Aquesta ha estat una activitat organitzada per la Marta Iglesias de Programes Públics. Jo vaig voler assistir-hi tant per l’interès professional de conèixer aquesta nova oferta del museu per al públic familiar com per, com a mare, viure aquesta experiència amb els meus fills.

Els assistents i la Patricia ens vam trobar al Pati Finestres del museu i allà ja va començar el conte. Monstres simpàtics de color blau, tres ulls i una cama van començar a brollar de la imaginació de tots, mentre ella ens feia agafar-nos a una corda i, tot estirant-la, ens portava per les sales del museu fins arribar a Las Meninas, on vam trobar més monstres, princeses, gats i gossos, cafeteres-aspiradores, pianos-vaixells i fins i tot el Petit Príncep i la caputxeta… Nens i pares anàvem afegint elements al conte i ella entrellaçava històries mentre ens oferia una manera diferent de mirar les obres de Picasso, basada en les seves paraules i la nostra imaginació, tant la de cadascú com la que entre tots varem construir.

Tot jugant amb els contes. Fotos: Jordi Mota

Vaig gaudir molt de l’activitat i veure la cara dels nens, fascinats per les històries que anaven sorgint, va ser una gran experiència. Però també ho va ser sentir-nos tan benvinguts per la resta de visitants del museu, que de sobte ens veien arribar, grans i petits agafats d’una corda i a voltes navegant, a voltes mig ballant, escoltant i proposant històries. Inconscientment, els imposàvem un canvi de ritme en la seva visita, però ells ens rebien amb grans somriures.

I és que per a tots han quedat molt lluny els dies en què, a les sales dels museus, els nens hi feien nosa. Més aviat ara s’entén com una necessitat per mantenir vives les obres que siguin viscudes pels infants, que aquests se les facin seves i les incorporin al seu món. I en aquest sentit crec que aquesta nova aposta del museu, que dóna la benvinguda a les famílies a les sales d’exposició, és molt valuosa.

Anna Guarro
Programes Públics

Quan aneu als museus amb nens què hi voldríeu trobar? Quines experiències en teniu?

De moment es pot veure un gran forat, però fixant-nos-hi bé ja estan dibuixats els elements estructurals de l’edifici, els pilars, els murs de càrrega i tot el perímetre exterior.

Obres d’ampliació del museu. Foto: Josep Maria Llobet

Aquesta setmana passada ha quedat muntada la gran grua que ha de permetre que l’edifici vagi prenent forma. De moment estem en uns terminis de lliurament d’onze mesos. Per tant, pensem que per la primavera de l’any vinent els Serveis Educatius i el Centre de Documentació i Recerca estaran plenament operatius a la seva nova ubicació de l’edifici de la Plaça Sabartés.

Obres d’ampliació del museu. Neva… i les obres no s’aturen

Anirem explicant al blog els progressos i les diferents fases de l’obra.

Redacció del museu

Tinc respostes per a totes aquestes preguntes (més o menys). La primera és clara: No, no hi érem. I existeixen diverses raons que ho expliquen. En primer lloc, per començar des de baix i anar creixent. Hem obert aquest blog i perfils a Facebook, Delicious, Flickr, Youtube i Slideshare. Actualment, el blog i el Facebook són els que més dedicació ens requereixen. Twitter és enganyós, pot semblar que enviar un missatge curt de tant en tant no implica gaire temps. Res més enllà de la realitat: si s’hi vol tenir una bona presència és necessari tenir una estratègia que s’ajusti a l’estratègia general del museu i publicar tweets interessants i motivadors, així com reaccionar amb promptitud als tweets dels seguidors i DMs (Missatges Directes). Utilitzar el Twitter com un simple canal de difusió de les activitats crec que és fer-ne un mal ús i desaprofitar-ne les potencialitats. I si decideixes seguir altres museus i professionals (alguns museus no en segueixen cap) requereix una tasca diària que se suma a moltes d’altres. Per altra banda, fa sis mesos a Catalunya i la resta d’Espanya l’ús de Twitter era molt menor del que existeix ara mateix.

Per tant, i això respon a la tercera pregunta, vam decidir que ara ja estàvem millor preparats per iniciar una presència activa a Twitter. Fins avui hem publicat 172 tweets i hem arribat a prop de 800 seguidors. El widget de Twitter en directe a la barra lateral esquerra d’aquest blog actua també com una bona plataforma de difusió. Esperem que el compte @museupicasso seguirà creixent, mica en mica, tant en nombre de seguidors com en interacció.

