El sol fet d’aquesta xifra de participació ja és rellevant. Però voldria destacar alguns altres factors interessants.

Per als usuaris de museus i/o de Twitter ha suposat tenir a l’abast centenars de museus disposats a satisfer la seva curiositat, a explicar aspectes més desconeguts, a donar el punt de vista d’uns professionals, els conservadors, que per les característiques de la seva feina solen estar poc en contacte directe amb el públic, tant presencial com virtual.

Per als museus ha suposat una difusió extraordinària, ja que al llarg del dia els museus, les seves pràctiques, les seves col·leccions han estat protagonistes en una de les xarxes socials de més abast. El tema #askacurator va ser ahir el “trending topic” mundial, el tema número 1 del dia a Twitter. És aviat dit. Mai els museus havien assolit tanta popularitat virtual.

Ha significat per als centres una actitud d’obertura, accessibilitat i transparència, coherent amb les pràctiques que molts estan desenvolupant a les xarxes socials, però que durant un dia ha arribat a tots els racons de la institució.

Internament, ha suposat també una major conscienciació dins el propi museu de l’abast i ressò de Twitter al món. Per a uns ha estat la descoberta d’una xarxa que desconeixien, per a d’altres el comprendre millor les potencialitats de comunicació, de construir xarxa, de compartir, d’abast. També s’han descobert persones o centres interessants per seguir a Twitter.

En termes de difusió, els museus, a més, han guanyat nombre de followers (seguidors) a Twitter i també a les altres xarxes socials que hagin utilitzat com a plataforma de l’esdeveniment, així com més trànsit a les seves webs oficials.

Per al Museu Picasso la jornada ha estat ben activa i interessant. Hem fet el següent ús de els xarxes socials:

· Twittter: per rebre i respondre tot. En l’idioma en què la pregunta era formulada.
· Blog: per parlar de la iniciativa abans, i després (ara) per fer-ne una valoració.
· Facebook: els dies previs, per difondre l’activitat i durant el dia 1, per ampliar algunes respostes que requerien més espai que els 140 caràcters de Twitter.

Algunes xifres:

­· Preguntes adreçades a @museupicasso: 20
· Comentaris i retorns dels usuaris a respostes del museu: 13
· Informacions i preguntes contestades pel museu (se sumen algunes respostes a preguntes formulades genèricament a tots els museus): 28
· Seguidors guanyats: 23 (la mitjana diària sol ser d’uns 10). Total seguidors: 2.185

Algunes de les preguntes rebudes al museu:

· Com sorgeix la d’idea d’una exposició temporal?
­· Com influeixen les noves tecnologies a la feina del conservador?
­· Es col·labora amb els altres museus Picasso (Màlaga, París)?
­· Picasso era amic de poetes (Apollinaire, Max Jacob), va escriure poesia?
­· Quin és el repte més difícil per un conservador?
­· Quin percentatge d’obres teniu en exposició permanent i a magatzem?
­· Quins beneficis té per la institució el treballar a les xarxes socials?
Les respostes, al Twitter del Museu Picasso

I moltes altres qüestions. Ningú, però, no va preguntar: com és que Barcelona té un Museu Picasso?, ens la vam autopreguntar a Twitter, tot enllaçant a la resposta.

Pel que fa a la tecnologia, dues observacions. Primer, lamentar la proliferació de spam (missatges-escombraria) infiltrats. Per neutralitzar-la, a més de denunciar els emissors, es va canviar la paraula clau o hashtag (que serveix per identificar tots els missatges al voltant d’una temàtica) de #askacurator a #askcurators. Després, comentar la ja sabuda manca d’usabilitat que Twitter presenta per a determinades funcions. Per bé que permet identificar dins el mar de missatges els del tema concret que ens interessi i que es puguin veure els tweets que anomenen un museu concret, el recull de pregunta-resposta cal fer-ho manualment (algú té alguna pista?). A més, el corrent de missatges anteriors pot deixar d’estar disponible en qualsevol moment.

