El Blog

L’organització d’una exposició acostuma a ser un procés ardu i, alhora, gratificant per a les persones que hi treballen. El treball progressiu de selecció d’obres que sustenten la tesi i la localització i consecució dels préstecs solen oferir als comissaris i coordinadors tant alegries com decepcions. Cada obra aconseguida provoca entusiasme i eufòria, mentre que les respostes negatives deprimeixen i refreden les expectatives.

En la gestació de la mostra Imatges secretes. Picasso i l’estampa eròtica japonesa, les decepcions han estat poques i moltes les alegries. Basant-nos en la percepció de certes similituds compositives entre les obres eròtiques tardanes de Picasso i les estampes japoneses i amb la idea de “repensar Picasso”-que és un dels eixos d’acció actuals en el nostre museu- hem treballat per dilucidar de quina manera va reaccionar Picasso davant d’un estil artístic que tanta influència va tenir en els artistes de la segona meitat del segle XIX i principis del XX.

El repte era enorme, perquè en la ingent literatura dedicada a Picasso amb prou feines es troben referències a aquest argument. Més encara, el mateix artista havia declarat reiteradament que no l’interessava l’art japonès. Paradoxalment, guardava en la seva col.lecció 61 gravats japonesos de gran qualitat, i alguns d’ells van estar penjats a les parets de la seva mansió de Mougins.

Per a Picasso, art i erotisme no podien deslligar-se¹ i tota la seva obra està impregnada d’un fort component eròtic. No obstant això, en dos períodes de la seva vida, durant els seus anys juvenils a Barcelona i a París i al final de la seva vida, l’erotisme es manifesta més categòricament. Per aquest motiu, la nostra recerca se circumscriu a aquestes dues etapes, i, en ambdues, hem trobat paral·lelismes estilístics, compositius, temàtics i tècnics amb les estampes eròtiques japoneses.

La localització de les obres ha suposat una tasca detectivesca i progressiva, ja que, al tractar-se de dibuixos o gravats de petit format, no és freqüent trobar-les en catàlegs o pàgines web que indiquin la seva situació. En alguns casos, hem hagut d’indagar els canvis de domicili per arribar al nostre destí.

Els criteris expositius han vingut marcats per la pròpia naturalesa de les obres, per la seva fragilitat i les seves  dimensions reduïdes. Un dels problemes que més ens preocupava era com evitar la dispersió visual que comporta penjar obra petita en unes sales de més de quatre metres d’alçada. Després de diverses i fructíferes reunions de treball amb la dissenyadora de l’espai expositiu, Anna Alcubierre, i amb el director del museu, Pepe Serra, vam optar per reduir l’abast visual mitjançant la fragmentació de les sales i la il·luminació focalitzada en les obres exposades. El recorregut a través d’àmbits acotats, però entrellaçats entre si, permet anar descobrint de manera subtil i sensual les imatges secretes que pengen dels murs.

Sense voler aprofundir en el fenomen del japonisme a Barcelona, tema que, al nostre entendre, mereixeria una altra exposició, hem cregut oportú mostrar alguns succints de la importància d’aquesta forma d’expressió en el moment en què la família Ruiz Picasso es va instal·lar a la ciutat i la resposta que el jove artista hi va donar.

En comparar els dibuixos i caricatures de caràcter eròtic de Picasso a principis del segle XX, que són alhora una crònica irreverent i autobiogràfica de les seves aventures amoroses i un reflex de les seves fantasies sexuals, vam poder constatar quant s’assembla la seva iconografia a la de les més agosarades estampes japoneses. Com a exemple voldríem destacar les versions que Picasso va realitzar de la famosa xilografia de Hokusai Bussejadora i pop i comparar-les amb les variacions realitzades per altres artistes com ara Rodin, Rops, Knopff o Correa.

L’obra del segon període tractat, els anys de vellesa de l’artista, sorprèn per la seva enorme càrrega eròtica, la més explícita i lliure de tota la seva producció i pel diàleg que Picasso estableix amb les estampes japoneses de la seva pròpia col·lecció, que presentem per primera vegada en una exposició pública. No resulta senzill aportar nous coneixements sobre Picasso, per això resulta especialment gratificant aquesta exposició: hi oferim una nova mirada i una nova lectura sobre les obres de Picasso mitjançant un diàleg sorprenent i enriquidor  amb els mestres de l’estampa eròtica japonesa.

Malén Gual i Ricard Bru
Comissaris de l’exposició

1 L’art no és mai cast; s’hauria de prohibir als babaus ignorants i no posar-lo mai a l’abast dels qui no hi estan prou preparats. Sí, l’art és perillós; i si és cast, no és art”, Pablo Picasso, a Antonina Valentin: Picasso, París, Albin Michel, 1957, p.273