Blog del Museu Picasso de Barcelona

Claustre Rafart: «Per a Picasso i els editors Gustavo Gili, la vida personal i la professional formaven un tot»

Claustre Rafart: «Per a Picasso i els editors Gustavo Gili, la vida personal i la professional formaven un tot»Roda de premsa al voltant de «Sabartés per Picasso per Sabartés» i «Pablo Picasso i els editors Gustavo Gili: treball i amistat». 21.11.2018. Museu Picasso, Barcelona. Fotografia: Miquel Coll.

 

Fins al 24 de febrer podeu gaudir al Museu Picasso de Barcelona de l’exposició «Pablo Picasso i els editors Gustavo Gili. Treball i amistat», que repassa la relació de l’artista amb aquesta família barcelonina, des dels anys vint del segle passat. Conversem amb Claustre Rafart, comissària d’una mostra que es pot visitar conjuntament amb la de «Sabartés per Picasso per Sabartés». Totes dues comparteixen la ciutat de Barcelona com a teló de fons.

Quin és l’objectiu de «Pablo Picasso i els editors Gustavo Gili. Treball i amistat»?

Bàsicament, posar en valor els dos fons que va rebre el Museu l’any 2014: d’una banda, el d’Anna Maria Torra i Gustau Gili Esteve, que van ser adquirits per la Fundació Museu Picasso; i de l’altra, la donació que l’editorial Gustavo Gili va fer dels seus fons documentals. Es tracta d’un patrimoni important del qual en mostrem una part representativa i que inclou tres blocs: la col·lecció d’alta bibliofília, el llegat de dedicatòries i dibuixos inèdits de Picasso, i un arxiu de cartes i fotografies que permeten construir la història de les dues fases de la relació entre l’artista i l’editorial.

Quin era el perfil del fundador de l’editorial, Gustavo Gili Roig?

Agustí Calvet, àlies Gaziel, va fer un deliciós manuscrit en què va definir Gili Roig com un home que estimava l’amistat i la intel·ligència. Era un home d’empresa, dur i de vegades amb mal caràcter, però amb una visió editorial importantíssima. La passió que tenia pel llibre d’artista va fer que el 1926 plantegés crear una línia d’alta bibliofília moderna que va batejar amb el nom d’Ediciones de la Cometa, per a la qual va comptar amb dues persones cabdals: Gaziel com a director editorial i l’enquadernador Hermenegildo Alsina i Munné com a director artístic. El fet que des del principi volguessin comptar amb Picasso com a il·lustrador fa pensar que volien que la col·lecció gaudís de ressò internacional.

Quina va ser la reacció de Picasso davant d’aquest projecte?

Picasso va acceptar-lo de seguida. Tot i que mai no va contestar les cartes que li enviaven de l’editorial; responia de veu o a través d’intermediaris. La correspondència ens demostra que li van proposar il·lustrar El sombrero de tres picos i un projecte sobre Góngora que no van quallar. El tercer va ser La Tauromaquia o El arte de torear, del torero José Delgado, àlies Pepe Illo. Picasso va fer 7 gravats dels 10 que li va encarregar Gili Roig, el qual també va tancar un acord amb Henry de Montherlant perquè n’escrivís el pròleg. Tanmateix, el projecte es va estancar i no en sabem el perquè. Només un dels 7 gravats va sortir a la llum; al llibre de Balzac Le chef d’œuvre inconnu. La resta va romandre al taller de Picasso, després van passar al Musée Picasso-París i ara es poden veure a la nostra exposició.

 

Edouard Pignon, Anna M. Torra, Pablo Picasso i la Sra. Lacourière al restaurant La ColombeEdouard Pignon, Anna M. Torra, Pablo Picasso i la Sra. Lacourière al restaurant La Colombe. Sant Paul de Vance, 11.10.1958. Fotografia, autoria desconeguda. Fotografia amb sals de plata [intervinguda], 13 x 18 cm. Fons Gustau Gili i Anna M. Torra. Museu Picasso, Barcelona. FGG/FOT/1/57 © Successió Pablo Picasso, VEGAP, Madrid 2018.