Alguns apunts finals:

· Existeix un autèntic interès per part del públic a saber més sobre els museus

· Destaca l’interès per conèixer processos més que resultats: com sorgeix la idea d’una exposició, com se seleccionen els objectes a la permanent, com afecten les tecnologies a la feina del museu, etc.

· Els museus potser no expliquem prou o prou eficaçment la feina que hi fem. Que molt usuaris preguntessin què fa exactament un conservador, un curator, així ho fa pensar

· Havent-hi avui tants canals socials, amb Facebook al capdavant, no deixa de sorprendre l’èxit de participació de la convocatòria: qualsevol dia de l’any, en qualsevol moment, els usuaris poden llançar preguntes i els museus les hem de respondre àgilment.

· El més positiu de la jornada potser és l’encontre: el públic ha trobat uns museus oberts i dialogants i els conservadors han entrat en contacte directe amb el públic (i amb Twitter;).

Agraïm des d’aquí l’interès a tots els participants, als qui vàreu formular preguntes i als qui vareu llegir fluxos de missatges. Gràcies també molt especialment als conservadors i personal tècnic del museu que van estar tot el dia ben amatents i que van formular respostes molt elaborades quan el tema ho requeria: Eduard Vallès, Anna Fàbregas, Isabel Cendoya i Anna Vélez.

Si vàreu participar fent alguna pregunta a qualsevol museu, els organitzadors agrairan si responeu una breu enquesta d’avaluació. Si heu estat un museu participant, aquí teniu la fitxa d’avaluació per a les institucions.

Una propera iniciativa similar, a fer d’aquí uns mesos per espaiar i no saturar l’espai social, podria ser #askadirector Potser l’1 de setembre de 2011?

Conxa Rodà
Coordinació de Projectes

Altres valoracions de la jornada:
My thoughts on Ask a Curator, Jim Richardson
Twitter asked, curators answered,  Carolina A. Miranda
What We Can Learn from Ask a Curator on Twitter, Melissa Mannon

Us va quedar alguna pregunta per formular? Què més voldríeu saber de museus en general o del Picasso en particular?

“Ask a Curator” (“Pregunta al conservador”) és una iniciativa en línia de museus i galeries d’arreu del món que s’han posat d’acord per respondre preguntes via Twitter el primer dia de setembre. Una sessió de preguntes i respostes que obre les portes a la vostra curiositat. El @museupicasso ens hem sumat a aquesta iniciativa virtual per respondre totes les vostres qüestions!

Quines preguntes? Totes les relacionades amb la col·lecció, la restauració, el funcionament del museu, etc. Per exemple: Com es prepara una obra per viatjar? o Quan es van pintar Las Meninas?

Com proposar-les? A través de Twitter, adreçades a @museupicasso i incloent en el vostre missatge la paraula clau o hashtag #askacurator. Si ho preferiu també podeu fer-nos arribar les vostres consultes a través de Facebook.

Qui les respon? Conservadors d’arreu del món dels museus i galeries adscrits a aquesta iniciativa. Al Museu Picasso aquests són els nostres experts:

Malén Gual: conservadora
Eduard Vallès: conservador
Anna Fàbregas: responsable de registre
Anna Vélez: conservació preventiva i restauració
Isabel Cendoya: exposicions

Des del museu us invitem a proposar-nos totes les preguntes que vulgueu tant per Twitter com per Facebook. Animeu-vos!

Redacció del museu

El reportatge comprèn tres dels grans museus parisencs: Orsay, Louvre i Pompidou.

Com en l’altra ocasió, no parlaré aquí dels magnífics fons que ja són ben coneguts i que les seves webs fan molt accessibles. El que interessava era captar els públics, la seva diversitat, els serveis d’informació i d’accés d’aquests museus, mostrar com els visitants interactuen amb les obres -fotografiant-les, filmant-les, escoltant-ne explicacions a un guia o amb l’audioguia, explicant-les als més petits, o simplement badant davant l’obra. I quan hi ha hagut l’ocasió de fotografiar visitants amb obres de Picasso, doncs no l’hem pas desaprofitada, és clar.

