El Blog

La història d’aquesta troballa té dues dates, el 2004 i el 2010. L’estiu del 2004, durant una visita al Museu Diocesà de Barcelona amb motiu de l’exposició “4Gats. De Casas a Picasso”, vaig veure per primer cop un dibuix raríssim de Picasso, provinent d’una col·lecció particular. L’obra es presentava com si fos completa i es tractava d’una llenca vertical, allargassada i estreta (59×12,6cm), on només es distingia un edifici i un carruatge. La tècnica, era un pastel d’un cromatisme vibrant. L’obra, bé que sorprenent i poc divulgada, no oferia cap dubte; era un picasso.

Vaig comprar el catàleg i seguidament vaig escanejar la imatge per incorporar-la al meu arxiu picassià, entre aquelles obres que mereixen un seguiment especial. Durant dies em va obsedir aquesta imatge que, des d’un primer moment, m’havia semblat familiar. Només veure-la vaig tenir la convicció de l’existència d’una altra part, ja que feia tot l’efecte d’una obra incompleta. Picasso mai hagués signat una creació seva –i aquesta anava signada inequívocament de la seva mà- d’aquestes característiques.

Llenca vertical de l’obra. Foto: Gasull Fotografia

Aquesta llenca presentava una lectura iconogràfica -evocant Steinlen i Munch– i unes característiques tècniques que la situaven amb tota seguretat entre els anys 1900 i 1901, és a dir, durant les dues primeres estades a París –i bàsicament durant la primera, en que emprà el pastel rere les passes de Toulouse-Lautrec i, sobretot, Degas-. Vaig donar una ullada a tots els pastels d’aquest període i ben aviat vaig treure’n l’entrellat: en una visita al Museu Picasso em vaig entretenir mirant alguns dels magnífics pastels del moment parisenc.

Tot mirant un dels millors, L’abraçada, vaig adonar-me que, tant pel cromatisme com per l’estructura, podia encaixar amb la llenca. En aquell moment no tenia ambdues imatges a l’abast per confrontar-les però la convicció ja era gairebé total. Vaig acabar la visita precipitadament amb la necessitat de comparar totes dues peces. Efectivament, encaixaven a la perfecció, la llenca era exactament la part esquerra de L’abraçada, de la que durant molts anys havia estat separada. En aquell moment, com que desconeixia qui era el propietari, no vaig fer altra cosa que incorporar-ho al meu arxiu com una petita troballa, sense anar més enllà.

L’abraçada. MPB 4263. Foto: Gasull Fotografia

A la primavera del 2010 i amb motiu de la preparació de l’exposició “Picasso vs. Rusiñol”, el conservador del Cau Ferrat de Sitges, Ignasi Doménech, en conversa informal, m’assabentà de l’existència d’un picasso en una col·lecció particular per si m’interessava. M’arriben sovint notícies d’aquestes però, en un tant per cent molt elevat, l’autoria de l’obra és més que dubtosa. Quan li vaig inquirir sobre la peça la primera dada em posà en alerta: “es tracta d’una llenca vertical” em digué. La primera informació que hom dóna sobre una obra d’art acostuma a ser el tema (“és un paisatge”), la tècnica (“és un oli”), però rarament el format. Però aquesta fou la primera informació perquè era precisament la més específica, la que més la diferenciava d’altres. De seguida vaig intuir que podia ser l’obra que havia vist el 2004 i tot seguit li vaig demanar la possibilitat de veure l’obra.

Així va ser: aproximadament un mes després tots dos vam visitar la propietària i, en mostrar-nos l’obra, es va confirmar definitivament la hipòtesi. Vam demanar la peça en préstec per a l’exposició, al que accedí molt amablement i actualment les dues parts estan emmarcades conjuntament i a molts pocs mil·límetres l’una de l’altra, gairebé tal com va ser concebuda inicialment.

Aquesta nova visió ofereix una lectura ben diferent; compositivament es produeix un desenquadrament de l’escena central en la mesura que la parella protagonista perd centralitat. El camí-carretera afegeix profunditat i el carruatge dota de moviment i dinamisme un espai fins ara dominat per l’estatisme de dues figures que presenten un nivell de fusió quasi escultòric.

Visió de conjunt.

Totes dues parts estan signades però, al nostre entendre, cronològicament la primera signatura és la de la llenca. Amb tota seguretat l’obra fou mutilada pel propi artista -o amb el seu consentiment-, i llavors la tornà a signar, aquest cop dedicada al “doctor Bilaró” (sic). Siguin quines siguin les circumstàncies, el cert és que fou mutilada molt poc temps després perquè les signatures són gairebé coetànies: La primera (“P.R.Picasso”) és de la tardor del 1900 i la segona (“P.Ruiz Picasso”) és una mica posterior, del mateix any o com a molt del 1901, any en que es decanta definitivament per la signatura “Picasso”.

Exposició “Picasso vs. Rusiñol”. Foto: Xavier Torres-Bacchetta

Dissortadament, a L’abraçada en el seu estat originari li queden només uns mesos de vida. El 5 de setembre del 2010, quan tanqui portes l’exposició “Picasso vs. Rusiñol”, la llenca tornarà a la col·lecció particular d’on ha sortit. Però ja no serà el mateix; mai més podrem mirar L’abraçada com la miràvem abans, quan la teníem com una obra completa. Ara ja compta amb tota una història al darrera que, afegit a la seva qualitat tècnica, la farà als nostres ulls més apassionant encara.

Eduard Vallès
Conservador del museu i comissari de l’exposició “Picasso vs. Rusiñol”