“Podem veure la Monna Lisa de Picasso?”. “No teniu postals del Guernica en color?”. Per insòlites que semblin, aquestes són algunes de les preguntes i situacions curioses amb què s’ha trobat alguna vegada el personal del nostre museu. En gairebé 50 anys d’història, el Picasso ha acumulat un ric anecdotari. Són fets sovint divertits, a vegades sorprenents i en ocasions fins i tot entranyables. Vegem-ne alguns dels que s’ha fet més populars entre els equips de sala del museu.
Malgrat els esforços de difusió i l’extens ús d’Internet, encara hi ha força visitants que entren al Picasso sense saber ben bé què hi trobaran. Una dona, per exemple, va presentar una queixa formal perquè l’obra Las Meninas de Diego Velázquez no era exposada a les sales al costat de la sèrie pintada per Picasso. Argumentava que sense l’original li era impossible comparar.
En una altra ocasió, un visitant va demanar insistentment on era l’habitació que Picasso havia pintat en un quadre, i que ell descrivia amb gran detallisme: hi havia un gran llit cobert amb una manta vermella, al costat d’una taula i dues cadires situades sota d’una finestra. L’empleat de sala li va fer notar que el quadre que descrivia no era de Picasso, sinó de Van Gogh. Aquesta no és l’única persona que ha demanat en quines habitacions vivia Pablo Picasso, pensant-se que el museu era l’antiga casa del pintor. D’altres, encara més despistats, han demanat en alguna ocasió si el senyor Picasso era aquell dia al museu, ignorant que fa gairebé quaranta anys que és mort.
Malgrat tot, a vegades els més desorientats no són precisament els visitants: fa poques setmanes un guia extern al museu informava un grup del descobriment a França d’una col·lecció de dibuixos atribuïts a Picasso. Segons ell, per autentificar-los es faria servir el sistema del carboni 14, una elecció una mica insòlita tenint en compte que aquest mètode es útil sobretot per calcular l’antiguitat de restes arqueològiques i prehistòriques de fins a 60.000 anys d’antiguitat.
A vegades les contribucions dels visitants van orientades a millorar el museu. Destaca, en aquest sentit, la d’un ornitòleg que va demanar amb insistència de parlar amb algun membre de l’equip del Picasso que tingués potestat per canviar els títols de les obres, perquè havia descobert un error en la identificació d’un ocell que apareixia representat en una de les peces de ceràmica de la col·lecció.
L’ofrena de Pablo Picasso. París 1908
Finalment, cal destacar que les sales del museu han estat també l’escenari d’algunes anècdotes entranyables. La més emotiva i sorprenent va ser, segurament, la petició de matrimoni que un noi americà va fer a la seva xicota davant l’obra L’ofrena. Ella era una apassionada de l’art i de Picasso, i li feia molta il·lusió poder conèixer Barcelona i visitar el nostre museu. En començar a preparar el viatge, el noi va arribar a la conclusió que el Museu Picasso era el millor escenari per declarar-se. Va escollir fer-ho davant L’ofrena segurament per les seves connotacions amoroses: Picasso va pintar l’obra per celebrar la seva reconciliació amb la seva primera companya, Fernande Olivier, i per això a l’escena hi apareix una figura masculina oferint un ram de flors a una dona seminua. El jove americà enamorat, per assegurar-se que no tindria cap problema, es va posar en contacte amb el personal del museu des dels Estats Units i va demanar-li ajuda. L’equip del Picasso el va assessorar i li va donar suport logístic en el moment clau, fent apartar el públic del quadre just abans de la petició. La resposta d’ella va ser un “sí” rotund, o sigui que la parella va tornar promesa i feliç als Estats Units.
Aquests són només alguns dels fets anecdòtics que s’han viscut al Museu Picasso en els últims anys. Com podeu veure, d’històries curioses n’hi ha moltes i en vivim de noves cada dia. Més endavant potser us n’expliquem algunes més.
Martí Casas
En pràctiques al Museu Picasso del màster de Gestió del Patrimoni Cultural de la Universitat de Barcelona
I vosaltres, heu viscut alguna anècdota al Museu Picasso o en algun altre centre museístic?
març 23, 2011
Me ha encantado esta entrada, quiero más anécdotas! Y me he tomado la libertad de comentarla en mi blog: http://artandapart.blogspot.com/2011/03/pequenas-cosas-comentar-1-entrega.html
març 24, 2011
boníssim 🙂
març 24, 2011
Com són els visitants, ehhh, mira que no saber que la Monna Lisa la va fer Daaaaaalí…
març 25, 2011
Muchas gracias Monica por citarnos en tu post. ¡Las anécdotas siempre son curiosas! Agraïm també els vostres comentaris Ainoa i Santos M. Mateo 😉
març 25, 2011
Enhorabuena por el articulo. Muy interesante, espero leer mas anecdotas- saludos,
març 25, 2011
Vinga, ara sense conyes dalinianes.
Fa anys, una amiga que treballava llavors d’informadora a la Pedrera em va comentar que un dia se li va apropar una visitant de parla anglesa i li va preguntar: The first name of Gaudí is “Espai”, really? (per allò que l’espai musealitzat del monument és diu “Espai Gaudí”).
Del nivell del Guernica en color, oi?
març 25, 2011
Santos M.Mateos jajajjajajaja
març 29, 2011
a mi un cop em van preguntar on estava la Sangría Familia….
abril 3, 2011
Jajaja, en què estaria pensant! De fet Cris, potser havia vist l’interior de la nau principal, una mica estil “sangría”: una mica de vi aquí, una mica de canyella allà…
juny 2, 2011
Molt divertit, l’article!
Doncs deu ser alguna fixació habitual entre turistes, jo vaig estar treballant a la Fundació Tàpies i també era pregunta habitual si el Sr. Tàpies vivia allà mateix…
juny 3, 2011
Gràcies Ester! Sí, el tema de les anècdotes als museus és tot un món… Ens alegrem que t’hagi agradat!
febrer 6, 2012
boníssim!!!