Visitants a les sales de la Col·lecció

Presentem les novetats més representatives respecte les obres exposades:

Sala 1: Hem procedit a un canvi en les acadèmies que va realitzar Picasso durant els seus estudis. La més antiga data de 1890, quan Picasso tenia 9 anys. També en aquesta sala tenim obres de petit format del viatge que va fer a Màlaga el 1895.

Sala 2: Es mantenen les obres Primera Comunió i Paisatge muntanyenc i s’incorporen algunes obres i esbossos relacionats amb escenes religioses com Tres escolans cantant.

Acadèmia. Braç (còpia d’un emmotllat amb guix). Pablo Picasso. 1894. Carbonet i llapis Conté sobre paper. 45 x 34 cm. MPB 110.843 | Acadèmia. Cap de faune (còpia d’un emmotllat en guix). Pablo Picasso, 1894. Carbonet i llapis Conté sobre paper. 50,5 x 48,3 cm. MPB 110.875

Sala 3: S’ha enriquit la vitrina central de sala amb obres sobre paper vinculades a l’estada de Picasso a Horta de Sant Joan, com Escena de mercat i també un carnet de dibuix (del qual s’aniran passant les pàgines) amb croquis i dibuixos d’habitants d’Horta i també del seu amic Manuel Pallarès.

Pagès en un camp. Pablo Picasso, 1898. Llapis Conté sobre paper blanc. 24,2 x 31,8 cm. MPB 110.774 | Retrat de Manuel Pallarès de perfil. Pablo Picasso, 1898-1899. Llapis Conté sobre paper. 21,8 x 15,6 cm. MPB 110.730 | Nen i varis apunts de figures. Pablo Picasso, 1898-1899. Llapis Conté sobre paper. 32,2 x 24,5 cm. MPB 110.786R | Escena de mercat. Pablo Picasso, 1898-1899. Oli sobre tela adherida posteriorment sobre fusta. 19,3 x 28 cm. MPB 110.080

Sala 4: S’ha reservat una paret sencera a la “tradició espanyola” amb dos retrats a l’estil de El Greco i la Còpia d’un retrat de Felip IV, pintat per Velázquez cap al 1653, entre d’altres, i també s’han afegit més carnets de dibuix de l’artista. Una altra part de la sala també està dedicada a retrats vinculats amb el seu pas pels Quatre Gats, entre ells el Retrat de Joan Vidal i Ventosa.

Còpia d’un retrat de Felip IV, pintat per Velázquez cap al 1653. Pablo Picasso, 1897-1898. Oli sobre tela. 54,2 x 46,7 cm. MPB 110.017 |  Retrat de Joan Vidal i Ventosa. Pablo Picasso, 1899-1900. Carbonet, llapis negre i aiguada sobre paper. 47,5 x 28 cm. MPB 70.802

Sala 5: En aquesta sala s’ubica l’obra Barraca de fira. També mostrem una pàgina diferent del Carnet de París del 1900.

Sala 7: A partir de juny en aquesta sala tornarà a estar exposada l’obra La nana tot acompanyant l’oli L’espera (Margot) que actualment es pot veure a la sala.

Ballarina de cancan. Pablo Picasso, 1901. Tinta xinesa a ploma i aquarel·la sobre paper. 17 x 11,5 cm. MPB 4.774 | Barraca de fira. Pablo Picasso, 1900. Oli sobre tela. 38,1 x 46,3 cm. MPB 113.113

Sala 8: Dedicada a l’època blava de Picasso, a la secció central es pot tornar a veure l’obra Terrats de Barcelona que havia estat temporalment cedida a l’exposició “Luces de bohèmia. Artistas, gitanos y la definición del mundo moderno” de la Fundación Mapfre de Madrid.

Terrats de Barcelona. Pablo Picasso, 1902. Oli sobre tela. 58,5 x 60,8 cm. MPB 110.020 | Arlequí. Pablo Picasso, 1917. Oli sobre tela. MPB 10.941

Sala 9: L’obra Arlequí ha estat cedida temporalment a l’exposició “Diaghilev and the Ballets Russes, 1909-1929: When Art Danced with Music” de la National Gallery of Art de Washington fins al setembre d’aquest any. En aquesta sala es poden veure les obres Cavall banyegat i Dona amb mantellina.