 

Gili Roig mor l’any 1945 i el seu fill Gili Esteve agafa les regnes de l’editorial. Com reprèn la col·laboració amb Picasso?

El 6 de gener del 1956, Gili Esteve escriu una carta a Picasso en què li diu que voldria portar-li en mà un nou llibre de l’editorial per reprendre la relació que havia tingut anteriorment amb el seu pare. Picasso li va obrir les portes de La Californie, a Canes, en una trobada en què també hi van ser Anna Maria Torra i Jacqueline Roque. Aquell va ser l’inici d’una amistat sincera i lleial amb les dones com a grans artífex. De fet, Picasso li va dir a Jacqueline: «D’aquests te’n pots fiar», i la confiança va arribar al punt que, després de la mort de Picasso, Jacqueline s’allotjava a casa dels Gili quan visitava Barcelona.

Però aquesta segona fase de la relació és també una fase de treball.

Sí, de fet es consoliden una sèrie de treballs editorials importantíssims. Però voldria deixar clar que aquesta part de la relació entre Picasso i els editors Gustavo Gili és polièdrica. A la mostra ens focalitzem en l’alta bibliofília moderna, però la vessant de treball també inclou línies editorials com la fototípia i obres de divulgació sobre Picasso. I això sense oblidar que els Gili formaven part d’una ciutat com Barcelona, molt potent en l’àmbit editorial europeu, així com dels moviments de la societat civil que van impulsar la creació del Museu Picasso.

 

Roda de premsa al voltant de «Sabartés per Picasso per Sabartés» i «Pablo Picasso i els editors Gustavo Gili: treball i amistat».Roda de premsa al voltant de «Sabartés per Picasso per Sabartés» i «Pablo Picasso i els editors Gustavo Gili: treball i amistat». 21.11.2018. Museu Picasso, Barcelona. Fotografia: Miquel Coll.

 

Quina part d’aquest treball podem veure a l’exposició?

Hem seleccionat l’alta bibliofília. Picasso va il·lustrar 156 llibres d’aquesta mena al llarg de la seva vida, dels quals sis els va fer per a l’editorial Gustavo Gili. Aquests sis llibres inclouen un total de 49 gravats sobre planxa de coure, però només quatre d’aquests llibres compten amb un gravat als exemplars de capçalera. La resta estan repartits a La Tauromaquia o El arte de torear i El entierro del Conde de Orgaz. Aquest darrer té un valor afegit atès que Picasso en va redactar el text. En aquest sentit, cal dir que Gili Esteve es va adonar que la pròpia grafia de la lletra de Picasso era art i va encarregar un facsímil per adjuntar-lo al llibre il·lustrat.

Finalment, a la mostra podem veure fotografies que demostren aquesta complicitat entre les dues parelles formades per Picasso i Jacqueline, d’una banda, i Gili Esteve i Torra, de l’altra.

Sí, però els Gili eren una gent molt discreta, i Picasso i Jacqueline també: una cosa és la faràndula i l’altra, el sentiment. Amb la mort dels quatre protagonistes, va desaparèixer molta informació. Tot el que hem pogut esbrinar ha estat a través de fotografies i cartes en què s’hi barrejaven temes personals i professionals, que per a ells formaven un tot. També hi ha una conferència que Gili Esteve va fer al Museu Picasso als anys setanta en què relata una mica l’amistat que, això sí, va ser molt lleial: fins al punt que les úniques dues persones d’Espanya que van anar a l’enterrament de Picasso a banda del barber de l’artista, Eugenio Arias, van ser Gustau Gili Esteve i Anna Maria Torra.

 

Més informació:

 

Redacció del Museu

No hi ha comentaris.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


Captcha: *