La segona sessió del Club de Lectura va consistir en l’anàlisi i el comentari de La xava, novel·la de Juli Vallmitjana ambientada en la Barcelona de la primera dècada del segle passat. És a dir, en la Barcelona modernista, entre les dues Exposicions Universals, amb Els Quatre Gats en plena ebullició cultural, on Vallmitjana -ja una figura pública- va sovintejar el jove Picasso.
Retrat de Vallmitjana fet per Picasso | Esbós del retrat, pertanyent a la col·lecció (MPB 110.305)
La lectura va ser molt rica: vam parlar de la representació urbana, del protagonisme femení, de la novel·la com a ritus de pas (entre Vallmitjana com a pintor fracassat i Vallmitjana com a escriptor que troba un llenguatge propi), del ric català que enregistra i de vegades inventa, de la mirada pictòrica de l’escriptor, de la persistència de certes paraules i ambients d’aquella època i del Raval actual, ja que la ficció està ambientada entre Montjuïc, Drassanes i el Portal de la Santa Madrona.
Marina de Juli Vallmitjana. Oli sobre tela | Dona blava de Picasso. Oli sobre tela, 1902. Imatge que el conservador del museu Eduard Vallès va relacionar amb el paràgraf del la pàgina 277:
“Plovisquejava i pel carrer hi transitava ben poca gent, i els pocs que passaven anaven de pressa, com si tinguessin por que aquella pluja els desfés la roba, però la noia no es movia del llindar, tremolant de fred i de gana, en tal extrem que, apoiant el colze damunt les cames, s’aguantava el cap amb la mà perquè talment havia perdut la força per a sostenir-lo.”
El llibre ens ha servit de pont entre el naturalisme literari de la primera sessió i la propera lectura, La felicitat, de Lluís-Anton Baulenas, que recrea la mateixa època, però des de la perspectiva contemporània. Comptarem amb la presència de l’escriptor per comentar-la.
Jordi Carrión
Com indica el Jordi, un dels temes que vam comentar durant la sessió va ser com algunes paraules de l’argot de la novel·la encara perviuen avui en dia, com pasma o tasca. N’heu trobat alguna més?
Per aquells que no pugueu assistir a la sessió del 3 de febrer, us convidem a seguir el Club pel blog: si voleu enviar-nos preguntes o comentaris per Lluís-Anton Baulenas, els les farem arribar i publicarem la seva resposta.
febrer 1, 2011
No podré assistir a la propera sessió 🙁 i us volia fer arribar una pregunta per a Lluís-Anton Baulenas: el seu llibre, es podria considerar hereu d’una manera d’escriure sobre el passat de Barcelona que prové d’obres com “La ciudad de los prodigios” d’E. Mendoza? L’autor, relacionaria les dues obres? Gràcies!
febrer 1, 2011
Li preguntarem!
febrer 2, 2011
Gràcies! per cert, aquest autorretrat de Picasso no us recorda a algú? http://bit.ly/fjIQ8z
febrer 2, 2011
El meu comentari fa referència a l’etimologia de la paraula “xava” que em sembla que no va quedar molt clar en la segona sessió del Fòrum. He consultat el Diccionari Etimològic i Complementari de la LLengua Catalana per Joan Coromines amb la col·laboració de Joseph Gulsoy i Max Cahner,de Curial Edicions Catalanes, Barcelona 1991. El terme xava es troba dins l’entrada del terme XAVAL. Exposo l’entrada del terme a continuació:
XAVAL, del gitano cávále, vocatiu masculí plural de cávó “fill, noi” […]
Més argòtiques i agitanades són i han estat les formes xaveia o xiveia (BDC VII, 66, 67) < gitano cávaia vocatiu m. sing. I xava, que en el segle passat, encara era propi i típic dels gitanos catalans com el rambler o tractant de bestiar que posà en escena Em Vilanova: "si tu no has pogut entendrir les entreteles [cf. TELA] de la paya, no t'amoinis més, xava, dexa-la allà, que Déu l'ampari an ella y al seu rambler" (O.C.II, 123). En la meva infància, c. 1911, ja s'usava en certs barris vells de Bna., entre noiets de família obrera i honorable (sobretot en voc.: ep, xava … ; i tu, xava, què fas?; aquell xava li va dir…) i després ha quedat com designació del parlar de la gent de parlar impúdicament inculte (no sempre pobrissalla): una sèrie d'expressions vulgars d'una senyora elegant "ornaven el seu lèxic de coents o de xaves", Joan Oliver (La Dama ambivalent, v. 26; el Món, 3-VI-83).
Salutacions,
febrer 4, 2011
Hola Núria, moltes gràcies per l’aportació i per ampliar la informació sobre l’etimologia d’aquesta paraula que vam tractar durant la sessió.