El Blog

Us interessa conèixer el perquè i el com de l’exposició actual del Museu Picasso? El comissari revela algunes de les opcions i decisions que s’han pres en el procés de conceptualització i muntatge de l’exposició “Picasso vs. Rusiñol”.

Narrativa expositiva

La idea d’aquesta exposició és establir un discurs sobre la vinculació entre Picasso i el líder de l’art català Santiago Rusiñol, quan residia a Barcelona. Tot i que es coneix la vinculació de Picasso amb l’art català, hi havia molt poca bibliografia monogràfica que relacionés exclusivament tots dos personatges, fet que ha suposat una tasca considerable d’investigació. La novetat del discurs, que s’insereix dins la nova línia programàtica del museu “Repensar Picasso”, consisteix a demostrar com Picasso s’interessà per Rusiñol, no tant com a artesà –que també– sinó per la seva imatge, per allò que representava com ningú altre en aquell temps: era l’artista per excel·lència. Volem demostrar com Picasso escollí temporalment Rusiñol com a model i, a continuació, l’analitzà, el copià, el retratà i, finalment, se n’oblidà. És per aquesta raó que Picasso li féu 21 retrats –que es coneguin–, alguns dels quals incorporaven un factor de reconeixement a Rusiñol com a capdavanter en diversos àmbits, tal com detalla l’exposició.

Gestió dels préstecs

Una de les tasques més feixugues en tota exposició és la localització i, sobretot, la gestió del préstec de les peces. Aquí es barregen alegries i decepcions: no es presten algunes obres importants per al discurs i d’altres que no s’hi esperaven finalment acaben arribant. Aquest és el cas de Parella en un jardí, una peça clau perquè demostra com Picasso versionà un dels jardins de Rusiñol, que veié a Madrid durant la seva joventut. Vam localitzar aquesta obra en un catàleg de subhastes i fou la sala mateixa que ens facilità el contacte amb el propietari, qui finalment ens prestà l’obra.

Parella en un jardí. Pablo Picasso. Madrid 1901. Carbonet i aquarel·la sobre paper. Col·lecció particular.

Com explicaré tot seguit, obtenir el major nombre possible de retrats de Rusiñol realitzats per Picasso era especialment important per al discurs expositiu. Això ha obligat tot l’equip que hem treballat en el projecte –bàsicament amb la coordinadora de l’exposició, Isabel Cendoya, i el director, Pepe Serra– a esmerçar el màxim d’esforços per aconseguir les peces.

Criteris i recorregut expositius

Després de quatre anys d’investigació, les troballes han estat tan considerables que dificultaven la implementació física d’un discurs, al capdavall intel·lectual, en un espai que té les seves singularitats i limitacions. Calia mostrar les influències i alhora les confluències entre tots dos artistes, establint comparacions iconogràfiques i temàtiques explícites, però també conceptuals, per definició més complicades de plasmar expositivament. Tot plegat ha condicionat l’adopció dels criteris expositius.

Els primers reptes sorgiren amb el format de les peces. Algunes de les comparacions resultants del seguiment de Picasso a Rusiñol (versions d’algunes de les seves obres, retrats, etc.) ens obligaven a situar en un mateix espai olis de gran format (Rusiñol) al costat de dibuixos –en ocasions esbossos– de petit format (Picasso). La solució ha consistit a situar les obres de dimensions petites en uns faristols al costat de les obres de format més gran i il·luminar-les lleugerament.

Un altre dels reptes ha estat establir el recorregut expositiu, del qual s’ha encarregat el dissenyador Lluís Pera. No podia ser estrictament cronològic perquè els dos personatges es portaven vint anys d’edat. Per aquesta raó s’ha optat per un recorregut cronològic en la primera i la darrera sales, i temàtic a la resta.

Gairebé tots els àmbits presenten algun retrat de Rusiñol realitzat per Picasso en la mesura que està vinculat a alguna part del discurs expositiu. L’exposició comença amb el Picasso adolescent que arriba a Barcelona com a estudiant de Belles Arts (1895) i acaba amb un Picasso a punt de deixar Barcelona per instal·lar-se a París (1903-1904). És a dir, el recorregut expositiu està pensat des de Picasso, no pas des de Rusiñol. Un cop aconseguit el major nombre de retrats possibles, cal pensar com col·locar-los. Una opció era dedicar-los una sala i ordenar-los cronològicament, però aquesta possibilitat es va desestimar perquè enteníem que alguns d’aquests retrats eren claus en determinats àmbits, atès que hi feien referència directa. Això ens plantejava un problema, perquè impedia mostrar una de les tesis principals de l’exposició: la seqüència completa dels 21 retrats en la qual s’observa clarament el procés de curiositat-admiració-oblit de Picasso envers Rusiñol. Finalment s’optà per habilitar un espai –al passadís central– amb una vitrina oberta i 21 metacrilats amb la reproducció dels retrats serigrafiats i il·luminats cadascun des de darrere.

Vistia guiada pel comissari de l’exposició Eduard Vallès

Aquest muntatge final a base de reproduccions, situat deliberadament en un espai allunyat de les obres originals, presenta un relat autònom, que amaga l’essència del discurs expositiu en la seva modèstia. En definitiva, pretén mostrar una lectura iconològica molt explícita que corre paral·lelament a l’estada de Picasso a Barcelona i al seu interès/desinterès per Rusiñol. Aquest procés focalitzat en aquest artista –i per elevació, en l’art català– no és sinó un paradigma dels processos d’absorció i fagocitosi de Picasso respecte al seu entorn artístic –i personal. Al capdavall, l’objectiu d’aquesta exposició és explicar Picasso i aquest discurs es dirigeix al nervi mateix del seu modus operandi artístic: el d’un home que sempre tenia les antenes connectades i els queixals esmolats. Tant de bo haguem aconseguit mostrar-ho.

Eduard Vallès
Conservador del museu i comissari de l’exposició

Si heu visitat l’exposició, o en veieu imatges, us sembla que el muntatge està ben resolt? Hi introduiríeu algun canvi?

Enllaços relacionats:

Web de l’exposició
Activitats
Catàleg