En el marc de l’exposició “Devorar París. Picasso 1900-1907”, coproduïda amb el Van Gogh Museum d’Amsterdam, hem convidat Edwin Becker, Cap d’Exposicions d’aquest museu, a parlar-nos de la seva obra preferida de l’exposició i del perquè. Becker ha col·laborat també oferint-nos la seva visió del París que Picasso es va trobar a principis del segle XX, en una breu entrevista en les “Càpsules d’estiu”.
“A les exposicions sempre intento mostrar la importància del present i establir relacions. Per descomptat que és meravellós admirar els tresors artístics del passat, característics d’un moviment o imatges d’una època, però és molt més interessant relacionar les obres d’art amb esdeveniments, tendències i temes actuals, o fins i tot, amb altres obres d’èpoques diferents o altres mitjans.
Quan evoco les obres esplèndides i modestes dels saltimbanquis de l’època rosa de Picasso, com per exemple la de l’home vell tocant un orgue de maneta amb l’arlequí –pintada amb colors pastel– del Kunsthaus Zürich a l’exposició “Devorar París. Picasso 1900-1907” del Museu Picasso de Barcelona, hi percebo moltes analogies que em commouen o em sorprenen.
Pablo Picasso, Hurdy Gurdy Player and Young Harlequin [Home amb orgue de maneta i jove arlequí], 1905, Kunsthaus Zürich
En contemplar els pobres artistes del circ de Picasso, de seguida em venia a la memòria l’exposició del 2010-2011 al Museu Van Gogh, “Illusions of Reality: Naturalist painting, photography and cinema, 1875-1918” [Il·lusions de la realitat: pintura, fotografia i cinema naturalista, 1875-1918], i, en particular, el quadre enorme Grimaces and misery [Ganyotes i misèria] de Pelez. És cert que la tècnica, gairebé hiperrealística, és completament diferent de la de l’obra de Picasso, però la fascinació pels personatges marginats de la societat i per la nostàlgia de la vida pobra és la mateixa i té la mateixa intensitat. Tres pallassos ben diferents criden l’atenció a la part central; a l’esquerra, quatre acròbates molt joves, gairebé nens, els contemplen amb ulls tristos, i finalment a la dreta veiem un grup de músics vells, perplexos i amb la mirada perduda. A Picasso també el commovien els saltimbanquis introvertits, però no l’atreia tant el vessant glamurós del circ, amb números de trapezi, ensinistrament de cavalls o pallassos alegres. L’artista de circ ambulant es converteix en símbol de l’artista que també busca el reconeixement mitjançant el seu art (els seus trucs) i es veu confrontat a una dura realitat.
Fernand Pelez, Grimaces and misery [Ganyotes i misèria], 1888, Musée du Petit Palais, París
Al mateix temps, aquest motiu del saltimbanqui amb el matís melancòlic em feia pensar molt en una sèrie americana fascinant que en aquella època emetia la televisió neerlandesa, Carnivàle, en la qual es mostrava el món estrany i solitari dels acròbates i els artistes ambulants, o també, més recentment, en la pel·lícula neerlandesa Calimucho, que tracta una temàtica similar.
Escena de Carnivàle, 2003
El protagonista de Carnivàle, Ben Hawkins, es veu immers en un món de personatges rocambolescos que recorren amb un circ els Estats Units durant la Gran Depressió (la crisi de la dècada del 1930). La combinació de fascinació pels embolics entre bastidors i les connotacions místiques i misterioses, com la màgia, encaixen perfectament amb el món de Picasso, el qual, influït pels seus amics escriptors Max Jacob i Guillaume Apollinaire, també va entrar en contacte amb els aspectes màgics i foscos del simbolisme.
Ara bé, tot això no és excessivament nostàlgic, no planteja massa preguntes i no deixa confús l’observador? En molts casos, segur que sí. Però justament en constitueix la gran força, evoca misteris sense explicar-los detalladament, segurament toca una fibra sensible de l’observador. És el mèrit d’aquestes obres d’art i d’aquestes pel·lícules, ja que amb aquests temes van saber adreçar sentiments de tots els temps, és a dir, atemporals.”
Edwin Becker
Cap d’exposicions del Van Gogh Museum, Amsterdam
Leave a Reply