Sales 12-13-14: És l’espai dedicat a la sèrie de Las Meninas, que a partir del juny tornarà a comptar amb tota la sèrie d’obres completa.

Las Meninas. Pablo Picasso 1957. Oli sobre tela. 194 x 260 cm. MPB 70.433 | Pintor treballant. Pablo Picasso, 1965. Oli i Ripolin sobre tela. MPB 70.810

Sales B1 i B2: En aquestes sales s’exposa obra relacionada amb Jaume Sabartés, amic de Picasso i fundador del museu.

Sala 16: L’obra Pintor treballant passa a formar part de l’exposició temporal del museu “Yo Picasso. Autorretrats” que s’inaugura el 31 de maig.

Redacció del museu

Enllaços relacionats
Canvis en la Col·lecció del Museu Picasso

A més a més, com l’any passat, tots els museus que ho celebrem participem al programa “Un tros d’història” on es comparteix amb el visitant online una història secreta o un detall desconegut del centre o dels objectes de la col·lecció. I aquí us deixem el nostre petit tros d’història:

Taula de lires espanyola realitzada a començament del segle XVII en fusta de noguera amb reforç de tirants de ferro forjat. 78 x 160 x 95 cm

L’octubre de 1968, els germans Miguel i Juan Utrillo van regalar al Museu Picasso una de les taules que havien estat originalment al cafè Quatre Gats, lloc de reunió dels intel·lectuals i bohemis barcelonins durant els anys 1897 al 1903. En aquest local és on Pablo Picasso va fer la seva primera exposició individual, al 1901.

Sala Gran dels Quatre Gats, c. 1899. Foto: Mas | Dibuix de Ricard Opisso, de tertulia a els Quatre Gats. D’esquerra a dreta: Adolf Mas, Isidre Nonell, Vidal i Ventosa, Manolo Hugué, Joaquim Mir, Santiago Rusiñol, Ramón Casas, Ricard Canals, Pablo Picasso i Pere Romeu

Durant una restauració recent, es va veure que aquesta taula era molt més antiga del que el seu ús als Quatre Gats feia suposar, i que es tractava d’una taula espanyola realitzada a començaments del segle XVII en fusta de noguera, amb uns tirants de ferro forjat. Els laterals en forma de lira i les rodes són modificacions més modernes, probablement de finals del segle XIX o principis del XX.

Els Quatre Gats des del carrer , 2005. Foto: Josep M. Llobet  | Ubicació actual de la taula a l’espai d’oficines

Actualment aquesta taula està a la zona d’oficines i no pot ser visitada pel públic.

Redacció del museu

Haver aconseguit publicar la gran notícia sobre la donació a Barcelona de Las Meninas picassianes mereix una explicació.

Las Meninas. Pablo Picasso 1957. Oli sobre tela. 194 x 260 cm. MPB 70.433 | Las Meninas (Isabel de Velasco). Pablo Picasso, 17/11/1957. Oli sobre tela. 24 x 19 cm. MPB 70.484

La primavera del 1964, Josep Palau i Fabre era rebut novament pel pintor a Nôtre-Dame-de-Vie, la finca del poblet de Mougins. La visita, tal com ell la va contar fil per randa en el llibre de records Estimat Picasso (Destino, 1997), no va ser llarga, però va resultar intensa.

De sobte, li va comentar: “Digui a Barcelona que Las Meninas són per Barcelona”. Palau confessa que va acusar a l’instant una barreja explosiva d’alegria, perplexitat i atabalament. S’havia convertit en missatger d’una notícia bona, però d’una transcendència que imposava. No volia cometre cap error i per això va voler aclarir-ho. I va preguntar a Picasso que precisés a qui volia que ho digués.

Ràpid, sense dubtar, li va replicar: “A la gent, als seus amics… Digui-ho a la gent”.

