Blog del Museu Picasso de Barcelona

Habitants del Museu: Pepe-Hillo, un torero d’autor

Habitants del Museu: Pepe-Hillo, un torero d’autorPablo Picasso: Retrat de Pepe Illo. Dibuix sobre paper. 1898. Llapis marró i sanguina sobre paper. 17,5 x 10,5 cm. Inscripció: Pepe – ILLO / JOSEPH DELGADO a llapis marró i sanguina, marge inferior. Donació Picasso, Pablo, 1970. MPB 111.367

 

En la nostra sèrie sobre els habitants del Museu Picasso de Barcelona, volem dedicar aquest article a José Delgado Guerra, més conegut com Pepe-Hillo (nom que, de vegades, s’escriu sense la lletra h i sense el guionet: Pepe Illo), qui, a banda de ser una figura cabdal en l’evolució de la tauromàquia, també va assolir una gran popularitat atès el seu fer poc ortodox.

Pepe-Hillo va néixer a Sevilla el 14 de març de 1754 i va aprendre a torejar com a deixeble de Joaquín Rodríguez, àlies Costillares, considerat el pare de la tauromàquia moderna. L’any 1769, amb només 15 anys, va debutar com a noveller, i en complir els vint va rebre l’alternativa acompanyat per Juan Romero, convertint-se oficialment en matador de toros.

Dotat d’un estil molt particular, farcit de filigranes i amb un punt temerari, Pepe-Hillo va guanyar-se la simpatia dels afeccionats a les corrides, però també l’enemistat d’altres toreros més puristes. Aquest va ser el cas de Pedro Romero, que considerava que el torero només havia de fer servir les mans i s’havia de mantenir quiet de cintura cap avall. Potser per demostrar que ell també coneixia les regles clàssiques, Pepe-Hillo va publicar el 1796 el tractat La tauromaquia o Arte de torear, redactat probablement pel seu amic José de la Tixera.

Finalment, l’11 de maig de 1801, Pepe-Hillo va morir a la plaça de la Corte de Madrid (actualment, la plaça Monumental de Las Ventas), en rebre dues banyades d’un toro amb el nom de Barbudo. La mort del torero va causar una gran commoció a la ciutat, fins al punt que Goya va deixar constància de l’episodi en alguns gravats i la reina María Luisa s’hi va referir en la seva correspondència privada.

La fama de Pepe-Hillo va continuar viva molts anys després de la seva mort, com demostra el fet que Pablo Picasso li va dedicar el retrat que encapçala aquest article, quan l’artista encara era adolescent. Es tracta d’un petit dibuix sobre paper que inclou la signatura «P.R.P.» (Pablo Ruiz Picasso) i la inscripció «Pepe-Illo / Joseph Delgado» que l’artista va donar al nostre Museu l’any 1970.

 

Habitants del Museu: Pepe-Hillo, un torero d’autorDavid Douglas Duncan: Picasso treballant en La Tauromàquia. La Californie, 1957. Còpia moderna digital per injecció de tinta. 50 x 60 cm. Donació David Douglas Duncan, 2013

 

Gairebé tres dècades més tard d’aquest dibuix, el 1927, Gustau Gili Roig, fundador de l’editorial Gustavo Gili, va proposar a Picasso d’il·lustrar el primer llibre de la col·lecció d’alta bibliofília «Ediciones de la Cometa». Picasso va acceptar l’encàrrec i va suggerir a Gili d’il·lustrar el tractat de Pepe-Hillo. L’artista va compondre set aiguaforts sobre coure entre el 1927 i el 1928. El 26 d’octubre de 1929 Gili Roig va assegurar en una carta a Henry de Montherlant que els aiguaforts eren «magnífics» i que volia editar l’obra «en format de gran luxe». Malauradament, el projecte va quedar interromput per motius que es desconeixen.

El 6 de gener de 1956, Gustau Gili Esteve va contactar de nou amb Picasso per reprendre el projecte que havia deixat inacabat amb el seu pare. Picasso li va respondre que «en aquest moment, Gili, res em plau tant com il·lustrar un Pepe Illo», i va posar-se a treballar en les il·lustracions la primavera de 1957 després d’assistir a les curses de braus d’Arles. Aquest cop, Picasso va crear 28 aiguatintes al sucre estampades al taller Lacourière-Frélaut de París i una punta seca per a la coberta, estampada per Jaume Pla a Barcelona. Les obres tenien l’objectiu de mostrar el procés complet de les corrides.

Picasso va tornar a les curses de braus d’Arles la tardor de 1957 i, en un rampell d’eufòria, va llançar el rellotge de Jacqueline a un dels toreros. Després d’haver estat informat d’aquesta anècdota, Gili Esteve li va regalar a Picasso dos rellotges «de part de Pepe-Hillo». Picasso li ho va agrair obsequiant-lo amb un quadern de butxaca ple d’escenes i textos al·lusius a La tauromaquia que Gili va editar en facsímil. Això enllaça amb la llegenda que Pepe-Hillo va ser l’inventor de «la sort del rellotge», que consistia a ensenyar-li al toro un rellotge de polsera just abans de matar-lo perquè fos conscient que li havia arribat l’hora.

La tauromaquia o Arte de torear de Pepe-Hillo, editat per Gustavo Gili i amb les il·lustracions de Picasso, es va acabar d’imprimir el 25 d’octubre de 1963 i va sortir al mercat l’11 de desembre. Si veniu al Museu abans del 24 de febrer, no només podreu veure els gravats que l’artista va fer per a aquest llibre a l’exposició «Pablo Picasso i els editors Gustavo Gili» sinó també el retrat de Pepe-Hillo que forma part de la nostra col·lecció permanent.

Més informació:

 

Redacció del Museu

No Comments Yet.

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


Captcha: *