Barcelona, que se l’estimen més que tot, perquè els hi sembla que toca el cel […] Els arquitectes d’ara que s’han deixat enganyar pel Nord d’Europa, amaguen i dissimulen el terrat, posant-lo al capdamunt de tot de les teulades negres que fan, perquè els veïns hi puguin estendre la roba i hi puguin pujar sempre que vulguin, per tocar el cel amb les dents i veure el mar i les muntanyes del voltant de Barcelona. […]
Terrats de Barcelona. Pablo Picasso, 1902
I per això podem acabar dient, que si la moda d’amagar la teulada darrera la barana del terrat va passar i va venir la joia que avui tenim, demanem que passi, com més aviat millor, la moda d’amagar el terrat, dissimulant-lo a dalt de la teulada, com si fos una cosa que no es pot ensenyar, i així Barcelona no perdrà un dels pocs encisos que té i que tothom li enveja, perquè si als països del Nord no hi plogués tant com hi plou, estem segurs que ens el copiarien.”
Francesc Pujols, Els terrats de Barcelona, “La Publicidad”, 18 de juny de 1920 [reproduït de Francesc Pujols, Articles, selecció i edició d’Enric Cassany, Quaderns Crema, Barcelona 1983]
Redacció del museu
1 Comment