Per veure les fotos amb el peu de foto clica aquí

Us recomano la lectura d’un article que va aparèixer ara fa un any al New York Times titulat At Louvre, Many Stop to Snap but Few Stay to Focus on s’ironitza sobre les visites-llampec als museus, això sí, fent-ne fotografies.

Precisament des del mes de juny de 2010, el Museu d’Orsay ha pres la decisió polèmica de prohibir fer fotos o filmar als seus espais per, segons expliquen, facilitar el flux de visitants. A l’article “Le musée d’Orsay interdit les photos” se’n donen més detalls. La prohibició de fotografiar no és mai ben rebuda pels visitants i s’entén, ja que encara que les imatges de les obres es puguin descarregar per Internet o adquirir-ne reproduccions, el poder fer una foto personalitzada té molt d’atractiu. Als museus d’art actual, aquesta és sovint una qüestió complicada ja que, com passa al nostre museu, els drets de reproducció no pertanyen al museu sinó als artistes o hereus dels artistes, en el nostre cas, a la Picasso Administration. Per això els nostres visitants s’esplaien fent fotos del conjunt arquitectònic del museu o dels visitants, unes fotos meravelloses com aquestes dues:

Museu Picasso. Foto:  Galeria de EstudioBLAU

Museu Picasso. Foto: Galeria de Micke-fi

I vosaltres, quan visiteu museus on és permès fotografiar, feu fotos? Les pugeu a Flickr?

Conxa Rodà

Coordinació de Projectes

La Mercè 09 al Museu Picasso. Foto: Jordi Mota

Tot i els nostres esforços de manteniment, a causa de les temperatures altes i de les característiques arquitectòniques dels edificis en què es troba ubicat el museu, la climatització resulta molt complexa. Es tracta d’un problema de primera magnitud per al museu que, òbviament, treballa des de fa temps per resoldre per diverses vies, entre les quals hi ha la millora de les instal·lacions i la reducció de l’accés en determinats moments.

Museu Picasso. Foto: Jordi Mota

En aquesta línia de reduir l’accés, s’ha limitat l’entrada al museu de 600 a 500 persones per hora, cosa que permet un condicionament millor i una a regulació de la temperatura de les sales més adequada, fent que la visita sigui més satisfactòria. Per evitar la formació de cues, es facilita la compra anticipada per franges horàries, cosa que permet ordenar el públic i evitar aglomeracions.

Museu Picasso. Foto: Jordi Mota

A més, aquells que desitgin visitar únicament l’exposició temporal hi poden accedir per la taquilla del Pati Finestres (Montcada 23), d’aquesta manera eviten les aglomeracions puntuals d’accés a la col·lecció permanent que hi pugui haver.

Exposició Picasso versus Rusiñol. Foto: Xavier Torres-Bacchetta

Aquestes mesures no sols ens permeten millorar la qualitat de la visita, sinó que també ens ajuden a continuar complint amb els requisits de conservació preventiva de les obres exposades a les sales. Cuidar, salvaguardar i interpretar les obres d’art són algunes de les funcions primordials de tot museu, i al Picasso tenim una normativa de conservació preventiva de les més exigents i actualitzades.

Treballem perquè la vostra visita al Museu Picasso sigui molt positiva i que gaudiu de l’experiència. Aquest blog vol ser un espai obert de comunicació i debat, així que us agraïm per endavant que ens feu arribar els vostres comentaris, opinions, preguntes i suggeriments que, sens dubte, ens ajuden a millorar el museu.

Pepe Serra, director

Vols compartir la teva experiència al Museu Picasso amb nosaltres?

Vista de Cadaqués

L’exposició presenta, a la planta superior, un gran nombre de fotografies històriques inèdites de la vila que Picasso va trobar-se en un moment clau de la seva eclosió cubista. Els dos nivells inferiors estan dedicats a una àmplia mostra d’olis i dibuixos d’artistes lligats a Cadaqués com Ramon Pichot, Meifrèn, Durancamps, Burmann, Roig i Soler, Matilla i el Dalí més primerenc, que acompanyen les reproduccions fotogràfiques de les obres que Picasso va realitzar a Cadaqués, que donen fe d’aquell moment.

