Blog del Museu Picasso de Barcelona

J’AIMAIS JAMAIS

Nick de Morgoli, Picasso amb l’objecte surrealista “Jamais” d’Óscar Domínguez, París, 1947

Ets o no ets dadà. I com que l’atzar no és de ningú i ningú no té l’exclusiva de l’absurd, trio un llibre tapnat-me els ulls, molt apropiat per als temps que vivim. Les Propos amorphes de Jacques Rigaut… Podria haver estat pitjor si hagués deixat flotar la mà, enfundada en un guant, és clar, per damunt dels prestatges de la bibliotecaDe seguida llegeixo l’íncipit, foll d’impaciència: «Enfilat al meu piano, sóc l’Anticrist amb la botzina d’un gramòfon damunt del cap». Heus aquí Rigaut en estat pur, l’amic crucificat de Drieu, tots dos grans apassionats de Rimbaud. El dadaisme pot portar al dadaisme, i n’és la prova (1). El text, un dels escassos d’aquest poeta sense obra, es va publicar el juliol del 1920… Era l’època en què els artistes plàstics perfeccionaven, per peresa, sàtira o fèrtil caprici, la desviació dels objectes quotidians i els convertien en reliquiaris de la santa i ideal inutilitat. Entre els nihilistes, sempre hi ha desitjos de santificació que resten ignorats. El dadaisme no va plànyer aquesta mena de transferències de valor ni aquests jocs de formes, i el mateix es podria dir dels jocs de paraules. Breton i el seu cercle hi van veure una manera fàcil de ser freudians. Altres mestres del pensament i de la subjugació van bastir l’humor dadaista, Alfred Jarry per exemple… En una petita joia editorial, que acompanya una exposició que el virus ha impedit presentar –i que esperem poder veure ben aviat a Barcelona–, Emmanuel Guigon i Georges Sebbag es converteixen en perspicaços exploradors dels usos poètics del gramòfon anteriors al que, el mes de gener del 1938, va causar sensació a l’Exposition internationale du surréalisme: em refereixo al Jamais d’Óscar Domínguez (2). Jarry, de fet, forma part dels precursors, i potser de les fonts oblidades, d’aquest curiós ready-made modificat, i sobretot, com veurem, triplement feminitzat. Com no pot ser d’altra manera, l’autor de Le Surmâle sentia fascinació pels fonògrafs i els gramòfons, que estimulaven el seu tropisme abismal d’associacions sexuals (3). Jarry va descobrir aquestes petites màquines reproductores de so i en especial de la veu humana el 1889, a l’Exposició Universal, on es va donar a conèixer la invenció d’Edison a milions de visitants. Ningú no podia creure el que sentia. Però només Jarry en va humanitzar immediatament els mecanismes, els accessoris i les sinuoses corbes fins al punt d’assignar-li, en un text sorprenent, la possibilitat d’expressar directament la relació amorosa i carnal. Quan el disc negre va començar a girar al ritme de les noves avantguardes del segle xx, va intensificar el potencial eròtic d’aquesta màgia sonora. Rigaut, un erotòman molt sensible a aquest objecte, el va esmentar aquí i allà, la ploma negra a la mà. Óscar Domínguez, que era molt impetuós (va suïcidar-se, com Rigaut), havia conquistat també els surrealistes, ja cap al 1934-1936, amb els seus assemblages «objectius», tan estranys com sàdics, i també elegants, en definitiva, perfectes (4).

Issaiev, «Au salon des surréalistes».
«Et deus haver equivocat, això deu ser el Saló de les Arts… Trastocatives.»
“Le Rire”, núm. 967, 4 de febrer de 1938

Des de mitjan dècada del 1920, el públic de les manifestacions del grup s’havia anat aburgesat molt, cosa que a la doxa sempre li va costar admetre, fidel com era a la idea que Breton i els seus menyspreaven els diners i la societat que els donava vida. Però aquells valerosos cavallers de la subversió suprema vivien sobretot de la venda de quadres i objectes colonials, que, tal com li agradava recordar a Simone Kahn, era una manera força honorable de guanyar-se la vida. La primera esposa de Breton, que no venia pas de la misèria, havia vist treballar aquells refinats somiatruites! L’alegre desori de l’exposició del 1938 a la Galerie Beaux-Arts (propietat de Georges Wildenstein) va ser la culminació de la fantasia i la mundanitat; i la premsa, com mostren Guigon i Sebagg, va aprovar la cura amb què Duchamp, Man Ray, Max Ernst, Dalí i Paalen havien orquestrat les 500 obres que s’hi aplegaven, profusament distribuïdes entre les fulles seques de terra i sota els sacs de carbó que ennegrien el sostre (5). Si més no, l’escenografia imitava els núvols de tempesta que s’anaven amuntegant sobre els caps dels coetanis. Allò no va minvar gens el bon humor dels cronistes vinguts d’arreu. Començarem amb els més autoritzats. El pintor André Lhote, com a independent per a Ce Soir –el diari comunista d’Aragon–, no va reprovar l’exposició tot i no estar pensada per als seus lectors, i va afirmar que havia quedat «fascinat» pel Jamais de Domínguez, «en què una mà acaricia uns pits giratoris a l’ombra d’una trompa de gramòfon que engoleix el cos d’una dona». Nos és pas gaire de lluita de classes, això, ni gaire catòlic… D’altra banda, si analitzem la inauguració des del punt de vista més càustic de Voilà, l’exposició del 1938 pescava en aigües diferents de les del Volga roig: «La flor i nata de l’esnobisme parisenc més carrincló, de la pederàstia artística, dels bars de lesbianes i dels aperitius d’avantguarda xerrava en una mena de Musée Grévin per a vells estudiants tristos». Quant a Être belle, una publicació que intuïm sexista, també aclamava les personalitats parisenques que havien respost a «la crida dels surrealistes»; a la caricatura de suport destaca en el primer pla l’objecte de Domínguez, més captivador que mai. I passa el mateix a Le Rire, més popular (vegeu la fotografia). I deixem el millor per acabar: al setmanari cultural de tendència de centre-esquerra Marianne, dirigit per Emmanuel Berl, Maurice Henry, que abans havia escrit per a la revista literària Le Grand jeu i proper al cercle surrealista, va signar una nota al més pur estil Fénéon: «Sobre un gramòfon totalment blanc, l’ombra d’una mà acaricia sense parar uns pits de guix: es tracta d’un objecte de Domínguez, ben real, sense artifici. Ja no se sap ben bé on comença el que és imaginari». La bona fantasia, segons Hoffmann, requereix aquesta mena de porositat inquietant.