4 de març de 2010: 795 seguidors, 135 llistes

Massa tard? Espero que no, perquè encara que vaig llegir  al blog de Brian Solis, L’ Estrella Twitter: Nova o Supernova? que Twitter està de capa caiguda, i les estadístiques mostrades confirmen que la seva utilització està disminuint, al nostre país (i crec que en general a Europa),  estem encara en el camí d’anada. Al congrés Museums and the Web del proper abril, diria que hi tindrem encara un twitteig ben estès, continuant així l’espectacular creixement experimentat a l’edició del 2009.

He estat twittejant durant mesos en nom del museu com @innova2. Això ens ha proporcionat un tast de la plataforma. I, a dia d’avui, us puc dir que Twitter és actualment la meva primera i més important font d’informació i coneixement sobre els museus i les xarxes socials en general.

Conxa Rodà
Coordinació de Projectes

Quin creus que serà el futur de Twitter? Què en penses?

Una vegada solventats els problemes legals i tributaris, L’ofrena va arribar al museu i va ser presentada el 19 de novembre de 1985. Els sentiments del personal del museu van derivar de la sorpresa inicial a un sentiment d’eufòria i gratitud, comuns davant de qualsevol donació, però augmentats, en aquest cas, per l’absència de relació directa amb el benefactor, per l’insospitat del llegat i per la importància de l’obra, ja que el conjunt de dibuixos i pintures dedicats al tema de l’ofrena és de vital importància per entendre el camí recorregut per Picasso cap a la creació del Cubisme. Aquest guaix, petit de mida, però gran de significat s’ha convertit en una de les obres més emblemàtiques del museu i és un paradigma de com Picasso es nodreix del passat i el dinamita per crear el seu propi llenguatge.

Pablo Picasso. L’ofrena. París 1980. Guaix sobre cartró amb imprimació
blanca. 30,8 x 31,1 cm. Donació Lord Amulree, 1985. MPB 112.716

El descobriment de l’art africà, les visites al museu del “Trocadero” i l’exhibició de Grans baigneuses (1899-1906) de Cézanne en el parisenc Saló de Tardor de 1907 van tenir un efecte immediat en la producció dels joves artistes que buscaven noves formes d’expressió. Com Georges Braque i André Derain, Picasso va realitzar unes pintures amb figures deliberadament someres i primitives, reflex i síntesi de les composicions del mestre d’Aix i de la simplificació formal de les talles africanes. L’amistat, Tres dones, Dones al bosc i L’ofrena constitueixen la resposta de Picasso als darrers treballs de Cézanne.

Museu Picasso de Barcelona. Imatge de la cartel·la explicativa
sobre el dibuix preparatori, Musée Picasso de París

L’ofrena celebra la reconciliació de l’artista amb la seva companya Fernande i ret tribut a les escasses pintures eròtiques de Cézanne. En el primer dibuix preparatori, que forma part d’un carnet de dibuix datat de 1907-1908, una dona jacent rep un ram de flors d’un personatge masculí sota l’atenta mirada d’un àngel. La figura alada desapareix al segon esbós i una anotació manuscrita en espanyol descriu l’argument de l’escena: “Està ajaguda en un llit i el/ la descobrir aixecant el llençol darrere dels domassos del / llit i l’habitació, ell té / un ram de flors a la mà”.

Malén Gual
Conservadora

L’objectiu d’aquesta trobada professional  és comunicar i compartir experiències amb el fi de construir un camí conjunt i enriquidor en un  terreny  jove  i força autodidacta com és la conservació de la creació del segle XX. Obres d’avantguarda i post-avantguarda d’artistes molts dels quals s’inicien al XIX i produeixen en ple segle XX.

Ens ocupem, per tant, de la conservació d’una producció artística no tan recent (recordem que els plàstics ja són centenaris, les primeres pel·lícules en nitrat de cel·lulosa són de finals del segle XIX i Picasso fa servir materials aliens a les Belles Arts, tals com hule i pintura industrial, ja a l’any 1912).

Pel que fa al coneixement del segle XXI, el departament de Conservació-Restauració del Reina és pioner en el disseny i l’ús de la informació d’artistes vius. Es treballa amb els artistes, en diàleg directe, per tal de recollir la màxima informació sobre el seu procés  creatiu. Les entrevistes queden gravades en vídeos que documenten la metodologia de treball seguida, detalls de muntatge de les instal·lacions, condicions de manipulació, etc.