Edifici del Museu de Cadaqués

El Museu de Cadaqués està ubicat en un esplèndid edifici situat al centre històric, recentment restaurat en les seves façanes. L’exposició estarà oberta fins a l’11 de gener de 2011 i és una raó més per visitar aquests bells paratges que han estat font d’inspiració de tants artistes nacionals i internacionals.

Les sales del museu

El Museu Picasso ha prestat el seu suport científic i logístic al projecte, en el marc del conveni de col·laboració amb la vila de Cadaqués signat el 2009, dins de la línia d’actuació general d’associació amb els punts del territori català lligats a l’obra de Picasso.

Cadaqués. Fotos: Lluís Bagunyà

Lluís Bagunyà
Contractació i Relacions Institucionals

Durant la sessió

Tota aquesta energia ha produït una sessió que ha estat un pas important cara a obrir camins a la col·laboració. Fins fa relativament poc, el món de la Viquipèdia i el món dels museus corrien per camins paral·lels. Punts de partida diferents i una falta de comunicació patent han fet oblidar que tenim un lligam comú més fort que tot això: estar al servei dels usuaris. L’objectiu de la Viquipèdia és posar a l’abast de com més gent millor uns continguts i uns coneixements, exactament el mateix objectiu que els museus! Si focalitzem en això, en l’interès de l’usuari, aleshores està ben clar que la via de la col·laboració és la fórmula per tal d’oferir aquests continguts amb la millor qualitat i màxim abast possibles.

La Viquipèdia ha fet en pocs anys una progressió accelerada i una millora notable de qualitat dels seus continguts. Amb uns criteris editorials molt precisos. Que encara queda molt per fer i molt per millorar? I tant! Des d’entrades encara inexistents, a errors, desnivells de profunditat dels continguts i de qualitat depenent en segons quins idiomes, etc. Doncs precisament per aquesta raó, cal col·laborar, no menysprear, una enciclopèdia lliure que és ja més consultada que Google, que apareix com a primer resultat en molts cercadors, que s’edita en 250 llengües (el català és la tercera més antiga, darrera l’anglès i l’alemany, i la 14ena en nombre d’articles!).

Dificultats pel camí?! És clar que pel mig hi ha dificultats: academicisme dels uns front a “populisme” dels altres, materials lliures de drets, usables i reutilitzables, front textos i imatges sotmesos a copyright, voluntarisme front treball remunerat, vulnerabilitat pel fet que qualsevol pot editar i modificar un text sense ni tan sols haver-se de registrar, continguts de vegades auto-promocionals de centres o institucions que són eliminats sense explicacions pels administradors perquè escapen als criteris editorials, etc.

Ara bé, si som capaços uns i altres de fer l’esforç de fer un treball rigorós i compartit són moltes les accions cooperatives que estan a l’abast de qualsevol museu: n’esmento algunes de les que plantegen de Viquipèdia Catalunya (gràcies, Àlex Hinojo i Joan Gomà) i d’altres que hi afegeixo ara:

· Facilitar un contacte del museu per quan un viquipedista tingui dubtes sobre un tema de contingut relacionat amb el centre o la col·lecció.

· Facilitar un llistat de les peces més significatives del museu per tal d’incloure-les als articles pertinents.

· Avisar amb una breu antelació al contacte viquipedista local de paraules o personatges amb qui pensem fer un enllaç a la Viquipèdia: d’aquesta manera poden revisar-ne o ampliar-ne el contingut.

· Establir fites concretes de millora, projectes temàtics temporals.

· Monitoritzar des del museu continguts a l’enciclopèdia i alertar dels àmbits on cal millorar-ne els continguts.

· Establir premis (com ha fet el British) als articles de més qualitat sobre peces del nostre museu.

