L’espai que hi ha entre l’edifici històric del Museu Picasso i el Centre de Coneixement i Recerca rep el nom de plaça de Raimon Noguera o, tal com ens hi referim de manera col·loquial, Pati Noguera. Des de desembre del 2017 hi figura una placa en record d’aquest jurista català que va ser un personatge clau per a la constitució del Museu, tal com us expliquem en aquest article.
Des del gran préstec d’obres del Museu Picasso de Barcelona per a l’extensa retrospectiva de l’artista al Museu d’Art Modern de Nova York (MOMA) l’any 1980, mai no havien sortit de la col·lecció del Museu tants dels nostres highlights de cop. Aquest darrer setembre, amb motiu de les exposicions «Obres mestres» al Museu Picasso de París i «Picasso. Blau i rosa» al Museu d’Orsay, una seixantena d’obres del museu van viatjar a la capital francesa, on en van poder gaudir fins al tancament de les dues mostres a principis de gener. Actualment les obres ja han tornat a casa després ...
La fotografia que encapçala aquest article, obra de Lucien Clergue, correspon a l’única escena cinematogràfica de Pablo Picasso, si no tenim en compte les imatges documentals. La pel·lícula és El testament d’Orfeu, dirigida l’any 1959 pel cineasta francès Jean Cocteau, i en què, a banda de Picasso, hi apareixen també la seva parella d’aleshores, Jacqueline Roque, el torero Luis Miguel Dominguín i l’actriu Lucia Bosé.
La gestació del Museu Picasso no va ser fàcil en un país i una ciutat on no hi havia gaires col·leccionistes del pintor i amb l’ambient del franquisme en contra. Picasso va jurar que no posaria els peus a Espanya mentre hi hagués dictadura, però, malgrat això, l’artista va tenir clar que Barcelona havia de tenir un museu Picasso. Els amics catalans que el visitaven a les darreres dècades de la seva vida coincideixen a remarcar que Picasso gaudia parlant dels anys de Barcelona. Nostàlgia? Segurament, però també una profunda consciència que els anys barcelonins havien marcat profundament la seva ...
Les composicions amb pin-up girls formen una subcategoria dins la correspondència entre Pablo Picasso i Jaume Sabartés. Aquestes petites creacions són un exemple que l’humor que impregnava la seva amistat no defugia cap tipus de broma, ni tan sols les més barroeres o sexuals. Ells s’hi referien com a «coses de trempar i riure», i les van fer de manera cada cop més freqüent a partir dels anys cinquanta, quan tots dos eren ja septuagenaris.