Las Meninas. Pablo Picasso, 15/11/1957. Oli sobre tela. 130 x 96 cm. MPB 70.479 | Las Meninas. Pablo Picasso, 18/09/1957. Oli sobre tela. 129 x 161 cm. MPB 70.463

En arribar a Barcelona, a cuita corrents, precisa Palau, va “dir-ho, primer que a ningú, al meu amic Lluís Permanyer”. I jo, que llavors ja escrivia a El Correo Catalán, vaig publicar l’article el 12 de maig. El títol no podia ser cap altre que: “Digui a Barcelona que Las Meninas són per Barcelona”.

Article publicat a El Correo Catalán el 12 de maig de 1968

Jo crec que Picasso havia aprofitat l’avinentesa que li oferia el fet que aquell conjunt nodrit de variacions interpretatives sobre l’obra mestra de Velázquez havia estat exposat a l’estranger i, per tant, resultava burocràticament molt més senzill remetre-ho cap a una altra destinació, que no pas deixar que tornés a França. La decisió es va revelar l’encertada.

Jo crec que Palau em va triar a mi per la seguretat que li oferia el meu perfil: amics units pel llaç màgic picassià. Aquesta era la clau.

Las Meninas. Pablo Picasso, 15/09/1957. Oli i carbonet sobre tela. 29 x 161 cm. MPB 70.460

El 13 d’abril de 1963 vaig tenir la sort de passar una tarda sencera chez Picasso: intensa, divertida, memorable. El mèrit no era pas meu, sinó que el dec –no ho oblidaré mai– a la generositat del doctor Cinto Reventós i del seu fill Cinto, també metge. Jo ja escrivia a la revista Destino, i vaig anar a trobar el pare: li vaig pregar la seva influència per aconseguir ser rebut pel pintor. Em va replicar que ell ja era gran, hi anava poc i que unes setmanes més tard el seu fill havia ja programat visitar-lo. Li vaig repetir a aquest la mateixa petició i em va donar un “sí” d’allò més càlid i amigable.

Els meus pares em van voler acompanyar, per aprofitar així donar un tomb per França, ja que era Pasqua i el viatge era de quatre dies. Havia de venir en el nostre cotxe Assumpció Gausa, la meva promesa, amb la qual estava ja oficialment previst casar-nos a la tardor del 1964. Els seus pares no li van donar el permís. Coses d’aquella època…

Las Meninas (infanta Margarida Maria). Pablo Picasso, 14/09/1957. Oli sobre tela. 100 x 81 cm. MPB 70.459 | Las Meninas (María Agustina Sarmiento). Pablo Picasso, 20/26/08/1957. Oli y traces de llàpis gras vermell sobre tela. 46 x 37,5 cm. MPB 70.435

En tornar, vaig escriure un reportatge extens. Feia ja cinc setmanes que era a censura, i sense resposta, la qual cosa em va fer témer el pitjor: que seria prohibit. Podia ser una conseqüència de la irritació que l’aparell dictatorial franquista patia per la cada vegada més intolerable presència pública picassiana a Barcelona: s’havia inaugurat la seu del Col·legi d’Arquitectes i el Museu Picasso (denominació que havia estat expressament prohibida pel ministeri de la Governació), que per cert ostentava el nom oficial públicament de Museo Berenguer d’Aguilar: colección Sabartés. L’Assumpció coneixia Jaime Delgado, catedràtic de la Universitat de Barcelona que llavors era el cap de la censura, i per això, decidida, li va demanar audiència. Ell li va assegurar que abans de dos dies seria aprovat. Es va publicar el 22 de juny i ocupava dues pàgines de Destino, il·lustrat amb fotografies nostres i portava el títol de “Horas con Picasso.”

Una tarda, vaig fer cap a la llibreria antiquària Porter: feia anys que n’era client i amic de la família. En anar a pagar, Miquel Porter, que era a la caixa, parlava amb una persona. Llavors va preguntar-nos: “Us coneixeu?”. No ens coneixíem. I em va presentar Josep Palau i Fabre, qui a l’instant em va comentar:

-Així deus ser tu qui acaba de publicar aquest reportatge sobre Picasso.