· Participar a la pàgines de discussió que té cada article abans de fer segons quines esmenes, identificant-nos i fent la proposta abans d’esborrar un contingut o incloure molts links a la nostra web: això fet sense avisar és susceptible d’eliminació immediata.

· Utilitzar la Viquipèdia com a camp de treball per a les activitats educatives del museu: animant els estudiants a redactar entrades que després es sotmetin a revisió.

En general, els articles dedicats als nostres museus són molt minsos. És en interès de tots, museus, enciclopedistes i usuaris contribuir a que deixin de ser-ho! Tan alt ha estat l’interès dels museus que han assistit que hem decidit organitzar a la tardor una trobada més oberta on museus de Barcelona i de tot Catalunya més la comunitat Viquipèdia Catalana puguem debatre àmpliament sobre tot plegat. La jornada es farà al Museu Picasso i comptarà amb un comitè de programa mixt museus-viquipedistes. Hi sou convidats. Després de l’estiu informarem amb detall. Mentres… voleu proposar algun tema de discussió? Heu tingut alguna experiència d’edició a la Viquipèdia que vulgueu compartir? Heu monitoritzat els continguts de la vostra institució?

Conxa Rodà
Coordinació de projectes

Ja només amb aquesta premissa es pot deduir que no va ser un concert habitual: un cop recopilades totes les seves composicions, incloses algunes de ben difícils de trobar, la presentació va durar unes sis hores aproximadament!

Fullet del concert | Erik Satie tocant l’harmònium. Santiago Rusiñol, París, 1891 - Llapis sobre paper - 29,1×19,7cm

A més, en consonància amb la visió musical de Satie, es va voler recuperar el seu concepte de música d’ameublement (és a dir, música pensada per acompanyar els espais, no tant per a ser escoltada), per la qual cosa el concert no se celebrava en un auditori, sinó al bell mig de l’exposició, i es podia seguir tot visitant-la. A més d’un piano a les sales, hi havia un segon piano a la planta baixa, on durant les sis hores del concert es va interpretar una selecció de peces que van permetre un veritable ameublement musical dels patis i la sala de la columna. El museu va omplir-se de sons satinians, i durant aquell vespre, l’experiència de passejar pel museu va ser tota una altra cosa, amb l’espai que semblava cobrar vida.

Visitants escoltant la música | Detall tocant el piano

Passejant per l’exposició acompanyada de les melodies hipnòtiques i envolvents, no vaig poder estar-me de retre el meu petit homenatge al compositor davant les obres de Rusiñol on apareix retratat: un moment molt personal de celebració de l’obra d’uns i els altres, i també d’agraïment, en certa manera, pel gaudi que a través dels anys i de les diferents èpoques, encara ens proporcionen.

Alguns dels intèrprets de les peces de Satie

Tot i que el veritable agraïment és per als magnífics col·laboradors que el museu ha trobat en el Conservatori del Liceu, com Benet Casablancas, interlocutor, inspirador i instigador de propostes arriscades i musicalment impecables; Tensy Krismant, que no només va liderar la tasca ingent de recerca de partitures i composicions, sinó que també coordinà tota la tasca musical amb els múltiples intèrprets i a més ens va oferir unes magnífiques interpretacions de diverses peces ell mateix: i per suposat, als intèrprets Alba Ventura, Albert Attenelle, Raimon Garriga, Albert Gallart, Anna Villaescusa, Lucie Croce, Verónica Martínez i Benjamí Santacana, els quals, amb la seva dedicació i sensibilitat, van portar l’obra d’aquest compositor trencador al museu. A tots ells, així com als altres col·laboradors del Conservatori, un molt gran “GRÀCIES!” i les nostres felicitacions per haver fet possible un esdeveniment musical inoblidable.

Tensy Krismant

Anna Guarro
Programes Públics

Com a director actual i en nom també de les directores anteriors, vull agrair molt i molt la bona feina feta, la dedicació i l’estima que la Margarita ha bolcat al museu. Com a gest simbòlic em complaurà molt lliurar-li el carnet número 1 del Cercle d’Honor del Museu Picasso. Ella ha estat testimoni i membre actiu de la major part de la vida del centre. Gràcies, Margarita, torna sempre que vulguis a aquesta casa teva.