Respecte la tasca de conservació-restauració destacaria dos punts:

• La interdisciplinarietat ja es una pràctica normalitzada  en el mon dels bens culturals, els conservadors sabem  establir-ne  els ponts de diàleg i som una peça clau en la ciència de la historia de l’art.

• La plena participació en l’activitat  museogràfica i la presència indiscutible del conservador-restaurador en el desenvolupament de les exposicions temporals.

Per la nostra part, el Museu Picasso ha col·laborat a les Jornades presentant un cas pràctic de conservació preventiva sobre una gran tela de la col·lecció, Las Meninas. Mitjançant un pòster, s’ha mostrat gràficament les possibilitats de les vitrines climàtiques per a obres de gran format i les conclusions extretes després de gairebé dos anys de seguiment, període que inclou els vuit mesos que l’obra ha estat exposada a diverses seus europees.

Vegeu el pòster presentat on es pot seguir en detall les característiques tècniques de l’obra i de la vitrina climàtica.

Feu clic per ampliar

Agraïm  al departament de Conservació-Restauració del Reina la seva organització excel·lent, així com al Grup Español de Conservació (GEIIC) i les empreses que cada any hi donen el seu  suport.

Programa complet de les Jornades en PDF

Reyes Jiménez
Deptartament de Conservació Preventiva i Restauració

El 2009, el Centre de la Imatge i la Tecnologia Multimèdia (CITM), de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), va signar amb el Museu Picasso un conveni marc amb l’objectiu de treballar plegats en programes d’interès comú per el desenvolupament de les arts visuals i en concret de la imatge digital. Com a conseqüència d’aquest conveni, i en tant que responsable del Laboratori de Qualitat de la Imatge (LQI) del CITM, he tingut la oportunitat de col·laborar amb la Sílvia Domènech, responsable de Coneixement i Recerca del museu, en la preparació de protocols de treball que estableixin les condicions, els límits i les metodologies en la reprografia digital de la col·lecció, reprografia dels fons documentals i d’altres activitats fotogràfiques a les instal·lacions del museu.

En una primera fase, s’han redactat tres protocols d’actuació centrats respectivament en:

• reproducció digital d’obra original
• reproducció digital de fons documentals
• realització de reportatges d’activitats diverses a les instal·lacions del museu

Aquest enunciat, senzill en sí mateix, comporta una certa complexitat per la necessitat de connectar en una mateixa línia d’actuació els professionals implicats en les reproduccions, llurs equipaments, les metodologies de treball i la necessària adequació de les instal·lacions del museu per rebre, comprovar, utilitzar i redistribuir de forma adient els arxius digitals resultants.

Laboratori de Qualitat de la Imatge

La segona fase, ara en desenvolupament, consisteix a implementar els procediments descrits en els protocols en els diferents estadis d’encàrrec i utilització d’imatges per part de diferents departaments del museu. És aquesta fase, com ja he dit, la més complexa per la necessitat d’atendre a fluxos de treball establerts des de fa força anys amb els canvis que implica l’adaptació a una acció globalitzada i controlada. En aquest sentit, és important remarcar la bona disposició de les persones implicades que fa possible avançar i superar les dificultats.

En un altre ordre de coses, el sol fet que una institució com el Museu Picasso prengui la iniciativa d’establir unes condicions de treball controlades en relació a la reprografia digital, és un senyal que les coses avancen en la direcció adient i que la renovació necessària en l’àmbit de la fotografia professional s’està consolidant com un tret característic dels nous procediments i tecnologies en què ara es recolza la fotografia com a tècnica.

Aquesta experiència, que tot just ara comença a mostrar el seu abast real, s’està revelant no només com un repte en el marc de les activitats de l’LQI, sinó també com un exercici d’apropament entre els pressupòsits teòrics que menen les activitats de recerca i l’aplicació pràctica al servei d’estructures de treball fixades per les necessitats de les institucions i dels professionals que hi presten els seus serveis. És aquesta, per a nosaltres, potser l’aportació més valuosa de les activitats derivades del conveni doncs a causa del lligam que el LQI té en la docència del títol de Grau en Fotografia i Creació Digital de la UPC, ens és possible conduir aquesta docència cap a la formació de futurs professionals que puguin donar resposta a les necessitats esmentades i tècnics capaços de garantir l’acompliment de les premisses de qualitat que exigeixen els estàndards més exigents.