Las Meninas. Pablo Picasso, 04/09/1957. Oli sobre tela. 36 x 28 cm. MPB 70.445 | Las Meninas (Nicolasito Pertusato). Pablo Picasso, 24/10/1957. Oli sobre tela. 61 x 50 cm. MPB 70.473

L’amistat va quedar així segellada amb una solidesa que mai es va trencar ni esquerdar, tot i que les amistats no li duraven. Ens vam donar força proves d’estimació, que un dia espero contar amb detall.

Per aquesta raó, Palau no va dubtar -malgrat que cultivava una desconfiança universal, que vaig tenir el goig de no patir mai, sinó més aviat el contrari-: jo havia de ser el primer a saber la gran notícia i proclamar-la als quatre vents.

Lluís Permanyer
Periodista i assagista

Inauguració de l’exposició de ceràmica

Comissariada per Joséphine Matamoros i Bruno Gaudichon, és una important representació del treball de Pablo Picasso en aquest àmbit creatiu, amb unes 150 obres pràcticament totes elles peces úniques no seriades, tot presentant les diverses tècniques, des de les rajoles, pinyates i fragments trencats amb dibuixos de Picasso, passant per les gerres i plats que l’artista decorava en el propi taller de ceràmica dels Ramié a Vallauris i acabant amb aquelles extraordinàries peces de caire escultòric que també va modelar. Hi ha peces mai presentades abans al públic.

Assistents a la inauguració de l’exposició

El muntatge curós de la presentació permet la comparativa visual de diferents peces alhora i la contemplació dels reversos dels plats o veure-les en 360º des de totes les perspectives, moltes d’elles també il·luminades des de sota.

Algunes de les peces de l’exposició. Fotos: Marc Munari

El Museu Picasso ha deixat dues obres de la nostra col·lecció en préstec per aquesta exposició, Cursa de braus i peix (1957) i Tres nus sobre fons fosc (1948), que fa poc van ser exposades en el marc de “Ceràmiques de Picasso. Un regal de Jacqueline a Barcelona”, una exposició també centrada en la passió de Picasso per la ceràmica i per la tradició mediterrània.

És un dels grans esdeveniments inclosos en la celebració de l’any Marsella / Provença 2013 Capital Europea de la Cultura i tindrà una segona etapa al Museu Nacional de  Sèvres – Ciutat de la ceràmica, a tocar de París a partir de finals de novembre.

Lluís Bagunyà
Relacions internacionals

Josefa Ruiz Blasco. Col·lecció Ricardo Huelin | Pablo Picasso. Retrat de la tia Pepa. Màlaga, juny-juliol 1896. Oli sobre tela. 57,5 x 50,5 cm. Donació Pablo Picasso, 1970. MPB 110.010

Josefa Ruiz era una dona soltera, coneguda pel seu fort geni, mal humor i extremada religiositat i tenia una cama paralitzada. A casa el seu germà Salvador vivia en una ala apartada de la casa, d’on poques vegades sortia, i la seva habitació estava repleta de sants, relíquies religioses i records del seu difunt germà Pablo Ruiz Blasco. Picasso rep Pablo com a nom de pila en record del seu tiet que va morir dos anys abans que ell nasqués.

Pablo Picasso va fer algunes estades estiuenques a Màlaga amb la seva família i durant l’estiu del 1896, quan comptava amb 15 anys, realitzà per encàrrec del seu oncle Salvador un retrat a l’oli de Josefa Ruiz, considerat una de les fites retratístiques del jove Picasso. L’artista juga amb la llum del rostre i el tractament cromàtic aconseguint aprofundir en el perfil psicològic de la seva tia.

John Richardson explica al volum I de Picasso. Una biografía que després de la primera negativa de la seva tia a fer-se el retrat, Josefa va canviar d’opinió i va anar a buscar a Picasso vestida de diumenge amb una capa d’hivern, una còfia de puntes que li havia fet la seva germana i el rellotge d’or del seu germà Pablo. Diu la llegenda que Picasso va pintar el retrat en menys d’una hora.