Pepe Serra
Director

A continuació reproduïm les paraules (en català i castellà) de la Margarita, acompanyades de fotografies de l’acte.

“Ha arribat el dia i la veritat és que em sento molt feliç i emocionada! Certament és un moment decisiu en la meva vida però, a partir d’ara, faré un munt de coses que m’agraden i interessen.

He treballat durant 40 anys al Museu Picasso i malgrat que em sembla que el temps ha passat molt ràpid, quan faig un repàs mental d’aquests anys me n’adono que han passat moltes coses i que, efectivament, ha estat un dens i llarg període.

Tots els companys reunits a la sala de Las Meninas, minuts abans de començar | Pepe i Margarita comentant les dedicatòries de tots els companys

He tingut la sort de viure en primera fila la recuperació de la democràcia, les primeres grans manifestacions, l’arribada de Tarradellas, les primeres eleccions, els Jocs Olímpics i un munt de coses més, però… sobretot, el desenvolupament del Museu Picasso que de la mà de la Maite Ocaña, durant més de 20 anys, ha arribat, pas a pas a convertir-se en un museu de referència mundial.

L’hora dels aplaudiments | La Reyes en acció

Cuando yo entré en marzo del 70, justo había tenido lugar la gran donación de Picasso a la ciudad de Barcelona, lo que propició que mi destino fuera el Museu Picasso. Allí me encontré con Helena Martorell y juntas iniciamos nuestro encuentro con Picasso, primero en el Museu d’Art Modern, en el parc de la Ciutadella; juntas fuimos a recoger las obras de Picasso a la casa de su hermana Lola en el Passeig de Gràcia, y su traslado al Museu d’Art de Catalunya donde en “La Nassa” estábamos, todos, encerrados y rodeados de picassos. Allí se restauraban, enmarcaban, catalogaban, fotografiaban y se preparaban para su traslado al ampliado Museu Picasso. De aquella época tengo un maravilloso recuerdo, del Sr. Ainaud, María Julia, de Cecília Vidal, Montserrat Rogent, de María Luisa Sainz de la Maza, de Pradell, Xarrié, Porta, entre otros.

Durante todos estos años hemos trabajado mucho, muchísimo… pero también ¡nos lo hemos pasado estupendamente! Todos hemos contribuido a la formación del Museu Picasso y aunque fuéramos “cuatro gatos”, estábamos llenos de ilusión y formábamos un gran equipo en el que todos teníamos el mismo objetivo y las mismas ilusiones.

Obrint regals, amb la Malén i la Marta. De reportera, la Núria | Fullejant l’àlbum de fotos

Poco a poco fuimos creciendo. Llegó Antonio, después Maite, Malén, Núria, Conchi, Lluís, Ángel, Anna… Sonia. Un poco más tarde Margarida, Manel, Isa, Reyes, Montse, las Martas….

Veo a mis compañeritas del museo, Cristina, Tote, MariEli, Mercè y Rosa Maria. A Pilar Vélez, que te iniciaste en el Museu Picasso. Y a los colaboradores de mi mundo fotográfico, a los que siempre os pedía favores y siempre corriendo y que nunca me habéis fallado: Rosa, Jordi, Ramon, Martí y los nenes Gasull. Muchas gracias a todos.

Amb la Maite Ocaña | No podia faltar l’empanada de la Conchi!

Los años fueron pasando, hasta que a Maite se le ocurrió irse a “la Montaña” y llegó la nueva dirección con nuevos proyectos e ilusiones. Las oficinas quedaron pequeñas y la juventud ha irrumpido en ellas, por eso creo que el relevo me ha llegado en el momento oportuno, ya que como bien dice Pepe, cariñosamente, “pertenezco a la memoria histórica del Museu” y ahora es vuestro momento, os agradezco muy sinceramente vuestra acogida y amistad, pero… no olvidéis que sois unos privilegiados, por poder trabajar en el Museu Picasso.