Carles Mitjà
Coordinador del Laboratori de Qualitat de la Imatge (LQI)
CITM/UPC

Nosaltres creiem que en els catàlegs, com en la resta de llibres, la coberta és l’esquer que llancem al lector, el cant de sirena que volem que l’atrapi. Triar-ne una i no una altra no és simplement una qüestió de gust. Posant-ne una de concreta decidim què us volem explicar, què pretenem destacar del que hi ha dins, què pensem que us cridarà l’atenció.

1 Coberta del catàleg de l’exposició Oblidant Velázquez. Las Meninas. Jason Ellams
2 i 3 Altres propostes gràfiques descartades. Jason Ellams

Massa clàssica? Massa críptica? Elegant? Agosarada? Massa òbvia? S’interpretarà bé? Lliga amb la línia del nostre museu? Es veurà passada d’aquí uns anys? Aquestes i moltes altres preguntes ens fem quan estem decidint quina serà la coberta del catàleg en el qual estem treballant.

1 Coberta del catàleg de l’exposció Imatges Secretes. Nino Cabero
2 i 3 Altres propostes gràfiques descartades. Nino Cabero

De vegades aquesta tria s’allarga durant setmanes. En d’altres ocasions hem escollit decididament en la primera reunió. Sovint demanem als dissenyadors que treballen amb nosaltres que ens presentin opcions diferents, que no es limitin a posar en imatge una idea que els hem donat, que s’arrisquin a oferir visions fins i tot contradictòries. Ningú com ells, que porten mesos treballant en el projecte, coneix les possibilitats expressives d’algunes imatges o el poder de la tipografia. Sort en tenim de la seva paciència i professionalitat quan la tria esdevé complicada.

Però la coberta no és només imatge o tipografia. La coberta és quelcom que toquem, és una part fonamental del cos físic del llibre: l’embolcalla, el defineix, n’és el suport. Per tant, el format, els materials que triem, si fem una rústica o una tapa dura, si hi afegim una sobrecoberta o no… com posarem el títol al llom, com serà aquest… si escriurem o no algun text per a la contracoberta… Tot això té un significat precís, vol dir alguna cosa, i és segur que genera moltes i molt diferents sensacions entre els visitants de l’exposició que compren els nostres catàlegs.

Marta Jové
Publicacions

Us sembla que la tria en els dos casos ha estat encertada? Vosaltres quina coberta haguéssiu escollit per a cada exposició?

Dins del cicle “Mirades sobre la col·lecció” el Museu Picasso ha convidat Valentín Roma a fer una xerrada. La versió escrita íntegra es troba a la web del museu en versió pdf. Hem extret per al blog els fragments més directament relacionats amb l’obra de Picasso. És un text interessant, lúdic i provocador. Lectura recomanada 5* (a continuació l’original en castellà).

Tradicionalmente el arte entendió la apropiación desde su vertiente más esquemática y, al mismo tiempo, más sensacionalista […] Dentro del “apropiacionismo” –tal vez, el ismo postmoderno por antonomasia– no sólo habita cierta forma de homenaje, plagio o parodia, sino también la afirmación de estar dentro de una misma idea colectiva. En este sentido, tal vez cabría pensar la apropiación desde un lugar diametralmente opuesto al que propone la historia del arte, esto es, como un proyecto comunitario, un posible comunismo desarticulado. Desde esta perspectiva que desatiende la condición del autor, quizás deberíamos rescatar algunos conceptos que son una especie de registro emotivo –una mala palabra– de lo que es el arte. Me gustaría, entonces, proponer dos términos sobre Picasso y Las Meninas. El primer término es tradición. El segundo término es promiscuidad.

Distingamos cuatro clases de promiscuidad artística: la promiscuidad de la carne, la promiscuidad del tiempo, la promiscuidad de la mirada y la promiscuidad de la historia.

[Per una explicació detallada de cadascuna i la corelació que Valentín Roma fa amb l'obra de diversos artistes, vegeu el text íntegre.]

[…] Por fin llegamos a la cuarta promiscuidad, la de la historia, y aquí llegamos, por fin, a Picasso.

Hablar de apropiacionismo en Las Meninas de Picasso es referirse a algo inexacto y excesivamente parcial. Hablar de variación es igualmente atender, solo, a un método de trabajo que ni es patrimonio de Picasso ni es, siquiera, una seña de identidad picassiana.

Me han invitado a hablar de esta serie de cuadros y les tengo que confesar –no es una broma– que apenas si los entiendo. Ojala fuese John Berger pero malogradamente para ustedes no lo soy, por lo que intentaré lanzar una serie de ideas que me suscitan Las Meninas y que quisiera compartir con el público.