Segons el biògraf picassià Josep Palau i Fabre el Retrat de la tia Pepa és una obra mestra del període de formació del jove Picasso “en la qual el virtuosisme rivalitza amb la profunditat, com si tots dos volguessin primacia”. L’obra va ser donada al Museu Picasso de Barcelona pel propi Picasso el 1970.

El precedent d’aquest oli, que també resideix al museu, és el Retrat de la tia Pepa asseguda en una butaca, un dibuix a llapis ubicat a un àlbum de 1895 de 36 pàgines que conté dibuixos fets a Màlaga i a Barcelona amb estudis i croquis de retrats de familiars i obres de Velázquez.

Pablo Picasso. Retrat de la tia Pepa asseguda en una butaca. 1895.  Llapis grafit sobre paper. 12 x 8,1 cm. Donació Pablo Picasso, 1970. MPB 111.174

Fins el 9 de juny l’obra Retrat de la tia Pepa es pot veure a l’exposició “Picasso de Málaga. Obra de la primera época” al Museo Picasso de Málaga que fa un recorregut de les obres de joventut de l’artista en la Màlaga de finals de segle XIX.

Cristina Martín
Gestió de les xarxes socials

Referències i enllaços
Fitxa de l’obra Retrat de la tia Pepa a la web del Museu Picasso
Fitxa de l’obra Retrat de la tia Pepa a la Viquipèdia
Exposició “Picasso de Málaga. Obra de la primera época” al Museo Picasso de Málaga
Fitxa de l’obra Retrat de la tia Pepa a l’espai “Obras datadas en Málaga (1896-1901)” de la web de la Fundación Picasso. Museo Casa Natal
Apartat Antepasados y familiares de Picasso de la web de la Fundación Picasso. Museo Casa Natal
Picasso. Una biografía. Vol 1: 1881-190 de John Richardson. Alianza Editorial. Madrid, 1995. Pàg. 58
Le nouveau dictionaire Picasso de Pierre Daix. Robert Laffont. París, 2012. Pàg. 798
Diccionario Málaga-Picasso Picasso-Málaga de Rafael Inglada. Editorial Arguval. Màlaga, 2005. Pàg. 118

Els altres habitants del museu
Blanquita Suárez
Mª Dolores Ruiz Picasso
José Ruiz Picasso
María Picasso Blasco
L’Arlequí
Bendetta Canals
Fernande Olivier
Sebastià Junyent
Carles Casagemas
Vidal-Ventosa
Reventós

La poesia de Picasso, surrealista, nostàlgica (d’una Espanya que ja no existia), obsessionada pel menjar, tendra però també luxuriosa, carregada de paraules i de frases antigues, molt influïda per Góngora però també pels seus contemporanis (com Alberti o Breton), era una manera en què la força creativa de Picasso trobava sortida quan per alguna raó es trobava en un moment, si no mort, al menys de dubte, en la pintura. Moltes vegades apunta als mateixos temes: el toro, la guitarra, Sabartés. I sempre és una manifestació de llibertat creadora.

Continuem, en la darrera sessió d’aquest curs (com passa el temps!) amb No soy yo. Autobiografía, performance y los nuevos espectadores, de Estrella de Diego.

Jordi Carrión
www.jorgecarrion.com

Enllaços relacionats
La nova temporada del Club de Lectura

Els contes curts són narracions breus que, en aquesta convocatòria, no podran ocupar més de 1.500 caràcters, espais inclosos. Per la franja d’edat de 8 a 12 anys, proposem un haiku, un poema breu en tres versos.

Els relats s’han d’inspirar en alguna d’aquestes tres obres del museu:

Retrat de Benedetta Bianco (Sra. Canals). Pablo Picasso. París, 1905. Oli i carbonet sobre tela. MPB 4.266

El Passeig de Colom. Pablo Picasso. Barcelona, 1917. Oli sobre fusta. MPB 110.028

Lola, germana de l’artista, a l’estudi de Riera de Sant Joan. Pablo Picasso. 1900. Oli sobre tela.  MPB 110.054

I per unir-nos a les celebracions de l’Any Joana Raspall, l’hem convidat a participar com a jurat honorífic.