Moltes gràcies a tots per acompanyar-me en aquest dia tan significatiu per mi. Un petó molt fort.”

Margarita Ferrer

Vaig comprar el catàleg i seguidament vaig escanejar la imatge per incorporar-la al meu arxiu picassià, entre aquelles obres que mereixen un seguiment especial. Durant dies em va obsedir aquesta imatge que, des d’un primer moment, m’havia semblat familiar. Només veure-la vaig tenir la convicció de l’existència d’una altra part, ja que feia tot l’efecte d’una obra incompleta. Picasso mai hagués signat una creació seva –i aquesta anava signada inequívocament de la seva mà- d’aquestes característiques.

Llenca vertical de l’obra. Foto: Gasull Fotografia

Aquesta llenca presentava una lectura iconogràfica -evocant Steinlen i Munch- i unes característiques tècniques que la situaven amb tota seguretat entre els anys 1900 i 1901, és a dir, durant les dues primeres estades a París –i bàsicament durant la primera, en que emprà el pastel rere les passes de Toulouse-Lautrec i, sobretot, Degas-. Vaig donar una ullada a tots els pastels d’aquest període i ben aviat vaig treure’n l’entrellat: en una visita al Museu Picasso em vaig entretenir mirant alguns dels magnífics pastels del moment parisenc.

Tot mirant un dels millors, L’abraçada, vaig adonar-me que, tant pel cromatisme com per l’estructura, podia encaixar amb la llenca. En aquell moment no tenia ambdues imatges a l’abast per confrontar-les però la convicció ja era gairebé total. Vaig acabar la visita precipitadament amb la necessitat de comparar totes dues peces. Efectivament, encaixaven a la perfecció, la llenca era exactament la part esquerra de L’abraçada, de la que durant molts anys havia estat separada. En aquell moment, com que desconeixia qui era el propietari, no vaig fer altra cosa que incorporar-ho al meu arxiu com una petita troballa, sense anar més enllà.

L’abraçada. MPB 4263. Foto: Gasull Fotografia

A la primavera del 2010 i amb motiu de la preparació de l’exposició “Picasso vs. Rusiñol”, el conservador del Cau Ferrat de Sitges, Ignasi Doménech, en conversa informal, m’assabentà de l’existència d’un picasso en una col·lecció particular per si m’interessava. M’arriben sovint notícies d’aquestes però, en un tant per cent molt elevat, l’autoria de l’obra és més que dubtosa. Quan li vaig inquirir sobre la peça la primera dada em posà en alerta: “es tracta d’una llenca vertical” em digué. La primera informació que hom dóna sobre una obra d’art acostuma a ser el tema (“és un paisatge”), la tècnica (“és un oli”), però rarament el format. Però aquesta fou la primera informació perquè era precisament la més específica, la que més la diferenciava d’altres. De seguida vaig intuir que podia ser l’obra que havia vist el 2004 i tot seguit li vaig demanar la possibilitat de veure l’obra.

Així va ser: aproximadament un mes després tots dos vam visitar la propietària i, en mostrar-nos l’obra, es va confirmar definitivament la hipòtesi. Vam demanar la peça en préstec per a l’exposició, al que accedí molt amablement i actualment les dues parts estan emmarcades conjuntament i a molts pocs mil·límetres l’una de l’altra, gairebé tal com va ser concebuda inicialment.

Aquesta nova visió ofereix una lectura ben diferent; compositivament es produeix un desenquadrament de l’escena central en la mesura que la parella protagonista perd centralitat. El camí-carretera afegeix profunditat i el carruatge dota de moviment i dinamisme un espai fins ara dominat per l’estatisme de dues figures que presenten un nivell de fusió quasi escultòric.

Visió de conjunt.

