El Blog

L’elecció de la imatge per a la campanya de comunicació d’una exposició és un procés basat en una relació de complicitat. De la direcció al departamet d’exposicions, passant pel comissariat, el departament de publicacions o l’arxiu fotogràfic, participen d’aquest procés que s’inicia en el moment en què es decideix la idoneïtat d’organitzar la mostra.

Les campanyes de comunicació del Museu Picasso de Barcelona no són de prêt-à-porter, són d’alta costura. No es tracta d’una afirmació de caire elitista sinó descriptiva perquè són molts els engranatges que s’han d’ajustar i, en cada cas, es trien les millors opcions per arribar a bon port. Comunicar allò que realment es vol és molt difícil i la responsabilitat de fer lluir allò que els altres han creat és la prioritat: som el mitjà i hem de saber mostrar el millor de cada projecte.

Per on comencem? Les primeres converses, prop de dos anys abans, van servir per definir les línies bàsiques de la mostra i van marcar els eixos principals de la campanya de comunicació: l’exposició seria una retrospectiva de l’obra de l’artista, es concebria com a targeta de presentació de la seva vida i obra, destacant-se com a punts diferenciadors de les altres dues estades -a Mònaco i a Montreal- la connexió de l’artista amb Barcelona i la seva estreta relació amb Picasso. Des del primer moment es va decidir que en el títol de l’exposició no es donaria peu a cap mena de concessió a l’evocació o a la descripció: seria, només, el nom de l’artista, Kees Van Dongen, tota una declaració d’intencions.

La imatge. En aquest cas, l’opció també semblava clara, no hi havia cap dubte: ens centraríem en l’especificitat de la mostra a la nostra ciutat i la imatge de l’exposició seria un dels retrats de Fernande Olivier, model de Van Dongen, parella de Picasso i símbol del nexe entre ambdós artistes. En aquesta ocasió no hi hauria sorpreses… o sí?

Després de les primeres proves ams els dissenyadors gràfics vam constatar l’evidència que els retrats de Fernande tenien un greu inconvenient: per a nosaltres la connexió entre imatge i contingut era clara però, ho seria per al públic? La resposta va ser no.

El repte. En moltes ocsasions, la feina del departament de comunicació es basa en saber abstreure’s del projecte i sortir al carrer per tal de veure’l des de la perspectiva de qui no n’està condicionat pel treball del dia a dia i la realitat és la següent: Van Dongen i el fauvisme són grans desconeguts a Barcelona i a Espanya i, per tant, el repte era convertir aquesta debilitat en fortalesa.

La decisió. Moltes van ser les opcions descartades i les proves realitzades fins arribar a la que vam considerar l’opció més adient. Entre els anys 1908 i 1909, Van Dongen va realitzar el seu autoretrat on els vermells ataronjats, les línies anguloses dels pòmuls i una tèrbola i desafiant mirada dominen la composició. Quina altra millor targeta de presentació que aquest autoretrat podríem trobar per a un artista tan desconegut al nostre país?

La imatge complia tots els requisits: presentava de manera clara el personatge i la seva obra; era fàcil de reconèixer i de relacionar amb l’exposició i tenia una unitat de volum important, totèmica i fàcil de reproduir en diversos formats i suports. Més endavant, també va complir un dels requisits fonamentals de tota campanya: aconseguir el permís dels prestadors. Moltes vegades una imatge considerada com la millor per a comunicar una exposició es descartada per la negativa dels propietaris de l’obra.

El resultat. La data de la inauguració suposa el tret de sortida i així, de manera coordinada amb les puntes previstes de repercussió als mitjans de comunicació, es llança la campanya al carrer: banderoles, opis, torretes, insercions publicitàries a premsa i falques de ràdio. La planificació de l’aparició als mitjans i la sol·licitud dels permisos necessaris es fa amb molta anticipació: Barcelona és una ciutat molt viva i els esdeveniments culturals són molt freqüents.

Ara només ens falta la reacció del públic. Sense deixar de banda els estudis tècnics d’acceptació, la millor manera de tenir una percepció “de pell”, empírica, és barrejar-se entre la gent del carrer o entre el públic visitant i escoltar els comentaris. Durant l’exposició de Torres García i, més recentment, a rel de l’exposició Objectes vius. Figura i natura morta en Picasso, els instal·ladors de les banderoles ens trucaven per informar-nos que, mentre les penjaven, la gent del carrer els en demanava alguna, com a souvenir. Aquest és, per mi, un dels millors indicadors que la feina està ben orientada.

Epíleg: les propostes que no van ser. Tres van ser les propostes finals d’aquest procés. Penjades al passadís de les oficines escolto els comentaris dels qui passen i s’aturen a veure-les… i em deixo seduir per l’artista, pels seus quadres, per l’ambient en que vivia… Potser tampoc m’hagués important haver donat el protagonisme a una dona asseguda en un canapè però, en realitat, l’exposició era molt més que això.

Imatges preparades per la campanya. La de l’esquerra és l’escollida.

Manel Baena
Departament de Premsa i Comunicació

Us agrada la imatge seleccionada?

Quina hauríeu triat vosaltres?