Tot i passant-hi,

els camins de la vida

no sé on menen.

Joana Raspall

Teniu fins el 23 d’abril per enviar-nos els vostres propostes!

Redacció del museu

Enllaços relacionats
Bases del concurs

Pablo Picasso. Jacqueline amb barret de palla. Mougins, 14 de gener del 1962. Linogravat: gravat amb gúbia, en quatre colors, sobre linòleum, estampat sobre paper (IV estat).  74,9 x 61,7 cm (làmina). Donació Jaume Sabartés, 1962. MPB 70.266 (dedicatòria a baix a la dreta)

Els dos amics es van conèixer de molt joves, quan eren uns adolescents —tot just tenien divuit anys—, però de seguida van copsar la complicitat que els unia (“comenzamos a darnos cuenta de que podemos comprendernos y sentimos placer en encontrarnos”), una complicitat que va durar tota la vida. Picasso va començar a fer retrats de Sabartés el 1900, només un any després d’haver-se conegut, i ho va seguir fent al llarg dels anys. De vegades eren dibuixos, d’altres olis i d’altres poemes; però no només retratava el seu amic, sinó que el convertia en destinatari de molts d’aquests retrats.

El 1935, quan Picasso vivia a París i començava a patir la solitud del geni, va demanar al seu amic que tornés al seu costat; i Sabartés hi va anar i s’hi va quedar per sempre. És en aquell moment que Picasso comença a regalar-li unexemplar de tots els seus gravats amb una dedicatòria; al principi eren llargs escrits, sovint en to de broma (un dels registres que ambdós compartien) i més endavant, quan Sabartés vivia a París i Picasso al sud de França, la dedicatòria va esdevenir “Pour Sabartés”. I “Pour Sabartés” va ser fins i tot després de la mort de Sabartés el 1968, quan Picasso va continuar regalant un exemplar de cadascun dels seus gravats al Museu de Barcelona “Pour Sabartés”… El Museu representava per a l’artista la figura de Sabartés, la ciutat natal de l’amic, els records de joventut. I “Pour Sabartés” van ser les grans donacions d’obres de Picasso al Museu de Barcelona “en memoria de mi inolvidable amigo”. Sabartés ja no hi era, però Picasso el va tenir molt present fins a la seva pròpia mort el 1973.

Pablo Picasso. Retrat blau de Jaume Sabartés. 1901. Oli sobre tela. 46 x 38 cm. Inscripció: Jaime Sabartés angle superior esquerre. Donació Pablo Picasso, 1968. MPB 70.491

“Pour Sabartés” és una de les formes amb què Picasso expressava la seva admiració per Sabartés, però és quelcom més, jo diria que molt més. Dedicar allò que algú crea a una persona és, sens dubte, una manera molt bonica i sincera de demostrar-li afecte i profunda estimació, i Picasso, com no podia ser d’altra manera, n’era plenament conscient i va procedir en conseqüència.

Amb motiu d’aquest aniversari, hem volgut reivindicar la figura de Sabartés, aquell personatge no massa conegut, i sovint titllat d’ombra negra de Picasso, que va ser clau en la formació del Museu gràcies a la seva relació amb l’artista i amb la ciutat de Barcelona. Tanmateix, avui m’agradaria reivindicar un aspecte de la figura de Picasso que potser és més desconeguda. Sempre veiem el geni (sens dubte ho era) i la persona complexa, però Picasso era també un amic dels seus amics i un defensor de les causes perdudes. Era fidel als seus i amb Sabartés ho va demostrar sobradament.