La primera idea es que Las Meninas me parecen un diario adolescente, esos en los que uno va anotando todo lo que le pasa y que después, pasados los años, se manifiestan como un muestrario de escaramuzas psicológicas y de derivas emocionales. Esos saltos desde lo intrascendente hasta lo estructural, desde lo anecdótico hasta lo definitorio se encuentran de algún modo en estas pinturas. Intuyo en esos gestos cierto espíritu didáctico, como si en 1957 Picasso hubiese querido aprender algo de Velázquez. Y es que aprendemos tanto de lo importante como de aquello que casi no significa nada. Aprendemos por oposición, probando cuál es el límite de las cosas, cuál es su final.

La segunda idea es que cuando miramos Las Meninas de Picasso no observamos a Velázquez reinterpretado ni deconstruido. Tampoco, me atrevería a decir, vemos al propio Picasso. Lo que observamos es, simplemente, un modo de mirar un cuadro. Esto puede parecer poco épico pero, en realidad, puede ser sumamente importante. Se ha hablado mucho de la quietud de los cuadros de Velázquez, de esa “falta de aire”, que decía Cortázar refiriéndose a Velázquez y, también, a Mondrian. Si esto es cierto –que de alguna manera lo es– Picasso consiguió animar Las Meninas, extraer de ellas lo que tienen de icono impenetrable.

La tercera idea es que después de aprender y de mirar, Picasso “vulgarizó” Las meninas de Velázquez y, con ello, las humanizó de algún modo, rescatando ese cuadro maravilloso de los discursos veneradores de la historia del arte, del fetichismo de los museos, de la indiscriminada fascinación de las aglomeraciones e, incluso, de la mirada alucinada de artistas contemporáneos como Jeff Wall o Alfredo Jaar.

La cuarta, y última, idea es una maldad. No tengo a Picasso por un artista “humanitario”, por lo que entiendo que esa operación suya de aprender, mirar y humanizar a Velázquez no fue una bienaventurada tarea escolar. Comprendo, más bien, que Picasso estaba alternando –como se decía antes– con la historia de la pintura, estaba coqueteando, estaba, en definitiva, siendo promiscuo. No daré nombres, pero hay artistas que hacen de la coherencia una divisa moral y estética, sin embargo hay otros que ordenan su tarea alrededor de la infidelidad, de lo desorganizado, de lo incoherente, de lo rapsódico. Esto que digo no es un alegato romántico ni una apología del arrebatamiento. Hace muchos años, cuando era más joven y estudiaba historia del arte, Picasso no me interesaba absolutamente nada porque me parecía un “antiguo”, porque era un pintor que le gustaba a todo el mundo y porque cada año, en Navidad, la Caixa de Sabadell te regalaba un libro ilustrado sobre Picasso. Hoy, sin embargo, me parece un artista que conviene analizar seriamente, huyendo de todos los estereotipos que le han rodeado. Como ven esta charla es, también, un acto infiel, otro gesto promiscuo.

Valentín Roma
Historiador d’art, comissari d’exposicions, professor d’estètica i cultura digital

El Museu Picasso va participar a la taula rodona de Cultura i xarxes socials, moderada per l’escriptor i blogaire Toni Ibáñez. Compartíem taula amb Lucía Calvo del CCCB i Teresa Fèrriz de UOC-Lletra. L’hora i mitja de durada es va fer curta per tractar els diferents aspectes, valors, dificultats i reptes de futur de cadascuna de les tres institucions en el món 2.0, així com les experiències i preocupacions dels assistents presencials, més les dels qui participaven en directe via Twitter. Ha estat una experiència interessantíssima i la veritat és que per més 2.0 que siguem, la trobada presencial segueix estant carregadíssima de valor afegit.

Entre d’altres qüestions es van tractar com travar millor l’activitat presencial i la virtual oferta pel museu, les raons que fan aconsellable desplegar-hi una presència 2.0 activa, com posar en valor els continguts generats pels usuaris –les “audiències creatives” de què parla Manuel Castells, ens recordava Teresa Fèrriz–, el canvi organitzacional que comporta l’adequació a les xarxes socials no solament en la manera de fer difusió, sinó en les mentalitats i els hàbits de treball i una mica el tema de drets, que donaria per si sol per a una sessió monogràfica.