Óscar Domínguez, “Jamais, Exposition internationale du surréalisme”, París, 1938

Sí, Jamais és un veritable gramòfon Pathé 1906 transformat mitjançant dues cames enfundades en seda que són aspirades pel pavelló, a les quals cal afegir la mà que substitueix l’agulla i els pits en rotació sota les seves carícies insistents. El conjunt, molt expressiu, tenia un cert aire virginal que equilibrava amb gran precisió aquest arabesc colpidor de membra dijecta. El pavelló recorda més una faldilla femenina que no pas la botzina de Rigaut, i suggereix més l’impuls irrefrenable de dos éssers l’un envers l’altre que no pas la bogeria. Evidentment, la carícia remet més aviat a l’autoerotisme. D’una manera inconscient –gosem emprar aquesta paraula–, Jamais se situaria entre onirisme i onanisme. Més enllà del «Mai» de Poe, Mallarmé i Manet, el títol té un aire de novel·la barata, un gènere que apassionava Toulouse-Lautrec, Jarry, tot el grup que es concentrava entorn de La Revue blanche, Satie, Apollinaire, Max Jacob, els cubistes… Guigon i Sebbag han documentat aquesta pista llegint Mont de piété de Breton, del 1919, quan el poeta situava Ingres i Derain (autor del frontispici) per damunt de tot. Hi trobem un poema que parla del jurament dels amants, inseparables «per sempre». Era l’època en què Ariel no era gaire destre amb les dames (Simone en fou testimoni). A més a més, a Anicet ou le Panorama, la novel·la en la qual Aragon va posar una màscara transparent a algunes de les personalitats del moment –en la seva recensió, Drieu (NRF, juliol del 1921) hi va veure un acte dadaista de liquidació, barrejat encara en l’idealisme que se suposa que havia de subvertir–, André Breton rep el nom de Baptiste Ajamais. També hi trobem Max Jacob, Cocteau i Picasso força ingènuament caracteritzats. Per una divertida casualitat, Guigon i Sebbag acaben de recuperar el Jamais, que es creia perdut, i han descobert en primícia que Picasso va esdevenir-ne el propietari poc després de l’exposició del 1938…, en la qual ell va presentar dos quadres de figures, un dels quals una cèlebre i vigorosa abraçada. Domínguez i Picasso, units per sempre, seguien la mateixa línia.

 

(1) Sobre dadaisme versus surrealisme, vegeu «Lâchez tout», Moderne, 11 d’agost de 2014 /// (2) Emmanuel Guigon i Georges Sebbag, Jamais. Óscar Domínguez & Pablo Picasso, Museu Picasso Barcelona. El Museu Picasso ha fet restaurar aquest objecte finalment exhumat, propietat de Catherine Hutin, i el presentarà com a contrapunt a un bell conjunt de joies de Picasso (un altre nou tema, una altra exposició ajornada). /// (3) Sobre Jarry, Bonnard, l’Eros i l’esperit de La Revue blanche vers el 1900, vegeu la meva reedició pendent de publicació del sublim Parallèlement, de Paul Verlaine, en edició d’Ambroise Vollard (Hazan, octubre del 2020). Vegeu també: «Jarry entre amis», Moderne, 16 de març de 2014 /// (4) Vegeu Didier Ottinger (dir.), Dictionnaire de l’objet surréaliste, Gallimard / Musée national d’art moderne-Centre Pompidou, 2013 /// (5) Sobre la inviabilitat comercial de l’empresa surrealista i els pudors idealitzadors de la història de l’art, vegeu el desenvolupament més acurat del tema («Apothéose inutile») que presento a L’Art en péril. Cent œuvres dans la tourmente 1933-1953, Hazan, 2015, p. 44-45.

Autor: Stéphane Guégan

Font: https://moderne.video.blog/2020/05/01/jaimais-jamais/

CONTINGUTS RELACIONATS

Web de l’exposició

No Comments Yet.

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


Captcha: *