Pablo Picasso. El toro. 1946. Gravat amb llapis litogràfic i aiguada, sobre matriu de pedra, tirat sobre paper Arches (XIè estat, prova d’artista no numerada). 32,5 x 44,4 cm. MPB 70.012

M’agradaria acabar amb una història de Picasso “Pour Sabartés”. El 1901, l’artista va pintar a París el Retrat blau de Jaume Sabartés. Unes setmanes després, tots dos havien de tornar a Barcelona i Picasso va posar el quadre a la maleta i va dir al seu amic que en arribar passaria per casa seva i li donaria el retrat, però no ho va fer, va anar primer a la taverna dels Quatre Gats i allà el va deixar penjat. Anys més tard, un cop tancat el bar, l’obra va anar de mà en mà fins que Picasso la va comprar per tal de recuperar-la, i des d’aquell moment va romandre a casa seva, al seu costat. Quan el 1968 Sabartés va morir, Picasso va donar l’obra al Museu de Barcelona… “Pour Sabartés”. Ara està penjada a la sala vuit del Museu, aquí la tenim… en record de Picasso “Pour Sabartés”.

Sílvia Domènech
Coneixement i Recerca

Enllaços relacionats
Exposició: El Museu Picasso, 50 anys a Barcelona
Article: Sabartés, aquell gran amic
Activitat: Visita Jaume Sabartés

La conversa sobre l’orfe protagonista, l’ambigüitat genial del punt de vista narratiu, la importància del cinema, la reconstrucció d’una topografia de la memòria, el policia abusiu, la mare seductora i el conjunt de l’obra narrativa de Marsé va ser amena, interessant i plena d’anècdotes. No podia ser d’una altra manera, si es té en compte que Izquierdo és contemporani i amic de l’escriptor.

Justament la qüestió temporal va ser una de les més importants de la vesprada. No només per qüestions històriques (la guerra civil, les transformacions urbanes, la pròpia cronologia de la ficció, les biografies dels personatges), sinó també pel contrast entre aquella època i la nostra. Una època en què els sindicats encara tenien força, en què els cinemes de barri i els tebeos formaven part de l’educació sentimental dels joves, en què la tecnologia de l’entreteniment encara no condicionava la vida de la gent.

Per a la propera reunió canviem radicalment d’àmbit i abordem per primer cop la producció textual del propi Pablo Picasso, amb Textos españoles.

Jordi Carrión
www.jorgecarrion.com

Enllaços relacionats
La nova temporada del Club de Lectura

Col·locació de la placa del Museu Picasso de Barcelona. c. 1966. Fons documental del Museu Picasso de Barcelona. Foto: Hernández

Des del museu teníem moltes ganes de celebrar-ho d’una manera ben especial, que fos propera als ciutadans de Barcelona (als quals Picasso regalà tantes obres seves) i també que ens permetés a tot l’equip participar-hi i fer una aportació.

Per aquesta raó ens vam proposar fer una jornada de portes obertes on el personal del museu compartís amb el públic el seu coneixement, però també la seva passió per les obres que són la raó d’existir del museu. Un coneixement que provingués des de molts àmbits diferents de l’activitat del museu, no només des del comissariat, si no també des de la restauració, l’educació, la comunicació i també les publicacions, registre, seguretat, premsa, etc.

Presentació de l’obra Cavall banyegat per part del director del museu

Així, els que ens vam engrescar vàrem triar les nostres obres preferides i ens vam preparar unes breus presentacions que van generar moltes anades i vingudes internes, xerrades amb les conservadores i consultes a la biblioteca per confirmar i ampliar informacions, fins i tot assajos i intercanvi de dades o materials obtinguts en la recerca. Tots ens hi vàrem implicar molt i esperàvem el dia amb il·lusió i un cert nerviosisme, ja que per a molts les presentacions en directe no formen part del dia a dia.

Va arribar el dia i es va obrir el museu amb persones que ja feien cua, i de seguida es van anar omplint les presentacions. Feia molta il·lusió veure com el públic compartia la proposta, es mirava el full de mà per decidir quina presentació volia escoltar tot seguit, com s’estaven atents davant de les obres i com compartien i participaven en les xerrades.

