Abans d’entrar a treballar al Museu sabia ben poques coses de Picasso. Bàsicament tenia molt viu el record de quan el meu pare m’hi havia portat de petita: aquell pintor tan important resulta que de jovenet no parava d’omplir de dibuixos els marges dels seus llibres!!! Això i que el 1906 havia anat a Gósol, el poble on va néixer la meva mare.
De totes les coses que he tingut el privilegi d’aprendre com a responsable de publicacions al Museu, una de les més entranyables ha estat la descoberta dels llocs de la ciutat als quals va estar vinculat Picasso. Això ho vaig poder fer gràcies a la reedició de la Guia de la Barcelona de Picasso que Josep Maria Carandell va escriure per commemorar el centenari del naixement de l’artista.
Aquest projecte va ser especial per molts motius, però per a mi estarà sempre vinculat a les estones que vaig passar recorrent els llocs que apareixen al text i que varen transformar per sempre el meu imaginari particular d’alguns racons de la ciutat. Si hagués de portar-vos a fer només una part de la passejada pels llocs picassians, us duria a tres carrers.
La primera parada seria al carrer de la Plata. Tot i que els especialistes dubten d’on va tenir Picasso el seu primer taller, a mi m’agrada imaginar-me que va ser al número 5. Potser perquè l’edifici sembla més atrotinat, amb més regust a barri de port, o perquè l’últim pis, vist des de la foscor persistent de baix, diria que amaga els secrets de la llum que li va permetre dibuixar una cúpula de l’església de la Mercè enmig d’un cel rogenc que a mi m’agrada especialment.
A l’esquerra, vista de l’església de la Mercè des del terrat d’una escola del carrer Ample. Foto: Josep M. Llobet, 2006. A la dreta, cúpula de l’església de la Mercè realitzada per Picasso, Barcelona 1897, pastel i llapis Conté sobre paper.
El segon lloc que visitaríem seria el carrer d’Escudellers Blancs. No acostuma a estar entre els trajectes habituals dels vianants i sovint se t’obre gairebé desert quan vens pel carrer de La Lleona o pel d’en Rauric. Aquí tampoc no hi ha unanimitat a l’hora de situar el taller que va ocupar Picasso durant una part del 1899. Em sembla que el primer cop m’hi vaig passar una bona estona intentant identificar quina podia ser la finestra que va pintar (un oli que em va atraure des del primera vegada que el vaig veure) i que havia d’estar per força davant del seu taller. Caminant en direcció a Escudellers vaig descobrir que la resta del carrer és fascinant: silenci, balcons, llum i uns edificis amb un punt de noblesa que no havia imaginat trobar allà.
A l’esquerra, carrer dels Escudellers Blancs, on Picasso va ocupar un estudi durant alguns mesos de 1899. Foto: Josep Maria Llobet, 2006. A la dreta, balcó pintat per Picasso, Barcelona 1899, oli sobre tela.
I finalment, us portaria al petit tros que encara ens queda del carrer de l’Oli. De fet, aquesta és una parada per deixar volar la imaginació… pura evocació: ni la plaça de l’Oli (on hi ha via l’edifici d’El Guayaba) ni el carrer de la Riera de Sant Joan (que estava una mica més amunt) existeixen, perquè van desaparèixer amb la construcció de la Via Laietana. Però a mi m’agrada passejar-me per aquests quatre carrerons —entre la plaça de la Llana i la de Santa Caterina— i imaginar-me que les cases desaparegudes s’assemblen a les que resisteixen el pas del temps, amb els balcons plens de roba estesa. Gairebé puc sentir l’enrenou dels carros, els nens corrent i les dones carregades amb farcells, i miro de nou cap amunt cercant altra vegada una finestra. Però aquest cop sé que la que busco no està allà; la tinc localitzada molt a prop del Museu.
Si, a la plaça Sabartés hi ha un edifici que fa cantonada amb el carrer de l’Hostal de Sant Antoni. A l’últim pis, mirant cap a la plaça, hi ha una finestra quarterada, de fusta, que per mi és com una còpia de la que apareix al costat de Lola, la germana de Picasso, en un oli que reprodueix l’interior del seu estudi a la Riera de Sant Joan, 17.
Dos olis de Picasso al Carrer de la Riera de Sant Joan, 17, de 1900. A l’esquerra, vista del carrer des de la finestra de l’estudi de l’artista, oli sobre taula. A la dreta, Lola, germana de l’artista, a l’interior de l’estudi, oli sobre tela.
I va ser mirant a través d’aquella finestra que va pintar la impressionant vista del carrer, una altra de les meves obres predilectes. Algunes tardes, quan el sol pica de ple en aquest finestró de la plaça, m’agrada pensar que darrere els vidres hi ha algú que també té un pinzell a la mà i mira l’edifici del Museu buscant la inspiració que emana de les obres que hi ha a les nostres sales.
Marta Jové
Publicacions
agost 13, 2009
Un text bellíssim! Per què no et dediques a escriure?