Totes dues parts estan signades però, al nostre entendre, cronològicament la primera signatura és la de la llenca. Amb tota seguretat l’obra fou mutilada pel propi artista -o amb el seu consentiment-, i llavors la tornà a signar, aquest cop dedicada al “doctor Bilaró” (sic). Siguin quines siguin les circumstàncies, el cert és que fou mutilada molt poc temps després perquè les signatures són gairebé coetànies: La primera (“P.R.Picasso”) és de la tardor del 1900 i la segona (“P.Ruiz Picasso”) és una mica posterior, del mateix any o com a molt del 1901, any en que es decanta definitivament per la signatura “Picasso”.

Exposició “Picasso vs. Rusiñol”. Foto: Xavier Torres-Bacchetta

Dissortadament, a L’abraçada en el seu estat originari li queden només uns mesos de vida. El 5 de setembre del 2010, quan tanqui portes l’exposició “Picasso vs. Rusiñol”, la llenca tornarà a la col·lecció particular d’on ha sortit. Però ja no serà el mateix; mai més podrem mirar L’abraçada com la miràvem abans, quan la teníem com una obra completa. Ara ja compta amb tota una història al darrera que, afegit a la seva qualitat tècnica, la farà als nostres ulls més apassionant encara.

Eduard Vallès
Conservador del museu i comissari de l’exposició “Picasso vs. Rusiñol”

L’escola Deià, centre especialitzat en disseny d’interiors i arquitectura efímera, ha enfocat a l’entorn del concepte expositiu la proposta de participació oferta pel museu. L’aproximació pedagògica al tema expositiu s’ha efectuat aportant a l’alumne eines per l’anàlisi i la comprensió de quatre eixos principals que defineixen el programa de treball:

• les obres que composen la sèrie de 58 quadres de Picasso
• el conjunt de palaus medievals que constitueixen els àmbits del museu
• el Museu Picasso com a institució cultural de la ciutat
• el públic com a protagonista actiu i receptor dels continguts culturals

Els professors i els alumnes hi han abocat grans dosis d’entusiasme, dedicació, visió crítica i creativitat. El resultat, en paraules del director del museu, Pepe Serra, “no pot ser més encertat ni més estimulant. D’una banda, és sorprenent com la gran majoria de les propostes plantegen i donen solucions als problemes més crítics que el museu afronta en la disposició d’aquestes obres. D’una altra, vull destacar com els treballs suposen una autèntica onada d’aire fresc pel que fa a plantejaments i actituds que un museu pot adoptar respecte els seus usuaris i visitants. Aquesta experiència de participació torna a aportar un valor crític immens al museu, amb una mirada viva i des del present”.

Treballs dels alumnes inclosos dins la publicació

Fruit de tot aquest treball realitzat durant el present curs lectiu s’ha editat la publicació LAS MENINAS # SÈRIE OBERTA on els protagonistes són els alumnes. Aquests ens presenten les propostes sorgides d’aquesta experiència que pretén ser un estímul per a la reflexió de possibles línies de renovació que el fet expositiu té en un museu i en una escola d’art i disseny del segle XXI. La presentació de la publicació, el 17 de juny al museu, amb la presència d’alumnes, professors i l’equip directiu de l’Escola Deià, els responsables del Servei Educatiu i l’equip directiu del Museu Picasso, va esdevenir un acte emotiu i festiu de cloenda d’aquesta experiència.

Presentació de la publicació al Pati Finestres

Portada de la publicació LAS MENINAS # SÈRIE OBERTA

Aquesta no ha estat la primera activitat participativa del museu: al 2008 es va posar a disposició dels alumnes d’il·lustració de l’escola EINA totes les instal·lacions i serveis del museu. Els fruits d’aquesta experiència creativa van ser: una interpretació il·lustrada sobre els múltiples aspectes i vessants del museu, una exposició muntada pels propis alumnes i un llibre.

Ens omple d’orgull que el Museu Picasso esdevingui un escenari lliure d’aprenentatge que enriqueix a tots els qui participen en pràctiques pedagògiques innovadores. Un museu obert a la mirada creativa i crítica de les noves generacions és un museu obert al futur.

Redacció del museu