Internament, també va ser molt emotiu veure com gairebé tothom del personal va venir durant tot el dia, fessin presentacions o no, per seguir als seus companys i companyes i animar-los, donar-los suport, etc. I també va ser magnífica la implicació i complicitat absoluta de tot el personal de gestió de públics, que ens va donar recolzament en tot moment i va compartir amb nosaltres la celebració.

Presentacions de les obres per part del personal del museu

Hem demanat valoracions, anècdotes i vivències als nostres guies improvisats, i us fem arribar algunes experiències de com van viure la jornada:

Sílvia Domènech – Cap del Centre de Coneixement i Recerca
“La segona vegada que vaig explicar el Retrat blau de Jaume Sabartés, tenia a primera fila una nena d’uns 6 anyets tota entusiasmada amb la meva explicació. Quan vaig acabar em va aplaudir i va venir cap a mi i em va dir: ‘m’ha agradat molt… quan expliquen un altre conte?’ Per mi va ser el millor del dia!.”

Marta Jové – Publicacions
“La jornada ens va permetre un contacte amb el públic que va ser molt directe i molt gratificant (especialment per a les persones que rarament el podem tenir, pel tipus de funcions que fem al museu). Les expressions de la gent quan ens escoltava eren impagables. A mi personalment em va reforçar la profunda estima que tinc pel museu, per la col·lecció i per la meva feina. També va ser molt positiu per reforçar els vincles entre les persones que treballem al museu, perquè va ser un projecte comú, més enllà dels projectes departamentals als quals estem acostumats. Treballar amb el personal de gestió de públics o amb companys d’activitats va ser molt gratificant.

Presentacions de les obres per part del personal del museu. Fotos: Josep María Llobet

La millor anècdota va ser aquesta: Estava a la sala 8 escoltant a una companya. Se m’acosta una senyora amb la seva filla i em diu que la nena (morta de vergonya per la iniciativa de la mare) tenia uns dubtes sobre un quadre i que si les podia ajudar. Per no ser descortès els vaig dir que si, però em va agafar una suor freda pensant que jo en el fons sé poques coses de la col·lecció i que segons de quina obra es tractés no sabria com sortir-me’n. A més a més, anàvem cap a les sales 10 i 11… Per sort, em van portar davant del Passeig de Colom. El problema de la nena era com entendre la perspectiva que ens mostra el quadre. Vaig improvisar una explicació sobre el cubisme que no se m’oblidarà mai a la vida. Em sembla que la mare i la nena van estar molt agraïdes… i també el petit grup que es va formar al meu voltant mentre intentava explicar-los el que se’m va acudir.”

Mercè García – Servei d’Activitats (Departament de Programes Públics)
“Doncs per a mi va ser un dia molt emotiu, esgotador però divertit, un dia en el que hi va haver molta complicitat entre el personal del museu i els diferents departaments, ja que no tenim la oportunitat de fer-ho sempre, i va sortir perfecte. Tant el públic assistent com nosaltres ens ho vam passar molt bé, que era del que es tractava.”

Xavier Vilaró – Coordinador de Seguretat
“Per mi el més bonic va ser l’alegria de la gent i com seguien les explicacions, amb un retorn en positiu, compartint experiències. També la fidelitat amb la qual el públic seguia d’una presentació a una altra, era un públic molt interessat i molt format, molt participatiu. I com tots els companys vam fer pinya, compartint un mateix moment. M’ho vaig passar molt bé i va ser molt enriquidor.”

A tot el personal de gestió de públics de l’empresa Magma, a tots els del museu que van gosar participar –i a tots els del museu que no ho van fer però que han participat activament en fer possible el 50è aniversari, al personal passat de la casa, al Departament de Comunicació i Premsa, Manel i Anna, a la Mercè, la Vanesa, la Milena i la Cristina, que hi van estar implicades tot el dia sense parar, i sobretot al magnífic públic assistent, GRÀCIES! per la vostra complicitat, calidesa i per fer aquesta celebració possible.

Anna Guarro
Programes Públics

Enllaços relacionats
Àlbum de fotos del 50è aniversari del museu
Fulletó de la jornada
Xarxes socials del museu