Sergio Cortés em va fer després una reflexió que l’encerta de ple: les institucions, en general, estem en la fase inicial de desplegament 2.0, en què encara tendim a fer que la nostra presència a les diverses xarxes socials és molt d’emissor a receptors, però que no hem aconseguit realment potenciar/provocar una comunicació multidireccional, de construir comunitat, d’impulsar la co-creació (no fer per a sinó amb els usuaris), de participació i col·laboració actives per part dels usuaris. Aquest serà el punt cap on adreçar els esforços d’ara endavant, almenys des del Museu Picasso ho intentarem!

Aquesta i les altres sessions (periodisme, emprenedors 2.0, etc) es van poder seguir en directe per Internet. Els vídeos de cadascuna ja són disponibles a www.cdigital.cat. També a Twitter es pot seguir el fil de la discussió que es va produir durant i després de les sessions si feu la cerca per #cdigital2010. En podeu llegir bones ressenyes sobre les jornades als blogs de Gemma Urgell i Ricard Espelt i continuar-hi la discussió allà o als comentaris d’aquí mateix.

Conxa Rodà
Coordinació de projectes

Quines qüestions us semblen que seran les crucials al 2010 en les xarxes socials?

Aquest gener m’he incorporat al Museu Picasso per assumir la direcció de Programes Públics, l’àrea que engloba serveis culturals, educatius i la web. Estic realment entusiasmada amb formar part de l’equip del museu en un moment ple d’energia i de projecció de futur, i és una gran satisfacció aportar coneixements, imaginació i treball al seu desenvolupament. Ja us aniré fent partícips de com es configura aquest departament i de la tasca de tot l’equip.

Us volia parlar d’una de les primeres activitats amb què m’he trobat, la col·laboració entre el MACBA i el Museu Picasso en el marc de l’exposició retrospectiva que el MACBA presenta de l’artista canadenc Rodney Graham.

En la trajectòria de Rodney Graham, Bartomeu Marí, director del MACBA, destaca l’exploració de convencions en l’art contemporani, com les que giren entorn la figura de l’artista. Sovint s’hi inclou a si mateix com a actor principal en les seves obres, representant estereotips d’artistes en sofisticades postes en escena. Altres convencions sobre les que reflexiona són les que es posen en evidència en contraposar l’alta cultura i la cultura popular, que a voltes s’alimenten l’una de l’altra i fan de mirall de les convencions socials i culturals.

L’exposició, comissariada per, Friedrich Meschede, està estructurada en diversos àmbits: una zona de biblioteca-arxiu que explora la relació amb la literatura; una instal·lació que, evocant el títol de l’exposició A través del bosc, presenta la llum com a element de salvació; diverses sales amb treballs en fotografia, film i vídeo, alguns dels quals no s’han mostrat en molts anys, i que giren entorn elements d’apropiació i de relació entre el popular i el culte; i una àrea que explora la identitat i la figura de l’artista. L’exposició acaba amb la sèrie de pintures Picasso, My Master, realitzada al 2005, on en un moment de reflexió sobre les limitacions de l’art conceptual en el qual Graham ha circumscrit sempre la seva obra, va iniciar una exploració sobre els llenguatges de la pintura, prenent com a referent l’obra de Pablo Picasso.

On acaba aquesta magnífica exposició s’inicia una altra proposta, ara al Museu Picasso. A partir de l’idea d’un diàleg amb obres de Picasso, es desenvolupa la proposta Possible Abstractions, on Graham ha creat un projecte específic per al museu. A partir d’una tira còmica dels anys cinquanta, que qüestiona temes com el significat en l’art contemporani i els estereotips en l’art de les avantguardes, l’artista treballa el tema del llenguatge de l’abstracció, d’una manera irònica i plena d’humor, i s’inspira també en els dibuixos que el mateix Pablo Picasso feia en portades de revistes similars, alguns exemplars dels quals formen part de la col·lecció del Museu.

Per a nosaltres aquesta és una primera exploració en la inclusió del treball d’artistes en actiu en el programa del museu, i estem satisfets de haver-ho fet amb la col·laboració del MACBA i la complicitat de Rodney Graham. Esperem que vingueu a visitar-la i ens agradaria rebre els vostres comentaris.

Anna Guarro
Programes Públics

Què us sembla que al Picasso exposin artistes actuals?

• Veure fotos del muntatge del Museu Picasso
• Descarregar fullet en PDF

]]> http://www.blogmuseupicassobcn.org/2010/02/lart-actual-entra-al-museu/feed/